Dans les montagnes près de la frontière entre l'Italie et la Slovénie, un vieil horloger a pour habitude de camper en solitaire. Une nuit d'hiver, une jeune tsigane entre dans sa tente et lui demande de l'abriter. Elle a fui sa famille et le mariage forcé qu'on lui imposait de l'autre côté des montagnes. Cette rencontre inaugure une entente faite de dialogues nocturnes sur les hommes et la vie, un échange de connaissances et de visions - elle qui croit au destin, aux signes, qui sait lire les lignes de la main, elle qui dresse un ours et l'aime comme le meilleur des amis ; lui qui se sent tel un rouage de la machine du monde et qui interprète ce monde selon les règles du Mikado, comme si le jeu était une façon de mettre de l'ordre dans le chaos. Dans ce roman dense et délicat, où chaque mot ouvre sur des significations plus profondes, où chaque phrase est un chemin vers soi-même, Erri De Luca nous invite à un jeu calme, patient et lucide, dans lequel un mouvement imperceptible peut changer le cours de la partie.
Upon completing high school in 1968 Erri De Luca joined the radical left-wing movement Lotta Continua. After the organization's disbandment he worked as a blue collar at the Fiat factory in Turin and at the Catania airport. He also was as a truck driver and a mason, working in job sites in Italy, France and Africa. He rode relief convoys in Yugoslavia during the war between 1993 and 1999.
He is self-taught in several languages including Ancient Hebrew and Yiddish.
De Luca is a passionate mountain climber. A reclusive character, he currently lives in a remote cottage in the countryside of Rome.
Although he never stopped writing since he was 20, his first book is published in 1989, Non ora, non qui (Not now, not here). Many more books followed, best sellers in Italy, France and Israel, his work being translated and published in Spain, Portugal, Germany, Holland, USA, Brazil, Poland, Norway, Danmark, Romania, Greece and Lithuania. He has himself translated several books of the Bible into Italian like Exodus, Jonah, Ecclesiastes, Ruth, and explored various aspects of Judaism, as a non-believer.
In France, he received the France Culture Prize in 1994 for Aceto, arcobaleno, the Laure Bataillon Award in 2002 for Tre cavalli and, also in 2002, the Fémina Étranger for Montedidio, translated in English as God's Mountain. He was a member of the jury at the Cannes Festival in 2003.
Erri De Luca writes regularly for various newspapers (La Repubblica, Il Manifesto, Corriere della Sera, Avvenire), and magazines.
Un incontro casuale in un luogo di confine al centro dell'Europa, un racconto che abbraccia un percorso che va dalla Svizzera a Napoli Una quindicenne sinti scappa da un matrimonio combinato e viene accolta da un orologiaio sessantenne che ha lasciato tutto per vivere in una tenda nei boschi. Lei predice il futuro, lui aggiusta il tempo. Poco a poco si conoscono attraverso dialoghi fitti ma c’è una spy story sullo sfondo che lentamente prende forma e si svela con la pazienza dello Shanghai, dove i bastoncini vanno sfilati a uno a uno senza muovere gli altri E così si intrecciano le storie e i destini di questi due personaggi senza nome, uno l’opposto dell’altro: la precisione e la ribellione, tra somiglianze e attriti In questo delicato equilibrio di ruoli, la vita è come il gioco dello Shangai dove gli errori avvantaggiano gli altri giocatori, in un susseguirsi di vincitori e vinti
Ritrovo, dopo qualche romanzo che non mi avevano entusiasmato, un Erri De Luca profondo, che scava negli ingranaggi del tempo e dei suoi malfunzionamenti (“Per un orologiaio è grave non sapere la durata di un tempo.”), indaga tra i sinonimi e i contrari, mette in luce il particolare per raccontare l’universale “La chiromanzia ritrova il cielo nel palmo della mano aperta: Giove, Saturno, Sole, Mercurio, Marte, Luna e poi croci, triangoli, anelli.”
Bellissime le conversazioni notturne sulle stelle e i segni dell’universo, il dio delle cose, l’ordine e il caos , il valore dell’identità, il significato della Storia e la voglia di vita sottolineata più volte nelle pagine da quell’ "ancora " che l’orologiaio ripete come segno dell’esserci e del voler restare Perché ciascuno di noi è un ingranaggio della macchina del mondo
J'ai beaucoup aimé ce petit livre qui m'a étonnée, dès les premières pages, avec un texte constitué uniquement du dialogue entre un vieil horloger campeur et une jeune gitane qui fuit sa famille. Aucun des deux n'a de prénom parce que ceux-ci, nous explique l'auteur dans la préface, n'ajoutent rien aux gens. Le lecteur part donc à la rencontre de ce texte sans les repères habituels. C'est déroutant, agréable, presque amusant. On se surprend à revenir en arrière de quelques lignes pour ne pas perdre le fil du récit, à lever les yeux du texte pour réfléchir à ce que nous dit l'auteur.
