Que s’apartin Aristòfanes i Menandre, Antònia Carré-Pons és la reina de la comèdia gerontològica. Després dels vells al natural de Com s’esbrava la mala llet, arriben la Paula i l’Ernestina, una parella de velles que ha sobreviscut a la covid i es nega a enxampar un virus igualment infecciós: el tedi postjubilació.
El joc que s’empesquen per aconseguir-ho consisteix a llogar l’habitació de convidats —gangues del mercat immobiliari. Comencen les entrevistes per triar company de pis i, amb cada nou candidat, un nou sainet i una nova disfressa. És un diàleg en viu, i dos mons que xoquen i es riuen l’un de l’altre sense pietat.
Això és El càsting: quan de les manies i els costums excèntrics de dues jubilades no en un surt una sitcom com Plats bruts, sinó un llibre.
al tractar el tema del sublloguer il·legal d'una habitació a Barcelona, pensava que s'exposaria des d'una perspectiva social crítica. no ha sigut així, sinó que ben bé al contrari (tractant-ho, en tot cas, amb massa lleugeresa). l'enfoc en el tracte de generacions fa mandra (probablement perquè els personatges son massa arquetips). tenia grans expectatives... però m'ha decebut.
El fet que tot el llibre siguin diàlegs sense cap mena d'introducció ni pista de qui parla, fa que sigui difícil de seguir. És per això que els diàlegs són exagerats per entendre la personalitat de cada personatge, massa arquetípics en alguns casos. És divertit, està bé per passar l'estona, i, tot i les exageracions i l'intent evident de ser graciós, no fa cringe.
Avui vaig de hater per aquesta xarxa social però bé, estic fent neteja de llibres i crec que és important advertir-vos. Vaig abandonar aquest llibre a la pàgina 60, tot i tenir-ne 147 (de format petit a més). Sóc experta abandonadora de llibres però això és un mèrit important per un llibre. No sé, semblava que seria un llibre divertit i lleuger però realment és complicat fer bé un llibre divertit i lleuger.
Novel·la curta que passa molt bé. Tot és diàleg però sense «guions». M’ha semblat original.
El final m’ha semblat una mica brusc, fulminant i sobtós. Però entenc que, si s’allarga, podria ser el «conte de mai acabar» i per tant, objectivament, ha estat correcte.
M’ha fet passar una bona estona i m’ha fet riure (la qual cosa s’agraeix).
La història està bé, tot i que, personalment el personatge de la Ernestina m'ha posat molt nerviosa. És fàcil de llegir, atrapa i fa passar una bona estona. Un punt en contra, però, és un abús del recurs de trencar l'ordre neutre de l'oració: en dificulta una mica la lectura i el cap es cansa.
Poc sentit. Costa d'entendre els diàlegs. Converses poc realistes. Comença bé però acaba fatal. Si estigués en una conversa com la que revela el llibre, marxaria corrents.
El cas és que la sinopsi dona moltes més expectatives del que realment és.
No té trama i pràcticament no sorgeix conflicte durant la història, així que a la que portes 50 pàgines et venen ganes de parar una estona perquè tens la sensació que no avança. A més a més, acaba el llibre amb dues frases, com si calgués acabar ràpidament.
Així i tot, els personatges són divertits i et fan somriure en algunes escenes. Meh :/
La idea del llibre és bona, però crec que no s’acaba de materialitzar la comèdia i el debat intergeneracional que esperava trobar entre les pàgines. Ràpid de llegir, però se’n podria treure més suc.
Crec que la idea està bé i és original. La lectura és molt àgil, fa bon llegir. Però trobo que li haguera pogut traure més suc a la història. Tampoc no em quedava clar el camí pel qual havia d'avançar la trama. En teoria té tocs d'humor però tampoc acabaven de reeixir.
La Paula i l’Ernestina són dues velles rondinaires que viuen tranquil·lament i còmodament a casa seva. L’Ernestina era actriu, fa temps que no surt de casa, la seva afició és fer de voyeur, binocles en mà es passa estones llargues espiant els veïns. La Paula, mestra jubilada, li agrada anar a la plaça a comprar i xerrar amb els de sempre. Troben qualsevol moment bo per fer el vermut amb unes olivetes. Viuen en un pis molt gran i se’ls acut de llogar una habitació. Posen l’anunci i així comença el “casting”, de gent jove i diversa que passen per casa seva per fer l’entrevista.
