Marxarons: Viatge pels cims i les valls del llenguatge

by Cristina Masanés Casaponsa

Aquest és un llibre sobre el misteri de la parla humana. Un viatge lingüístic a través de la figura del pare de l’autora, persona apassionada per l’alpinisme, que, després de patir un vessament cerebral, va quedar sense parla. Va començar aleshores una ascensió per cims i muntanyes inabastables per intentar recuperar les paraules. Quina cohesió pot tenir el món interior si no es disposa de significants? En quina desolació mental va viure el pacient que es va inventar un verb, “marxarons”, mentre tot això va durar? Si la veu interior s’articula amb la gramàtica, com ho fa quan l’ha perdut? I més encara, com es construeix la consciència sense paraula?

104 pages

Published February 14, 2024

About the author

Cristina Masanés Casaponsa (Manresa, 1965). Filòsofa i escriptora.
Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i Màster en Estudis de Gènere per la Universitat de València, viu a l'Alt Empordà des de fa més de trenta anys. Escriu sobre cultura i territori a diversos mitjans de comunicació com Descobrir Catalunya, Sàpiens, El Temps de les Arts, Mirador de les Arts, Alberes i Revista de Girona.

Reviews

[SergiFàbregas]

M’agrada que un amic em conegui prou per tenir-me present durant una lectura i me l’acabi recomanant. I, sobretot, que l’encerti. Gràcies, Neus.

«Viatgers i caminants ho saben: quan no hi ha un terreny fressat, cal obrir-ne un de nou. Com sigui. Un meandre, un ramal, una altra ruta possible.»

[Quela Font]

Meravellós ♥️

[Anna Casajuana]

L'analogia entre el llenguatge i la muntanya fa gràcia si ets una apassionada de fer cims i a sobre tens la desgràcia de ser (quasi) filòloga. És esplèndida la reflexió que fa la Cristina i com posa paraules a qui no en tenia

[Dolors]

El pare, a 67 anys, pateix un vessament cerebral que li afecta l'ús i la comprensió del llenguatge. L'autora rememora aquesta època vint anys després, i reflexiona sobre el que suposà per a una persona tan vital, intel.ligent i lúcida la pèrdua del llenguatge.

Una història d'amor, de lluita i de dol, però també una gran història de vida.

[Marina Castey]

És un llibre dolorós, escrit amb amor i precisió. Uneix dos móns de forma molt delicada creant una experiència realment entristidora. Realment la capacitat del llenguatge és tot un privilegi.

[Nelet]

És un llibre que m'havia recomanat molta gent. Fa bon llegir i el contingut és interessant i emotiu a parts iguals. L'estil de Masanés m'agrada, senzill, i diu molt amb poques paraules.

[Anna]

Una caminada sublim per la relació entre la parla i la identitat, o més bé la consciència. O més bé el viatge que suposa caminar amb algú per a qui la parla deixa de ser una possibilitat, i alhora un intent d'aproximació a com deu haver estat la pròpia experiència de buit lingüístic. Sense l'existència de respostes, transita les preguntes que turmenten a algú que veu un ésser estimat privat de paraula, privat de manifestar la voluntat, inclús l'amor. Queda el tacte, i queda l'esperança en un altre tipus de cohesió del jo que no sigui discursiva, i el significat que un hi posa en els petits i descomunals gestos que l'altre pot fer. Que difícil deu haver estat construir aquest text! I com d'agraïda n'estic.

[Neus Urpí]

«És poden tenir idees sense paraules per expressar-les? No hi hagué cap exploració en aquest sentit, ni cap intent de resposta mèdica. Només un gran i estrepitós silenci científic. Mentre els savis callaven, nosaltres adquiríem la certesa que la construcció del significat és una regió cerebral encara ignota, un cercle polar i inexplorat. Amb aquest havíem topat.

Per la seva verticalitat, cal grimpar.»

[Mar Selvaggi]

‘No és veritat que la batalla dels noms fos perduda, n’hi hagué un que va subsistir a la gran tala lingüística. ‘Trastu’, aquest va ser l’únic nom vertaderament ineludible al qual el pare no va renunciar (…). L’únic subjecte, l’animal, que no necessita la paraula per viure. ‘Trastu’… i el gos venia, el gos anòmic, el gos fidel, el gos agramàtic, el gos món que va acompanyar el pare durant mesos les llargues hores silents d’un pare cada vegada més absent.

Avui la gruta de Casteret té l’accés barrat, el pare i el seu gos ja no hi són i nosaltres sabem que es pot viure sense noms. Sense noms, però no sense companyia.
‘Trastuvine, vamarxa’.’

[Àlex Vilanova]

Marxarons posa en el centre de la narració la parla humana. Mitjançant el pare de l'autora que va perdre la parla en un vessament cerebral, ens trobem amb un viatge impossible on ja no serà capaç de recuperar la parla i en este viatge té molt de protagonisme l'alpinisme i les muntanyes.

[Isidre]

El més positiu: la idea de combinar l'anècdota amb el muntanyisme, passió del protagonista.
El més negatiu: tot i que el llibre és curt, és fa llarg, amb massa repeticions i poca seducció narrativa.
No donava per a un llibre sencer, crec, sinó per a un relat.

[Lily Amanda]

El meu primer llibre en català escrit originalment en aquest idioma. He llegit aquest tema uns altres vegades i sempre m'ha agradat. Justament és un viatge lingüistic, la seva pèrdua i, en el meu cas, la seva adquisició i aprenentatge (perdó si encara no està escrit bé, ho estic intentant)

[Mar Ferrando]

Trobo que és un llibre que hauria de ser molt més conegut del que és. Es fa molt fàcil de llegir, ràpid, amè i sobretot, en moments on et pots qüestionar el teu propi camí o el dels altres, et posa les cartes sobre la taula de la manera més maca i delicada possible.

[Anton Baig]

Excel·lent llibre sobre els marges del llenguatge, molt ben construït i emocionant.

[Dalia Rico]

M'ha agradat especialment la reflexió sobre el paper de la veu i de la parla en la construcció de la nostra identitat.

[quique]

meravellós i life-changing

[Georgina AM]

Un viatge preciós pels racons de la psicolingüística, i de l'excursionisme, naturalment.

[Mon the reader]

viatge molt interessant per la memòria, pel llenguatge i pels cims que va fer un pare que va perdre la parla

[Uri Company]

Homenatge bonic i interessant, tot i que he anat perdent l’atenció. Amunt!

[Sabela Abós]

La vida quan passa ens deixa ferides i cicatrius. Marxarons en fa un art. No és un llibre alegre, però no deixa regust amarg.