Et puis, tout à coup, une très brève dernière partie qui fait irruption, sans prévenir, dans le calme de cette lecture. L'auteur nous entraîne brutalement dans un échange de correspondance certes, pas désagréable à découvrir mais dont je n'ai pas vu l'intérêt. Un twist que l'on s'attend à lire dans un roman policier, qui s'avère saugrenu dans ce livre.
Ce court roman reste, malgré ces quelques dernières pages inattendues, un vrai plaisir. C'est un texte dense qui appelle une relecture. On y parle de solitude, de la vie qui s'écoule, d'amitié .... et, bien sûr, du mikado, "ce jeu d'équilibre dans lequel un mouvement imperceptible peut changer la partie", … comme dans la vie.
C’est le genre de livre qui donne envie de souligner certains passages tellement ils sont magnifiques.
Les notions de transmission d’un vieil homme à une jeune fille et vice et versa sont trop belles.
J’avoue avoir été déstabilisée par ce long dialogue qui dure durant plus de la moitié du livre. J’ai rarement lu un livre dans lequel on n’a qu’un dialogue, sans interruption.
J’ai moins aimé la dernière partie du livre, cet échange de lettres. C’est plutôt surprenant parce qu’on en apprend sur les personnages et les années qui ont suivi…. Et je n’imaginais pas ça du tout! Mais malheureusement, cette partie m’a ennuyée.
Erri De Luca a un attachement réel pour la vie hors des sentiers battus. Ainsi, ses protagonistes sont souvent des êtres solitaires qui vivent en marge de la société dans un environnement qu'on pourrait juger hostile mais qui n'est rien d'autre que l'amour de la forêt et de la liberté. L'autre caractéristique de cet écrivain, c'est la finesse de son écriture : économe, élégante et chargée d'humanisme. Avec Les règles du Mikado, le jeu devient quelque chose de sérieux et sert de diktat à la transmission de valeurs fondamentales dans notre monde perverti. Ainsi, un vieil homme, ancien horloger vivant dans un campement rudimentaire en plein bois, fait la rencontre d'une jeune fille en fugue. il va mettre en place toutes les conditions nécessaires à son émancipation. Il y a cette histoire, qui pourrait se terminer par un Happy End. Mais ce serait mal connaître notre auteur. Derrière ce récit se trouve une trame occulte qui sera révélée dans une deuxième partie de l'oeuvre par une correspondance et des cahiers... C'est un retournement inattendu qui donne beaucoup de substance à cette fable. Après l'effet de surprise, on se sent happé par une histoire beaucoup plus large, au sens historique et au sens philosophique. Du grand art!
Un bella scrittura, precisa, diretta e senza troppe digressioni, vista la natura degli argomenti, che potrebbero cadere nel prolisso e, a mio parere, superfluo. Avrei forse preferito un po' più di "approfondimento" della figura della ragazza, avere più informazioni su cosa le succede durante la sua vita.
"Ti racconto queste piccole cose importanti.In loro ritrovo una regola dello Shangai: attenzione alle minime mosse, fare con intenzione, senza automatismo". Una storia estremamente diretta proprio come la lingua e lo stile con la quale viene raccontata. Acquisisce senso e tridimensionalità man mano che si prendono i bastoncini dello Shangai, senza muovere gli altri.
