Les meves ganes de conèixer com era el Carles Sabater portes endins ha pogut més que la mandra que em fa (i m’ha fet sempre) el Pep Blay.
Intentaré no subjectivitzar la ressenya, tot i que no prometo res. Anem primer cap als aspectes incòmodes i així ja me’ls trec de sobre:
1. Dur a terme la primera presentació del llibre a Ona, hores abans del 25è aniversari de la mort de l’artista, és una estratègia de màrqueting (molt) desagradable.
2. Que l’autor afirmi que haguessin estat amics (uf el capítol 2 és mortal), però que per una cosa o l’altre no van compartir temps de qualitat i bla bla bla i acabar construint una part del llibre que sembla un viatge a Ítaca i una completa utopia és pura bomba de fum i un “eh mireu-me tots que jo estava allà”. No va formar part del teu cercle íntim, no t’adjudiquis medalles que no et pertoquen Pep Blay. Dedica’t a la teva feina i no pas a imaginar i a fer-nos creure als lectors el que no és, ni va ser ni, desgraciadament, serà.
3. La cronologia. No para d’anar endavant i endarrera i el resultat és una barreja gens homogènia. Amb la quantitat d’informació que plasmes al teu nou projecte de veritat que era tan difícil ordenar-ho d’una forma més eficient? Quin mal de cap.
La meva opinió cap a Pep Blay no canviarà pas, però el text gaudeix d’un bon ritme, aporta dades interessantíssimes (l’enhorabona pel capítol 15; entens perfectament els corrents de la música catalana dels noranta i l’icònic concert del Palau Sant Jordi on van tocar Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït i Els Pets), entrevista a la flor i nata d’aquella època i l’escriptor aconsegueix fins i tot que Laura Jou ens obri una mica la porta (només una mica) del món que va compartir amb el Carles.
No he estat mai fan de Sau (el Pep Sala és un altre personatge que m’avorreix soberanament), però de Carles Sabater SÍ, especialment de Carles Sabater com a artista 360. Com que aquí l’epicentre és ell m’hi vaig llençar de cap sense pensar massa en qui havia escrit la biografia. Que consti que no m’arrepenteixo; Pep Blay ha fet una bona investigació i he quedat més sorprès del que m’esperava (les meves expectatives, com us podeu imaginar, no eren gaire bones). El projecte seria rodó si, ja comentat anteriorment, estigués tot més ben ordenat i si l’autor no s’hagués pronunciat en certs moments del relat (no era necessari).