Avui no us porto una novel·la sinó un assaig que ensparla de la infertilitat i ho fa explicant la vivència de l’autora en primerapersonaEs tracta de “Maiés una paraula molt lletja” de la Maria Climent editat per Ara llibres.
L’autora explica com ha viscut la seva històriad’infertilitat i ho fa al mateix moment en que ella es troba immersa en undarrer tractament quan encara no sap si ha funcionat o no.
Amb aquesta premissa, l’autora es comença aexplicar com funcionen els tractaments de fertilitat als quals s’ha sotmès, ala vegada que ho va amanint amb dades científiques mínimes per tal de donarcontext a tots els procediments mèdics.
Per exemple, ens recorda que 1 de cadacinc persones a Espanya pateixen infertilitat, un terç de les vegades lainfertilitat és per causa de la dona, un altra terç es a causa de l’home i unaltre terç no se’n coneix el motiu (i això es el que li passa a l’autora). Ens parla de la betaespera que es el període des de que es finalitza un tractamentde fertilitat fins que es fa l’analítica que t’indica si ha funcionat o no. Alprincipi del llibre ens diu que aquesta és la seva desena betaespera. Ens explica els diferents tractaments de fecundació in vitro, i de totes les proves a lesque cal sotmetre’s que no són poques, posant èmfasi amb les esperes, laincertesa i el dolor de les pèrdues.
L’autora posa de manifest que el camí per a tenir unacriatura és un camí llarg, una travessia plena d’entrebancs que no sempre es potsuperar, un camí amb un terrabastall de sentiments contradictoris quesocialment no té el recolzament necessari.Per si no fos complex tot els tractaments vinculats ambla fertilitat, cal afegir-hi que l’autora pateix Esclerosi múltiple. Però malgrat tot, la Maria no té cap deix de lament ni de queixa, i el que fa es parlarde manera clara i molt ben documentada d’un procediment que malauradamentmoltes dones viuen en silenci i solitud.Sens dubte el mésinteressant de l’assaig, es la veu de l’autora, que vol trencar el tabú que hiha en la nostra societat envers la infertilitat que estigmatitza a les donesque la pateixen, que sovint es culpabilitzen per no poder ser mares.
La Maria en parla sense embuts, de manera directa i clar,creant un retrat sobri ben documentat, sense floritures, però amb una redacció acurada i tendra com ho sóntotes les d’aquesta autora, amb un llenguatge proper, càlid i amb un xicd’humor.
La Maria dona veu a dones com ella, que viuen aquestprocés en silenci, i sobretot el que busca es posar de manifest que la fertilitatno és un problema que només afecta les dones sinó que afecta a tota la nostrasocietat, i com tot els problemes si no se’n parla no es resol.
Em quedo amb una frase de l’autora que podria ser un lema de vida: “És així com s’ha de viure. Com si aquestacursa (la vida, l’amor) es pogués guanyar.»