"No hago distinciones de edad. Me llamas viejo, de acuerdo, pero vivo en la misma edad que tú, a pesar de todo, en tu misma época. Las generaciones no existen para mí. Mientras estemos vivos somos contemporáneos. Somos dos personas." Una historia "bonita" acerca de la empatía, con destellos reflexivos interesantes sobre aspectos de las relaciones interpersonales, contada a través de dos personas muy distintas... al menos en términos culturales y de bagaje. Digo "bonita" porque a veces llega al punto de ser cringe (bochornoso, para perpetuar la lengua materna), y digo: al menos, porque si no fuera por las cosas que refieren de ciertos intereses y sucesos de sus vidas, la chica es gitana y el viejo es un relojero retirado, los protagonistas no serían diferentes. Hablan con una voz uniforme, impersonal, y usan las mismas palabras, el mismo lenguaje. En lo personal, no me gusta nada que el libro es pura conversación y reflexión "profunda" en voz alta. Es un intercambio monótono y desenfrenado de preguntas y respuestas, sin cadencia alguna, y solo con respiros para enunciar sabiduría forzada. Es tan taquigráfico e inoportuno que resulta imposible imaginar a los personajes con una emoción específica. Casi cómo personajes de las películas de Robert Bresson, pero obviamente sin su genialidad y aún menos emociones!!! Es un libro que prefiere los diálogos frente a la descripción de la vida. Las palabras antes que las atmósferas, los sentimientos, los pensamientos internos. Todo es verbalizado, nada es interno ni externo a los personajes, todo está en una capa superficial donde lo que se dice es lo que es, y no hay más. No hay contradicciones, no hay interpretación subjetiva, no hay nada que descifrar (aparte de una trama mecanizada con sorpresas innecesarias). No logra sumergirte en su mundo, porque no construye un mundo. No lleva consigo el poder de la literatura, porque no es capaz de meterse en tu vida e influenciarla de manera consciente e inconsciente. De alterar la percepción y el pensamiento, de inducir reflexiones sobre lo que a uno le pasa bajo los criterios y reglas establecidas por la lectura. Los mejores pensamientos se extraen de particularidades que para mi carecen de valor; el juego del mikado es el mayor motor filosófico; y se entregan en contextos equívocos: ni el momento, ni la manera, ni el contenido va de acuerdo con lo que sucede en la historia. Es como si mi cuerpo sintiera, mientras lee, que las reflexiones se ponen al servicio de ser dichas, pero no tienen alma propia, no cobran sentido en la historia que las expone.
Magistrale Erri de Luca. Storia tra una gitana e un vecchio con mille retroscena dellla sua vita. Tutto da scoprire all’interno del libro.
Mettere il gioco dello Shangai come filosofia di vita. “Una regola dello shangai è dimenticare il giro precedente. È opposto agli scacchi, dove i giocatori ricordano le mosse delle partite. Lo shangai sparecchia.”
“ Una regola dello shangai dice di agire senza spostare nulla”.
C'est l'histoire de la rencontre d'une jeune gitane en fugue et d'un vieil horloge solitaire qui va prendre un détour insoupçonné. La première partie consiste essentiellement en un dialogue et la seconde en une correspondance entre ces deux personnages. J'ai beaucoup apprécié cette manière de raconter. Court mais original et sympa.
vabbè mi ha riempito un pomeriggio ma niente di groundbreaking. comunque è il mio primo libro di erri de luca e gli darò senz'altro un'altra possibilità
Una sicurezza, la proprietà di linguaggio che sa portarti lì dove vuole e ti sa far porre i giusti dilemmi filosofici. A metà, un cambio di registro e di scenario a me completamente inaspettato, che ancora non ho capito se me l'ha fatto apprezzare di più o mi ha banalizzato i discorsi della prima parte. In ogni caso, un'ottima lettura, sul tema dell'anzianità, tra le altre cose.
EDL è un bravo scrittore che intesse storie con magica levità. Una storia di due vite che si intrecciano non per destino ma per un gioco di spionaggio, uno Shangai intergenerazionale, ha rotto quella magia e ha deluso un piccolo cuore romantico.
This entire review has been hidden because of spoilers.
J'ai voulu être anonyme en un temps de quête de notoriété. On se pressait pour sortir de l'ombre. Il y avait de la place autour de moi, personne n'incitait à rester anonyme.
« Immenso é il cielo notturno in montagna che brulica di stelle. Ognuna potrebbe non esserci e chissà quante ne mancano, eppure quel cielo basta a se stesso e a me che lo guardo ».
Una doppia storia, un dialogo costruito con una minuzia ed equilibrio impeccabile che dissimula e non preannuncia ciò che succederà dopo, ovvero l’ « altra storia », che invece si svela nelle pagine successive, con lettere e pagine di diario.
Come nel suo stile, De Luca riesce senza grandi giri di parole a racchiudere in pochissime pagine tantissime, immagini che però non invadono, ma viaggiano con la storia stessa, ricca di simmetrie e ritorni, di prospettive contrastanti e coincidenze, generate dall’incontro dei due protagonisti.
“Succede nella vita delle persone un breve periodo staccato dallo scorrere, in cui un avvenimento si conficca come un chiodo nel legno. Quel punto orienta poi lo spazio intorno. È un centro che mentre accade non avvisa che sarà immutabile.”
