Mantenerse a flote se ha convertido en tu única aspiración. Tienes un trabajo precario, una habitación realquilada y un título que acredita que eres de las que no pueden caer. Pero caes. Sin preaviso, el riesgo entra en tu vida. De un día para otro, todo lo que no te podía pasar sucede: te quedas sin techo, sin trabajo, y te parten la cara.
Ahora la vida ya no va de creerse las reglas. Ahora eres tú la que fabrica el engaño. Entrarás en las casas de los demás. Creerán que has venido a limpiarlas. Creerán que has venido a hacerles la vida más amable. Pero te has convertido en el lobo feroz, porque ya no tienes nada que perder.
Después del tríptico sobre la maternidad que la ha hecho mundialmente conocida, Eva Baltasar viene a trastocarnos desde un lugar distinto, el del pacto social cuando se convierte en terrorista. Su poesía canta la noche a la intemperie, la inquietud de quien se sabe invisible en una ciudad. Su lucidez revela el lugar donde crimen y devoción se encuentran. Y su nueva novela viene preñada de un cuento en el que el horror es el hada que tiñe de dorado el mundo.
Eva Baltasar is a Catalan poet and writer. She has a bachelor's degree in Pedagogy from the University of Barcelona. She has published ten books of poetry, which have earned numerous awards including the 2008 Miquel de Palol, the 2010 Benet Ribas, and the 2015 Gabriel Ferrater. Permafrost was her first novel.
(La part «Ocàs» té més de 5⭐️, però l'obra en general té 4⭐️ a causa o per culpa de «Fascinació».)
Seguint el títol, Eva Baltasar divideix l’obra en dues parts: «Ocàs» i «Fascinació». La primera part t’atrapa des del primer paràgraf, quan ja apareix la idea de tenir una casa sense tenir-la ben bé. L’inici és una bona entrada al que vindrà: la protagonista és consumida lentament pel capitalisme. Primer perd el sostre i algunes pertinences, després la feina i, fins i tot, la intimitat quan dorm. Casa seva és el carrer fins que comença a treballar de dona de fer feines. El seu cos és l’eina que li serveix per tenir una llar durant unes hores. Baltasar, a la primera part de l’obra, fa una crítica encertada i necessària al capitalisme ferotge.
La segona part, «Fascinació», és tota una altra cosa. La novel·la va de més a menys. Aquí entrem en un món imprecís i potser oníric, amb Maria, cucs i un ambient resclosit. No s’entén si hem de veure-hi una fascinació religiosa i la recerca d’una esperança en una fe extrema, o si la protagonista, per culpa del capitalisme, ha perdut l’equilibri mental o si, directament, s’ha suïcidat i parla un cop morta. Fins ara, Baltasar ja ens havia mostrat una de les seves grans habilitats: el plantejament de diverses possibilitats argumentals per tal que el lector triï. Ho podem trobar al final de Permagel i potser a «Fascinació» porta això a l’extrem. Potser és un exercici de superació, la voluntat d’explotar al màxim els marges interpretatius que cedeix al lector. Tinc moltes preguntes sobre la segona part i pràcticament cap resposta. Personalment, com a lectora, agrairia haver tocat una mica més de peus a terra.
Més enllà de la crítica social que narra aquesta novel·la hi trobem també una novel·la intimista, introspectiva, i que parla de precarietat i vulnerabilitat.
M'agrada Eva Baltasar perquè evoca poesia a cada passatge, a cada pàgina. A més, t'oblida a llegir i rellegir moltes de les seves paraules, frases i pensaments.
Inicialment la novel·la m'ha agradat molt. Els primers capítols em semblen estel·lars, com també m'ho sembla l'argument del llibre. Tot i això, m'ha fet la sensació que va de més a menys. El final m'ha deixat una mica parada. Us ha passat?
Eva Baltasar té una ploma pulcra. Cal un llapis per llegir-la, perquè no pots deixar de subratllar frases que et sacsegen. La seva manera d'escriure és magnètica i penetrant i sempre et deixa amb ganes de més.