Un relat escrit des de la primera a l’última paraula en diàleg amb un llenguatge fresc i col·loquial. Converses quotidianes, privades, divertides, A través de les seves converses va passant l’acció protagonitzada per les dues dones grans. Aborda la vellesa femenina i el xoc que tenen amb generacions joves. Dues maneres molt diferents de veure el món.
L’Ernestina m’ha recordat molt la mare del Merlí, de la sèrie de Merlí.
Una comèdia amb un aire de text teatral. Sembla el guió d’una sitcom. Me la imagino a la pantalla i podria quedar interessant i molt graciosa. La trama en sí té poca substància tot i tractar temes tan interessants com la vellesa, el xoc intergeneracional, el lloguer d’habitatge...
És divertida, fàcil de llegir i fa passar una bona estona.
This entire review has been hidden because of spoilers.
La relació entre l'Ernestina i la Paula crea un diàleg molt dinàmic i entretingut. Amb pocs capítols coneixes les personalitats de cada una i amb la idea de llogar l'habitació van realitzant entrevistes bastant curioses. Un llibre que va molt bé per llegir després d'un llibre dens, on el sarcasme i la perspectiva còmica de la situació enganxa des del primer moment.
La Paula i l'Ernestina són dues velles jubilades que viuen juntes a un pis de Barcelona. L'Ernestina, després de la pandèmia, no vol sortir de casa, no es relaciona amb gaire gent. Per animar una mica les seves vides, la Paula li proposa llogar una de les habitacions. Però abans hauran de fer un càsting per trobar una llogatera adient.
Vaig conèixer a l'Antònia Carré-Pons al sarau d'estiu que va organitzar el @libreriodelaplata de Sabadell. Va explicar-me l'argument del llibre i va dir-me que era molt bo... però, és clar, que ha de dir... és l'autora.
Es tracta d'un llibre escrit amb una estructura molt original, ja que no hi ha narrador. Tot el llibre és fet de diàlegs, sense cap narració. Però el mèrit és que, en tot moment saps qui està parlant, t'endinses a la història i t'imagines perfectament tota l'escena. I de vegades els diàlegs són entre quatre personatges 🤯
L'Ernestina i la Paula sempre són discutint i punxant-se, però des de la confiança que es tenen al viure juntes de fa molts anys. Es tenen molta estima i hi ha moments molt tendres.
Els diàlegs són àcids i irònics, és un llibre molt graciós, però té més capes, ja que podem trobar referències a temes seriosos, com les pors que es van agafant en fer-se grans, la por a la mort i la malaltia, l'enyor del passat i les il·lusions del futur, el maltractament "consentit" per part de la parella, el conflicte generacional ...
Les protagonistes tenen caràcters molt diferents, una és més poruga i l'altre més valenta, són xafarderes i entremaliades, i una mica bastant irreverents. Arriben a actuar com a detectius, i fins i tot, hi ha algun fragment una mica fastigós que m'ha fet arrufar el nas.
El final, que no explicaré, em va sorprendre... i em va agradar molt.
L'autora va dir-me que s'ho havia passat molt bé escrivint el llibre. Doncs jo m'ho he passat molt bé llegint-lo.
Molt recomanable, encara que no sé si aniria a viure amb l'Ernestina i la Paula... o potser si, perquè fan uns vermutets i uns whiskies...😋 No s'estan de res.
Fresc i lleuger. El gairebé format teatral m’ha ajudat a entrar-hi i en ocasions he visualitzat la posada en escena a l’escenari. Les veus protagonistes m’han entendrit i divertit alhora. També aconsegueixen posar-te nerviosa, talment com ho faria una àvia pròpia. Els personatges joves són sorprenents i les entrevistes aconsegueixen enganxar-te tant com a la Paula i l’Ernestina.
Aquesta novel.la és un "divertimento ", escrit en un llenguatge àgil i fresc que es llegeix d'una revolada. És la història de dues jubilades que són parella i que s'empesquen el joc de llogar l'habitació de convidats. Una novel·la curta i desenfadada.