Segons el relat familiar, el besavi Espiridió deu el seu nom a un jurament fet pel seu avi, que va ser rescatat en una illa grega després d’un naufragi. Però una nit de Sant Joan, quan l’Amàlia pregunta a la seva mare, la Gona, nous detalls d’aquesta història, encén, sense voler-ho, la flama del dubte. Serà així com l’escriptora es veurà abocada a una recerca gairebé febril per aclarir-ne la veracitat, mentre s’enfronta als dilemes i exigències de la creació literària.
Aquest és un llibre que parla de la gent de mar, dels corallers catalans que s’aventuraven en aigües llunyanes durant el segle XIX i, també, del patiment dels qui es quedaven en terra. Entre l’amor i resiliència que els uneix hi trobem, sobretot, la certesa íntima de saber que la vida succeeix, sempre, entre la realitat i la ficció. Miquel Martín i Serra fa bategar de nou una petita localitat costanera amb una llengua pulcra i evocadora, amarada de l’alè de la vida i del regust de la sal.
«Miquel Martín és un d'aquells autors que hauríem de reivindicar amb més vehemència.» Lluís Ruiz, Els experts
Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) és escriptor i llicenciat en filosofia. Ha publicat, entre altres obres, La drecera (Periscopi, 2020), Premi M. Àngels Anglada de narrativa, Premi El Setè Cel i finalista del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any; Quan els pobles no tenien nom (Sidillà, 2021); Llegendes de mar de la Costa Brava (Sidillà, 2012); i L’estratègia de la gallina (Columna, 2001), finalista del Premi Ramon Llull. És autor de diversos articles i assajos sobre Joan Vinyoli, entre els quals destaquen: Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi (Vibop, 2021), «Joan Vinyoli, el gall salvatge» (Premi Recvll de retrat literari 2019, publicat a El Punt Avui), «Les influències filosòfiques en la poesia de Vinyoli», dins el volum Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista (L'Avenç, 2019), i l'estudi preliminar de Vent d'aram (Edicions 62, 2015). La seva darrera obra, amb la col·laboració de Montserrat Verdaguer, és Fragments d’inexistència: Una biografia de Tom Sharpe (Navona, en català, i Anagrama, en castellà, 2023).
Quina absoluta meravella de llibre. Del milloret que s'ha editat aquest any en la nostra llengua. Ideal pels amants del mar i de la literatura com servidora. Una història plena de llegendes, orígens i pertinença i que manté els parlars genuïns de la zona
Buuuuf mira que n'és bonica la segona part, però que pesada i repetitiva que se m'ha fet la primera! Això sí, està molt ben escrit i he après un munt de lèxic nou💙🩵
Aquest llibre és una delícia, especialment la part final. És una història que enalteix les històries i les llegendes amb un llenguatge concret de la zona demostrant molt d'amor per la llengua "el que dona sentit a la teva vida és la família i els seus orígens i també el paisatge i el mar, que el porteu ficat molt endins. Vaja, i també la llengua, que et permet entendre-ho i explicar-ho tot". I, especialment, amor per la transmissió oral: "tota aquesta potència del llenguatge oral, col·loquial, del carrer, s'ha diluït en una llengua anèmica, uniforme, adotzerada. Hem perdut espontaneïtat, lèxic, saviesa popular i, doncs, un gavadal humà i cultural que ha empobrit la nostra literatura".
Es fa una radiografia de la costa brava, tot posant sobre la taula problemes del passat i de l'actualitat "el turisme va obrir portes i alhora va conduir a carrerons sense sortida, va eixamplar mentalitats i al mateix temps va comprar consciències" i descrivint amb deler una passió per la terra i pel mar "la mar, tenien raó els vells mariners, era com una amant gelosa: bàrbara i venjativa de vegades, però càlida i indefugible sempre". Si encara no heu llegit res de Martín, feu-ho!
Bé, un llibre amb una història interessant i amb moltes llegendes i històries que atrapen. Dividit en dos parts, la primera m’ha semblat més bona que el relat en si. No obstant, és un llibre que es deixa llegir.
El millor del llibre és l’escenari, un Empordà (Begur concretament) al segle XIX i una interessant història sobre els corallers. No m’ha agradat el to de l’autor, massa infantil en molts moments. Diàlegs forçats. Bromes dolentes.
Lectura a proposta del club de lectura virtual de la XBM amb l'autor Miquel Martín i Serra. Desconeixia aquest autor, i he entrat a la lectura d'aquesta novel·la sense cap expectativa i ha sigut una sorpresa molt agradable haver-lo descobert!!! La forma de narrar del Miquel Martín, et va gronxant suaument i et trasllada al seu món mariner de històries i llegendes. He gaudit d'allò més descobrint paraules noves a cada linea, frases, la parla salar tan bonica i melodiosa! Una delicia de principi a fi ♥️♥️ Buscaré més relats d'aquest autor que m'ha fet volar el cap!!!
La feinada que hi ha darrere aquest llibre és excepcional, però crec que si l'ordre (quan el llegiu ja ho entendreu) hagués estat invers l'hauria gaudit més; m'hauria aportat més sorpresa i curiositat el relat.