Penso que quan va escriure "Fascinació" l'alternativa era viatjar fins a Bolívia i prendre Ayahuasca durant 36 dies seguits fent coses molt surrealistes com follar amb arbusts als vorals d'una carretera secundària mentre canta nadales o menjar-se sorra seca imaginant que és un granissat de crema. Mirat així me n'alegro que l'escrivís perquè suposo que quan treus aquestes coses de dins t'alliberes una mica, però no me n'alegro d'haver-ho llegit. M'ha semblat força aleatori i salvatge; el tipus de cosa que li toleres a la gent quan va passadíssima un dissabte a la nit, perquè l’endemà no treballes i t'has fotut mitja ampolla de vi, però que t'irrita profundament un dilluns a les 17:30. També m'ha recordat a aquelles pàgines de coses gore que es van popularitzar als 2000 quan érem adolescents i les miràvem en grup sabent que estava malament, ens horroritzaria i no en trauríem res de bo PERÒ, tot i això, hi entràvem empesos per un magnetisme estrany, probablement el mateix que et fa olorar dissimuladament un aliment que saps de sobres que ja està caducat.
Este libro es describir pormenorizadamente una cáscara, rodear algo todo el tiempo hasta darse cuenta de que, en el centro, nunca hubo absolutamente nada.
anava a posar-li cinc estrelles, si fos per “ocàs” es mereix cinc estrelles, però les últimes pàgines, “fascinació” m’han tirat enrere. la primera part és magnífica, em va absorbir no podia parar de llegir i sents la impotència i desesperació de la protagonista. ara bé, la segona part, la més curta, crec que no l’he acabat d’entendre, però que està pensada perquè no s’entengui, crec que vol donar pas a mil interpretacions, però a mi m’ha perdut una mica. entenc que és part de la gràcia del llibre, i m’ha agradat llegir-ho, però m’ha confós.
igualment, un llibre increïble, que he gaudit molt llegint. trobo que és super diferent al tríptic, té un tarannà com molt més pràctic nose, però és espectacular. llegiu-lo, súper recomenat !!!!!!
L'Eva Baltasar no falla mai. Ni decep. Aquest cop ens porta una història on la protagonista es veu abocada a viure al carrer. Entenc que el final no pugui agradar, però a mi m'ha semblat vibrant i m'ha flipat. És que l'Eva escriu molt bé i et fa endinsar a la història com ningú. Quina manera d'escriure tan poètica que vols llegir i rellegir moltes parts del llibre.
La manera d’escriure d’Eva Baltasar sempre m’atrapa i fa posar-me en la pell de la protagonista i esta vegada no ha fallat. La primera part del llibre és al·lucinant com te contagia d’emocions i pors de caure en una espiral precaria. D’altra banda, en la segina part m’he perdut molt i crec que falta algo més de lligam i alguna guia per al lector. La meua teoria es que matà a Maria i ara la té a sa casa i se torna loca👀
Lo que hace Eva Baltasar aquí es un desahucio. Desaloja a los desposeídos de su subjetividad para rellenarlos de sus fantasías; a los sinhogar, a los que apenas tienen una habitación propia a costa de limpiar casas ajenas. No puedo, ni quiero, pasarlo por alto. Cuando leo que Eva Baltasar durmió dos noches en la calle en Berlín por una rabieta o que trabajó de limpiadora me parece una burla. Pero sí reconozco que esa experiencia turística le ha servido para dar precisión y detalle a los mejores pasajes de la novela: la descripción minuciosa de la vida sin hogar y de las rutinas de limpieza.
A cambio de este desahucio tenemos una fantasía de castigo y de locura. Es fácil conectar con esa percepción de que vivimos al borde del precipicio, vidas precarias que con un empujón y mala suerte desembocan en la desposesión y la enfermedad mental antes de que nos demos cuenta. Hay alguna reflexión interesante al respecto. Lo importante es lo que se construye desde esta percepción. Podría hacerse una historia de enraizamiento, de construcción de redes de apoyo y resistencia pero Eva Baltasar prefiere explotar la ruina, salpicada de reflexiones sobre la importancia esencial de la propiedad privada. Hay alguna reflexión, alguna imagen, iluminada; otras muchas que no.