“Dev’essere così per ogni storia: la continua interferenza dell’invece.”
es difícil saber que es lo correcto y en cambio; es difícil tener la valentía y en cambio; se necesita un pulso magistral, sabio y antiguo para no chocar los palos, para hacer funcionar las pequeñas piezas del reloj y que su ruido no despierte a nadie, para que el recuerdo sea eterno en sueños, cartas, secretos y sobre todo: juegos
Je découvre cet auteur (que je ne connaissais que de réputation) avec ce livre. Un court récit tout en délicatesse et poésie. L'envie d'en découvrir d'autres!
“Quina guerra?... Ni idea. Una guerra. Quines preguntes que fas. Que han de tenir nom i cognom, les guerres? Els gitanos no en fem cap i les hem viscut totes”
“Una de les regles del mikado diu que has d’actuar sense moure res”
Tot comença quan una noia gitana que fuig d’un matrimoni imposat, coincideix amb un vell rellotger que està acampat a la frontera d’Eslovènia, amb un diàleg despullat i sense acotacions n’hi ha prou per informar, argumentar, avançar aspectes de la trama i aconseguir una magnífica caracterització d’uns personatges completament oposats, que conversen sobre la vellesa vs. joventut (contemporaneïtat). El temps i la pols. La racionalitat i la intuïció. La precisió i el destí. Les regles de mikado, les línies de les mans. M’ha agradat molt com l’autor explora la metàfora del joc del mikado.
Un text molt breu, de caràcter existencialista i d’una gran profunditat, que ens mostra les relacions humanes, el funcionament de les comunitats i les organitzacions, les cicatrius, el trauma, les renúncies, la presa de decisions, el context sociopolític, les guerres, i sobretot el que es diu i el que no es diu, i el que ja fa temps que se sap. 🤐
Un text fragmentari pel que fa al contingut i la forma, i alhora carregat de simbolisme.
Erri De Luca sempre et sorprèn, mentre et submergeix en un vaixell de pesca amb el vaivé de les ones…🌊
No us dic res més perquè el llibre economitza molt les paraules i jo ja m’estic estenent massa. A veure si serà més llarga la ressenya.😉
Ja he dit per aquí altres vegades que sóc adicta a l’estil literari que diu molt en poques paraules, és per això, que Erri de Luca m’agrada tant.
Estic molt entusiasmada, ja que al desembre aniré al teatre a veure la representació de la seva obra: Inconfessables.
Opino que es tracta d’una novel·la de polaritats, o l’abraces o l’odies... crec que no hi ha mitges tintes. I tu? Ja l’has llegit? T’interessa? Si et ve de gust, deixa’m un comentari.
Tutta la società è un grande gioco, nel quale ogni pezzo si muove secondo regole predeterminate. Se scegliessimo di utilizzare il gioco dello shanghai come metafora di vita, potremmo avere così una visione delle nostre esperienze, come tanti bastoncini che accumuliamo nella vita attraverso l’esperienza stessa che ne facciamo. A volte i bastoncini sono anche le persone. Le relazioni. Se paragoniamo i bastoncini alle esperienze, individuiamo anche la capacità di poterci “muovere” in mezzo a tanti bastoncini e non urlarli, non muoverli di un centimetro. Questo ovviamente necessita di tanta pazienza, calma, autocontrollo. L’allenamento che il gioco dello shanghai produce è di tipo mentale, assume un ruolo nella capacità di muoversi nello spazio e di essere consapevoli del proprio “raggio di azione”, “del proprio spazio” in relazione agli altri.
È una storia nella storia, è De Luca che ci toglie un bastoncino per volta, senza mai passare la mano. È un semplice gioco a due, che di semplice ha ben poco. Si legge con il fiato sospeso, perché dopotutto lo richiede anche il gioco. Un soffio di vento e si passa la mano, della vita. Una che fai di tutto per non dare ma che si ottiene.
J'ai vraiment beaucoup aimé la première partie de ce roman et je le referme légèrement déçue par sa deuxième moitié... Le livre est si court qu'on ne peut pas en dire plus sans spoiler mais la plume d'Erri de Luca est très poétique, très douce et tout en économie donc cela reste une très jolie lecture !
È il primo libro che leggo di De Luca e non mi è piaciuto particolarmente. Forse il suo non detto e il dover leggere tra le righe qualcosa che ho capito solo leggendo le recensioni non mi ha appassionato alla storia.