Cantante Muerto, de Michael Moorcock
Puntuació: 3/5
Aquest llibre és un llibret, un relat, magníficament traduït per Javier Calvo i amb una edició petita i bonica d’Aristas Martínez (que, val a dir, saben com fer-ne un objecte maco, d’un llibre). En Michael Moorcock és un dels autors i editors (amb la revista “New Worlds”) més influents de la “New Wave”. És producte de la contracultura dels 70 i no ha deixat d’escriure des d’aleshores (no és dir poc: té 84 anys). “Elric de Melniboné”, la seva inversió dels clixés creats o adoptats per Tolkien, és un bon exemple de la seva manera d’afrontar el gènere defugint la comercialitat i amb esperit experimental. Certament és un autor a recuperar i re-llegir. Ara bé... no sé perquè triar AQUEST.
El relat està bé. És d’aquells, de fet, que guanya punts en el meu record en el moment de pensar-lo per escriure’n aquesta ressenya. Ens presenta un Jimi Hendrix ressuscitat, vist a través dels ulls (poc fiables) d’un personatge extret directament d’altres obres de’n Moorcock. El relat renuncia a explicar l’origen de la re-aparició de’n Hendrix i té la gràcia de jugar amb una veu narrativa ambigua i presentar-nos un escenari “underground” (proper al de l’autor) que gira al voltant de la música, i sap tancar-lo de la millor manera possible. És un bon relat, que segurament millora si qui el llegeix està familiaritzat amb l’escena musical del moment, i que seria collonut en una antologia sobre en Michael Moorcock... Però no acabo de veure què el fa prou especial per destacar-lo en una edició especial (a mi me l’han regalat, però és un text curt i un llibre relativament car) com aquesta, comparat amb altres obres de l’autor. Sense ser-ne gaire coneixedor, dels llibres de’n Moorcock, estic segur de que té obres més interessants que aquesta.
És un bon tastet, però m’agradaria més, i millors, obres d’en Moorcock.