Al final lo que más valoro es la transformación gradual de la protagonista en un ser esencial y místico que vive en un mundo atávico; que ha descubierto otra lógica de la experiencia a través de los objetos, de la noche y del pensamiento religioso. El modelo, muy bien construido, es el de un cuento de Cortázar: esa lógica otra se abre gradualmente paso en la novela como metáforas, adjetivos e imágenes que se convierten en cosas, volviéndose más y más literales, para culminar en un delirio a lo Psicosis.
Con algunos de estos materiales Sara Mesa te hace 'Un amor'. Supongo que mis problemas con ‘Ocaso y fascinación’ se deben a la usurpación de esa primera persona y a la falta de distancia y a que no suelen gustarme los narradores no fiables. Pero también reconozco que la prosa escatológica y rabiosa de Baltasar tiene muchos más matices y peso literario que la afectación hueca de ‘Carcoma’. No me importaría leer las novelas de 'Tres cuerpos salvajes'.
Me ha gustado más Ocaso que Fascinación. En esta segunda hay imágenes y símbolos que, a parte de haberlos visto antes en otras novelas o relatos (esto también me pasó con Mamut, demasiado parecida a Un amor de Sara Mesa), no me han parecido justificadas. Es una pena porque la primera parte está repleta de ideas interesantes acerca de la precariedad laboral, de la infancia, del imposible acceso a la dignidad de una vivienda... y la simbología de la segunda parte acaba entorpeciendo más que envalentonando el discurso.
La escritura de Eva Baltasar es siempre una experiencia que arrolla los ojos y llega al tuétano. Utilizar las palabras como ella lo hace es dar sentido al lenguaje por encima de la realidad, con la que solapa para crear esos artefactos literarios que encumbran la poesía entre las sombras de la prosa. Pero pese a ese portento que no cesa, esta novela me ha dejado mucho más fría (pero lejos del permafrost). Si en el tríptico mi nivel de adoración fue bajando paulatinamente, en esta novela la devoción se ha apagado justo en la parte de la novela que es "fascinación" y que parece poder interpretarse también con un fervor religioso que engaña y no cumple. Si en la historia hay todo y más, en el final los vacíos se me hacen demasiado grandes como para poder decir que el total me haya parecido redondo. Las aristas en la historia incomodan y cumplen con el cuchillo que quiere ser la narración, pero del mismo modo desquebrajan un poco un conjunto que no puede ser redondo, pese a cumplir con creces lo que se propone y seguir proponiendo, valga la redundancia, ese estilo de Baltasar que ya es marca que eriza la piel.
Ocàs i fascinació crec que no deixa de provocar això: ocàs o fascinació. Sens dubte el tipus de lectura que o odies o t'encanta.
Ens trobem amb la ploma poètica i plena de simbolismes tan identitaris de l'Eva Baltasar, que ens relata la història d'una dona en un descens social irrefrenable. Meravellosa crítica social, amb detalls que fan la situació de la protagonista més punyent i miserable, i la seva soledat clarament palpable. També he trobat rodó incloure un personatge que simbolitza les cures per manifestar-ne la rellevància en la nostra societat, el repunt que ens pot salvar.
La part de fascinació és un deliri absolut, i sense estar segura de què ens volia simbolitzar l'autora n'he fet la meva pròpia interpretació, però jo sí que he connectat amb l'al·legoria a la religió que va escalant fins a la surrealista part final.
Haig de dir que en acabar-lo tenia una sensació de que no m'havia agradat gens. El vaig haver de deixar reposar i seguidament vaig rellegir la part de fascinació. A partit d'aquí vaig anar donant voltes a la novel·la ja que m'havia deixat aquella sensació de repetició i anàlisis constant al meu cervell, i finalment i després de donar-hi voltes, la meva opinió va fer un gir absolut😅
Em cal llegir el "Poema de Gilgamesh" abans de ressenyar "Ocàs i fascinació", em sembla. De moment puc dir que les dues parts realment són força diferents, perquè la primera presenta temes que ja hi són en l'obra anterior de l'autora i no traspassa els límits del realisme. El llenguatge, com en els llibres anteriors, està treballat i depurat. Potser hi ha més metàfores i el ritme també hi destaca.