Un retrat de la vida a mar i a pagès a la Costa Brava del XIX, farcit de llegendes i tradició, i emparat per una recerca incansable per conèixer el llegat familiar.
La lectura m'ha agradat moltíssim. Un lèxic molt ric i molt vocabulari desconegut per mi. Però reconec que la primera part del llibre m'ha costat de passar, en canvi la darrera (a partir de la pàgina 162) me l'he llegit d'una tirada.
m’ha sorprès agradablement. fàcil de llegir, amb una història fresca i que t’enganxa a cada pàgina, original, i explicada amb un vocabulari i argot molt ric i que cal reivindicar !!! a més d’estar repleta de llegendes i rondalles tradicionals, que em fascinen!
Una altre meravella d’en Miquel Martín. Altre cop ha elevat l’ofici d’escriure fins dalt de tot. Una delícia. Llegiu-lo i sereu més feliços.
“Amarats de pluja i desig, la platja se'ls ofereix deserta i complice. I els ulls d'un no poden fugir dels de l'altra; tampoc les mans ni els llavis, ni la pell ni el cos sencer. S'arrabassen la roba, a les palpentes, golafres, desmanyotats. Comença a tronar i ara les gotes repiquen a la teulada, com milers de dits seguint el ritme de la pluja. Ells, resguardats entre quatre parets, panteixen en una marfega que cruix i s'enfonsa i s'arrapa a les seves carns nues i suades com si les volgués atrapar per sempre més.”
En Miquel Martín i Serra és un d’aquests autors que dignifica l’ofici, que el posa dalt de tot del pedestal. Té una sensibilitat i una capacitat per descriure escenaris, sensacions i sentiments, altíssima. És molt més bo que molts que es pensen que són molt més bons. He dit.
La història ens planteja el procés de creació d’una novel·la des de la subjectivitat d’una escriptora begurenca. El relat és ple de capes, que vas descobrint i vas entrellaçant a mesura que avances pàgines. L’ofici, la història, el paissatge, la pagesia, el vi, es mar, la terra, la fragilitat… És el segon llibre que li llegeixo a aquest autor i només desitjo que no teigui massa a regalar-nos-en un altre.
La primera part és com un manual d'escriptura novel·lat, però se m'ha fet una mica pesat perquè no tinc la intenció d'escriure un llibre i alguns punts són forçats. La segona part és una delícia.
A banda, m'encanta ficar el nas en com era la vida de pescadors i pagesos de fa més de 100 anys i com era el territori abans que tot estigués ben trinxat.
Cal llegir 163 planes avorrides, autocomplaents i embafadores abans no arribes a la història pròpiament dita. Història que ja coneixes i que no aporta gran cosa.
He trobat "Guanyaràs una mar llisa" un llibre complert. Ens fica en el món dels corallers, els recol·lectors de coral de l'Empordà el segle XIX, però també els que tenien un mas, que vivien del que produïen.
El Miquel Martín coneix bé la seva terra, i ens la "regala", ens permet compartir-la, hi dóna vida a cada cala, a cada roca. I coneix bé la duresa de la vida a la mar, l'esforç del corallers, el risc de fer-se a la mar.
Esbrinant perquè un besavi de la relatora es deia Espiridió, fem vida al mas uns anys amb males collites (potser havia arribat la fil·loxera?), però resseguim les cales de Begur des de mar, des de Sa Riera fins a Aigua Blava i embarcats amb el protagonista, ens n'anem a l'illa de Djerba a collir coral, però una terrible tempesta ho esgarria tot...i no dic res més per mantenir l'interès dels que la vulguin llegir.
A banda, és remarcable el domini del vocabulari mariner de l'època que em recordava Pinya de Rosa de tant ampli i ben trobat.
És un llibre que creix, que a cada pàgina es va fent més i més interessant fins que et sap greu quan l'acabes i abandonar tota la família que uns quants dies t'ha acompanyat.
I per acabar, deixo un fragment, triat a l'atzar perquè es pugui copsar la bellesa de l'obra:
"I canten. Canten cançons que sovint entonen a bord, mentre feinegen, i que parlen de l'enyor de la pàtria, d'amors impossibles i de dies d'estiu quan la mar s'encalma i la lluna hi reposa plena, tot atraient les sirenes i els seus vels vermells com el corall." (Pàgina 179).
Aquesta novel·la és un dos per u. El llibre està compost pel camí literari, el treball esforçat d'una escriptora (reflex del propi Miquel Martín i Serra diria jo) que, arran de les preguntes de la seva filla sobre les històries familiars, decideix treure'n l'aigua clara dels orígens i escriure'n una novel·la curta. La segona part d'aquesta novel·la és la història escrita per la nostra protagonista. Potser una de les etiquetes que s'hi podrien penjar, si sou amants de les mateixes, seria, en part, una novel·la metaliterària.
Encara que hi ha certa repetició entre les dues parts --com és lògic doncs la nostra protagonista investiga, parla i pensa sobre la història que vol escriure-- crec que l'autor fa una molt bona feina complementant el que ja sabem amb la història final.
