Aquest és un llibre sobre el misteri de la parla humana. Un viatge lingüístic a través de la figura del pare de l’autora, persona apassionada per l’alpinisme, que, després de patir un vessament cerebral, va quedar sense parla. Va començar aleshores una ascensió per cims i muntanyes inabastables per intentar recuperar les paraules. Quina cohesió pot tenir el món interior si no es disposa de significants? En quina desolació mental va viure el pacient que es va inventar un verb, “marxarons”, mentre tot això va durar? Si la veu interior s’articula amb la gramàtica, com ho fa quan l’ha perdut? I més encara, com es construeix la consciència sense paraula?
Cristina Masanés Casaponsa (Manresa, 1965). Filòsofa i escriptora. Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i Màster en Estudis de Gènere per la Universitat de València, viu a l'Alt Empordà des de fa més de trenta anys. Escriu sobre cultura i territori a diversos mitjans de comunicació com Descobrir Catalunya, Sàpiens, El Temps de les Arts, Mirador de les Arts, Alberes i Revista de Girona.
L'analogia entre el llenguatge i la muntanya fa gràcia si ets una apassionada de fer cims i a sobre tens la desgràcia de ser (quasi) filòloga. És esplèndida la reflexió que fa la Cristina i com posa paraules a qui no en tenia
El pare, a 67 anys, pateix un vessament cerebral que li afecta l'ús i la comprensió del llenguatge. L'autora rememora aquesta època vint anys després, i reflexiona sobre el que suposà per a una persona tan vital, intel.ligent i lúcida la pèrdua del llenguatge.
Una història d'amor, de lluita i de dol, però també una gran història de vida.
És un llibre dolorós, escrit amb amor i precisió. Uneix dos móns de forma molt delicada creant una experiència realment entristidora. Realment la capacitat del llenguatge és tot un privilegi.
És un llibre que m'havia recomanat molta gent. Fa bon llegir i el contingut és interessant i emotiu a parts iguals. L'estil de Masanés m'agrada, senzill, i diu molt amb poques paraules.
Una caminada sublim per la relació entre la parla i la identitat, o més bé la consciència. O més bé el viatge que suposa caminar amb algú per a qui la parla deixa de ser una possibilitat, i alhora un intent d'aproximació a com deu haver estat la pròpia experiència de buit lingüístic. Sense l'existència de respostes, transita les preguntes que turmenten a algú que veu un ésser estimat privat de paraula, privat de manifestar la voluntat, inclús l'amor. Queda el tacte, i queda l'esperança en un altre tipus de cohesió del jo que no sigui discursiva, i el significat que un hi posa en els petits i descomunals gestos que l'altre pot fer. Que difícil deu haver estat construir aquest text! I com d'agraïda n'estic.
«És poden tenir idees sense paraules per expressar-les? No hi hagué cap exploració en aquest sentit, ni cap intent de resposta mèdica. Només un gran i estrepitós silenci científic. Mentre els savis callaven, nosaltres adquiríem la certesa que la construcció del significat és una regió cerebral encara ignota, un cercle polar i inexplorat. Amb aquest havíem topat.
Marxarons posa en el centre de la narració la parla humana. Mitjançant el pare de l'autora que va perdre la parla en un vessament cerebral, ens trobem amb un viatge impossible on ja no serà capaç de recuperar la parla i en este viatge té molt de protagonisme l'alpinisme i les muntanyes.
El més positiu: la idea de combinar l'anècdota amb el muntanyisme, passió del protagonista. El més negatiu: tot i que el llibre és curt, és fa llarg, amb massa repeticions i poca seducció narrativa. No donava per a un llibre sencer, crec, sinó per a un relat.
El meu primer llibre en català escrit originalment en aquest idioma. He llegit aquest tema uns altres vegades i sempre m'ha agradat. Justament és un viatge lingüistic, la seva pèrdua i, en el meu cas, la seva adquisició i aprenentatge (perdó si encara no està escrit bé, ho estic intentant)
Trobo que és un llibre que hauria de ser molt més conegut del que és. Es fa molt fàcil de llegir, ràpid, amè i sobretot, en moments on et pots qüestionar el teu propi camí o el dels altres, et posa les cartes sobre la taula de la manera més maca i delicada possible.