Em fa l'efecte que Baltasar cada cop depura més la seva prosa (una prosa prou lírica). He de dir que no em sorprèn la seva proposta, perquè no és res de nou en la seva obra (els temes i el procediment són molt semblant si no els mateixos), tot i que és cert que la segona part va més enllà dels fragments d'obres anteriors en què els límits de la realitat s'esborraven (penso sobretot en el final de Boulder).
Així doncs, em sembla que "Ocàs i fascinació" és més exigent amb el lector, i també em sembla (com ja he dit) que és la continuació lògica de "Mamut", l'altra cara de la moneda: la noia que es queda a ciutat, tot i que el verb prescindir encara hi juga un paper clau (com també feina, capitalisme, identitat, possessió...).
L’Eva ens narra la cruesa i les violències d’una societat contemporània que ens promet benestar però que ens exclou de tot dret humà i ens abandona a la intempèrie. Expulsada de llar, de pertinences i de dignitat, la nostra protagonista és condemnada a la precarietat i a la supervivència en una ciutat on quasi no hi ha espai per la pietat.
“És com si ja no pogués agrair res. Com si la vida no m’hagués donat mai res, com si tot li hagués hagut de robar. No es pot viure eternament apuntant la vida amb una pistola al pit. No es pot ser un bandoler tants anys, amagant-se sempre, sempre amb antifaç. Maleeixo la confiança en mi mateixa, aquesta companya traïdora. T’infon els ànims per llançar-te contra la vida i al cap d’un temps, quan creus en ella més que en tu, t’ho roba tot i et deixa a la intempèrie, sense armes ni vestit. Sola en un món que, quan t’ha escopit, es tanca darrere d’un mur.”
La primera part del llibre m’ha absorbit, però la part de fascinació m’ha costat molt més de seguir i m’ha impedit gaudir plenament de l’obra. Enyorava l’estil narratiu de l’autora i, malgrat gaudís més del tríptic, aquest llibre és d’una qualitat literària fascinant.
El nivell d'escriptura d'aquest llibre i d'Eva Baltasar és brutal. Enganxa només per com està escrit i per com juga amb les paraules. Et treu fora de lloc sobretot al principi. La història és molt bona però la segona part m'ha costat d'entendre i d'entrar-hi.
“Vivía en la calle, pero no era como ellos, no me parecía en nada”
No me esperaba para nada la segunda parte. La primera es muy realista y te cuenta el problema actual de la vivienda y que cualquiera se puede quedar en la calle y sin nada. Pero la segunda wow. Se mete en un relato místico y oscuro, en la fascinación, en la ambigüedad narrativa, en la idolatría y la admiración. Una ida de olla.
Amb aquest llibre he fet una mica les paus amb l'Eva. Lectura lleugera i fàcil. De cop trenca els esquemes del que estava esperant i m'ha tingut amb la boca oberta durant la segona part del llibre.
L'ocàs m'ha fascinat. Crec que és el que més m'ha agradat del que he llegit de Baltasar fins ara. Llenguatge molt poètic, frases que t'has de llegir i rellegir perquè et diuen molt. És una gran crítica a la societat actual i al capitalisme i tot el que l'envolta. Brutal. La fascinació m'ha costat més d'entendre i m'ha descol·locat.
com sempre he estat incapaç de ser constant en la lectura però…haig de dir que he notat una gran diferència entre la primera i la segona part. la primera em va encantar; la història, com l’explica, com avança…però la segona ha estat bastant més dura i suposo que aquest canvi radical m’ha trontollat una mica. tot i això, ha complert les expectatives que tenia i l’escriptora mai decep! ⭐️💕
Mha costat entendre el final, i en gran part és per l'estil de l'autora. Utilitza tants aforismes i metàfores que quan descriu una escena literal ja no saps com prendre-te-la. Això si, és una bona novel·la, molt ben escrita, en la linia de Baltasar. Tot i aixo, i ja ho diuen altres comentaris, va de més a menys. Pero la recomanaria. Trigger warning en general, és prou dura.