També val la pena comentar la riquesa lèxica que en Miquel Martín i Serra ens du. És una barbaritat la quantitat de lèxic que he après i del que, malauradament, en retindré menys del que m'agradaria, però que posa de manifest com de ric és el català i quant en sap l'autor.
Entre les bucòliques cales i costes de l'Empordà, a la vista d'aquelles persones que les han vistes canviar, per a bé o per a mal, al llarg dels anys, "Guanyaràs una mar llisa" també és la història de les famílies de camp i de mar que van haver de sobreviure a les penúries de la segona meitat del segle XIX, de la gent de mar i dels qui es quedaven a terra, patint per la tornada dels éssers estimats. És la història d'amors prohibits i fugissers, amagats entre el patiment per continuar endavant. Amb un vocabulari ric i genuí que m'ha fet estar amb el diccionari sempre a la mà, Miquel Martín també ens fa partícips de l'ofici de l'escriptura i de l'esperança que manté la protagonista tothora en descobrir la veritat sobre la història de la seva família que, com a moltes famílies, construeix una bonica façana per tapar allò que no es podia deixar al descobert.
Vaig començar el llibre amb moltes ganes, perquè "La drecera" em va semblar una meravella. Aquest nou llibre evoca les vicissituds de la vida de mar: el parlar, la feina, els imaginaris i les tragèdies de diverses generacions familiars a Begur, Sa Tuna, etc. S’hi intueix, en l’autor, begurenc, una nostàlgia per uns temps pretèrits, més genuïns i menys massificats.
Els dos primers terços del llibre se centren en el 'making of' del relat familiar del quadravi i del besavi que la Gona pretén desmuntar i reconstruir, i que acaba fent-se una mica reiteratiu. Tot agafa una altra volada al darrer terç, quan podem llegir la història "Guanyaràs una mar llisa", que la Gona finalment ha escrit. Aquesta part l’he llegida d’una sola tirada, m'ha semblat extraordinària, i m’ha fet decantar pel 4 quan ja tenia el 3 coll avall.
És una història escrita en dues parts. De la primera m'ha agradat on explica com la protagonista, la Gona, que és escriptora, construeix una novel·la i relata els detalls de l'ofici d'escriure. Cap al final aquesta part se m'fa fet un xic pesada.
La segona part, que és la novel·la en sí, m'ha agradat molt, la història de l'Espiridió és molt bonica.
El llibre ens parla de la Costa Brava, l'escriptor és fill de Begur i es nota que en coneix bé els racons i les llegendes. Penso que és un homenatge a la gent de la terra i del mar, als pescadors i als corallers que al segle XIX s'embarcaven a terres llunyanes buscant l'apreciat corall posant les seves vides en perill.
Està molt ben escrit, m'ha servit per aprendre lèxic nou.
Miquel Martín i Serra em va captivar amb la drecera, la seva manera d'escriure, sensibilitat i amor per la narrativa m'encanta.
Amb "guanyaràs una mar llisa" ens deleix amb una prosa propera i antiga alhora, una història de mar, de pescadors, de l'Empordà, de les platges de Begur i l'Estartit. Dividit en dues parts, una escriptora en la recerca de la història dels seus avantpassats i el relat final que esdevé de la descoberta de la veritat. Una gran joia de la literatura
"I els escriptors no tenim altra forma de fugir de les nos-tres obsessions com no sigui escrivint. És més, els bons escriptors han de ser obsessius, han d'estar obsedits, posseïts per allò que tracten, altrament hi passaran de puntetes, desapassionats i displicents. De fet, sovint ens adonem de quines són les nostres fixacions perquè se'ns imposen a través dels personatges i les situacions dels nostres llibres. I, tanmateix, cal saber dominar l'obsessió per no entorpir ni embastardir el text."
Sense voler entrar molt en l'estructura del llibre, que és part del seu encant, dir que es desenvolupa en dos fils narratius. El primer gira al voltant de la creació literària, i se m'ha fet feixuc. El segon, ja més novel.lesc, té un estil més cuidat, àgil i líric, que a mi m'ha recordat La drecera. Però el conjunt no m'ha acabat de funcionar.
Qui fa un making off del llibre? No, no m'importa els arxius que has visitat i els benaventurats amb qui has parlat. 160 pàgines de "i a mi això què cony m'importa?" em sembla de molt mal gust...
L'autor hagués pogut treure tota la palla i encara li sobrarien caràcters per fer cabre la història en un tuit.
«"Reparada" prové del llatí "reparata", que significa "restablerta, renovada". Així se senten els begurencs, un cop closa la temporada i superat l'estiu. I així em sento jo: refeta, reviscolada, feliç de tenir un relat enllestit.»
Molt ben escrit, com en el cas de La Drecera les descripcions de l'Empordà són una delícia. Però la primera part se m'ha fet una mica llarga, i en canvi la història en la segona se m'ha fet curta, crec que tenia potencial per desenvolupar-ho més
Un llibre ben escrit infet des del territori des d’on ens parla. Pots reconèixer Begur i els seu entorn, el seu parlar, les llegendes,… La història m’ha agradat amb una trama original i ben lligada.