Que el món s'acaba, que som en un estat d'emergè aquest és el relat que impera actualment quan es diu el present i s'imagina el futur. Al poemari de Mireia Calafell, aquest sentit d'emergència davant d'un esdeveniment greu i imprevist que demana una actuació immediata és el que integra els poemes de la primera part, on es descriu la fi d'un món, que no és altra que la fi d'una relació. Tanmateix, l'emergència té una altra accepció, lligada a l'acció d'emergir, a la possibilitat que enceta. Aquest és el sentit dels poemes de la segona part, que celebren el desig i la resistència, l'obstinació pel sí, per l'emergència.
Mireia Calafell i Obiol (Barcelona, 23 de juny de 1980) és una poeta, escriptora i productora cultural catalana. Alguns dels seus poemes formen part d'antologies publicades a l'Argentina, Brasil, Holanda, Regne Unit, Emirats Àrabs i Espanya. Llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, treballa a Sullivan, des d'on desenvolupa projectes culturals i educatius. Va ser codirectora del festival Poesia i + (2016 i 2017) i des del 2018 és codirectora del festival Barcelona Poesia.
No llegeixo gaire poesia i havia vist fragments d'obres de la Calafell que m'encantaven, així que em vaig animar amb aquest poemari. I quina sort, que bonic, hi ha poemes que se't queden ben endins, sense pretensions i escrit amb humilitat.
La Mireia és sempre un encert... Poemari amb dues tonalitats molt molt diferents sota un mateix concepte. L'epíleg d'en Pau Guasch és la cirereta del pastís.
"I amb aquella certesa accelerar i senzillament fer camí que ja es veu la mar"
El que aconsegueix l'autora en aquest poemari és brutal. Fa que tinguem presents aquestes pàgines en molts moments de la nostra vida, que hi tornem, que busquem refugi en elles i hi cerquem un recer.
Un plaer llegir com resignifica les paraules, com ens parla de la natura, com ens fa reflexionar sobre el que ens remou i que ens fa trontollar. Del present i de com imagina el futur. Del desig i la resistència.
Hi ha poc a dir per què el millor que es pot fer és endinsar-nos en el món que ens ofereix la Mireia Calafell.
"emergència, esdeveniment greu, l'accident que urgeix"
"emergència, acció d'emergir, la possibilitat que enceta"
M'ha agradat trobar un llibre de poesia tan comentat a les xarxes... el darrer premi Carles Riba (Òmnium), 'Si una emergència' de Mireia Calafell és dispara i arrriba al cor, amb finals i inicis, i amb versos que queden i que ve de gust compartir, encara que, com diu l'autor de l'epíleg, en Pau Guasch, 'parlar de poesia és impossible'. És un bon llibre per perdre la por a la poesia o per intentar recuperar l'afició a llegir-la (que és el bon propòsit personal que m'autoregalo).
Reconec que no he entès gaire bé el motiu de la manca de puntuació. Que a més no és ni total ni consistent (trobem dos punts a via fèrria o a terminis) i menys si se'n va però es fan dobles espais... es queda una mica a mig camí del que fos que volia significar. Per la resta, molt bé, potser la primera part menys inspirada del que ens té habituats, però tot i així una meravella llegir-la.
molt bona lectura per començar a llegir poesia (almenys ho ha wstat en el meu cas). em sembla preciós el treball conceptual, com ha dividit les parts entre les acepcions d'emergència. no hauria pensat mai que hauria plorat llegint-lo<3
l'he hagut de llegir diverses vegades per sentir que l'integrava plenament, desconec si serà sempre així (?)
“la noció d’emergència habitualment evoca un esdeveniment que requereix alguna mena d’acció urgent per evitar o minimitzar danys. en ecologia, però, les emergències són propietats, condicions noves, que emergeixen de l’organització dels sistemes vius.” - yayo herrera
“ningú no li demana a un bell pit-roig per què travessa el cel si sempre hi ha més cel va dir quan varen preguntar-li per què escriu si escriure és perseguir i la persecució no acaba mai no s’esgota no té final tampoc consola
i va afegir escric perquè amb el temps he descobert que sols importa allò que cansa els dits.”
Què puc dir de Mireia Calafell? Que és boníssima. Només pel parell de versos que t'entraran directes al cor ja val la pena llegir aquest poemari díptic ('emergència' té dues accepcions). Però des del meu punt de vista, on sempre ha brillat i brilla més la poeta és quan parla de (des)amor. Si no em creus, obre aquest llibre i busca el poema "Absenta".
La segona part (acció d'emergir, la possibilitat que enceta) m'ha agradat més que la primera (esdeveniment greu, l'accident que urgeix). Però no tindria sentit una sense l'altra. És com esporgar. Per una banda, talles. Per altra banda, creixes amb més força. "Si una emergència" està plena de coratge per tirar endavant.
[…] no sap com l’estima a vaig intentar-ho tot però una nit se’m va morir entre els braços l’últim alè del meu amor del nostre amor vull recordar-lo avui que encara hi som
En aquest llibre la poesia de Mireia Calafell es troba amb la natura, què pot sortir malament? Doncs efectivament res. Quin gust llegir aquests poemes!
per deslliurar-nos d'incendis calia fer fogueres cremar del tot el sotabosc és per això que ho sé: aquestes flames d'ara que ens rodegen que ens ofeguen que ens asfixien també ens salven
Allò fascinant dels poemes de la Mireia Calafell és com crea, a través d'una mirada aparentment simple sobre les coses quotidianes i amb unes paraules concises, un món profund. Per això és poètica.