«me'n vaig deixant la porta oberta. la por que sento en allunyar-me d'ella, al passadís, és feta de desig. no puc estar sense ella. em cal tenir-la al centre, fer caure les parets i consagrar-la. que tot pugui ser vist entre columnes, com als boscos pietosos es troba Déu entre els arbres»
Es un llibre molt poètic, com la trilogia. La primera part incomoda ja que t'explica amb molt de detall la vida d'una sensesostre. La segona arriba a ser desagradable i un punt surrealista. Malgrat tot m'ha agradat.
Ocàs prou bé, tot i que m’he avorrit una miqueta, se’m ha fet repetitiva la manera de narrar (si és que això té sentit). fascinació… sense paraules, ja se m’havia avisat que es posava estrany però mare meva.
Que fàcil que ho fa l'Eva Baltasar. Que bonic i cru a la vegada. M'ha costat entrar a Ocàs, no m'ha atrapat com la resta dels seus llibres. Això sí, fascinada amb Fascinació, tota una exhibició de l'art d'escriure. Com a lectora que es guia més pel "com" que pel "què" sempre és un plaer llegir-la, ara bé, trobo cabdal destacar la crítica feroç al capitalisme que destil·la la lectura de manera quasi inintencionada, amb la mera descripció d'una vida com tantes. Vides de marges, vides portades al límit en un escenari que ja no és remot. I, entre tanta desgràcia, que els cucs siguin el principal element de rebuig a la secció de comentaris crec que és la fita més genial de la crítica.
quina puta angoixa. ocàs m'ha fascinat (ara heu de riure moltíssim per aquesta tonteria que he dit), però no he entès absolutament res de fascinació, tot i que ja és una mica la gràcia, entenc. no sé, llegiu-lo, jo crec que toca. petons!
La part d'Ocàs toca molt, massa, de peus a terra, concretament contra l'asfalt dur de Barcelona. Fascinació, tot al contrari, és mística i estranya, i no sé si és que l'autora m'ha sobrevalorat o és que no s'havia d'entendre res.
Com que tinc tres mesos de subscripció a una plataforma d'audiollibres, aprofito per escoltar-ne de curts mentre treballo. No m'entusiasmen i crec que la meva valoració de l'obra és menys bona que si els hagués llegit, però guanyo temps i lectures. "Ocàs i fascinació" està un graó per sota del que he llegit de Baltasar (diria que només em falta Mamut). Concretament, un graó per sota de Boulder i tres o quatre per sota de Permagel, que continua sent la meva favorita de l'autora i la que em va deixar en xoc.
Aquí tenim dues novel·les breus o relats llargs amb un mínim denominador comú. Però la suma de tots dos ofereix un balanç estrany i insatisfactori. "Ocàs" no explica ben bé res i, potser el que m'ha sabut més greu, té un estil molt més prosaic del que ens té acostumats la Baltasar. Hi trobo a faltar el llenguatge i els recursos literaris d'altres obres, aquí no només dosificats amb comptagotes sinó mal introduïts. De vegades sembla que llegeixis un llibre d'aforismes que frega el cunyadisme, terreny molt perillós. Com que tot l'artifici es basa en una espècie de denúncia social (o no denúncia, sinó el reflex d'una part de la societat invisibilitzada), es permet deixar-lo sense història. Mala decisió, a parer meu. "Fascinació", que veig que fa arrufar celles i a pocs agrada, m'ha fet més el pes. Hi ha intenció i estil (un estil fins i tot més críptic de l'habitual), i hi ha història (mínima, però suficient). A més, aposta per una temàtica més pròpia del gènere i unes imatges ben impactants (que no són de l'estómac de tothom).
"La por se m'havia vessat a dintre, una llàntia descomunal disposada a ocupar-ho tot amb els seus contorns de mort i una flaire incontestable." "Moren els malalts. Moren els desvalguts. Moren els cansats i els desplaçats. Es pot morir per accident i assassinat. Fins i tot, un pot matar-se. Es mor sense motiu però en calen molts per viure." "La paraula pensada és com una criatura dins d'un ventre, existeix i prou. Una paraula dita, en canvi, igual que una paraula escrita, és una dona feta i dreta, existeix i té el poder d'afectar els altres."