El relat parteix d'una ficció alhora arriscada i ambiciosa: unes confessions que suposadament escriu Francesc Macià, el que va ser primer President de la Generalitat republicana, quan es troba a les portes de la mort. La narració és en primera persona, i l'home s'adreça a un personatge misteriós del seu passat, que li serveix d'alter ego, i que en realitat ocupa l'espai del lector com a receptor de la seva pretesa autobiografia. El to és intimista i moral, molt poc ideològic: té la virtut d'allunyar-se radicalment del pamflet polític i, a través de l'esgotament humà del protagonista, apropar-se al que seria la crònica o el judici sentimental d'una vida llegendària.
Dues incògnites mantenen viva la tensió narrativa: per una banda, la identitat de l’interlocutor de Macià, que no es revela fins a mig llibre. I la presència ominosa d’un fet traumàtic, que determina en bona part les accions del protagonista —un infortuni que ell anomena el "mal bitxo", i que no es desvetllarà fins al final. L’estructura de l’obra s’organitza en uns capítols que cobreixen diferents vessants del caràcter de Macià, tot coincidint amb etapes de la seva vida: la innocència, el benestar, la integritat, la impaciència, la fidelitat, el poder... La reflexió hi apareix profunda i cansada, amb l’escepticisme que donen els anys, i amb la reducció de somnis, ambicions i trifulgues a les qualitats humanes essencials.
Com es pot observar, res més lluny de la crònica política o del manual biogràfic. Al capdavall, el període que ocupa més pes narratiu és el del Macià jove i madur, anterior a la vida pública coneguda. És abans dels seixanta anys, lògicament, que l’home forja la seva enigmàtica personalitat, i és allà on la novel.la va a buscar i a reinventar els grans misteris d’una ànima. Això no estalvia els fets trepidants del moment, i alguns quadres històrics memorables: des d’exilis, viatges a la Unió Soviètica i a les Amèriques, fins a la breu eufòria de la República Catalana, passant pel complot de Prats de Molló i resultats electorals inesperats. Però l’èpica històrica ocupa un espai secundari, sotmès al debat psicològic intern del personatge.
Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1984 i doctor en Història per la Universitat de Barcelona el 1994 (amb la tesi Nelson Mandela, l'últim Home-Déu). Ha exercit de professor d'Història a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat de Chicago, a la University of London, a la University of Ibadan (Nigèria), a University of the Witwatersrand (Sud-àfrica) i a Hood College (Washington).
En ficció ha publicat un bon nombre de novel·les, algun recull de relats i ha col·laborat en antologies. La seva narrativa sol comptar amb una acurada ambientació històrica, una notable vocació viatgera i un tractament psicològic dels personatges singular. Bona part de les seves obres han estat traduïdes al castellà, el francès i el portuguès. La seva trilogia 1714 servirà de base per a la minisèrie 1714. El preu de la llibertat.[3]
Com a assagista, s'ha centrat en reflexions sobre la realitat africana, però també ha fet incursions en el debat sobre Europa i sobre la societat catalana.
Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació de forma regular.
El seu desastrós pas per la política no hauria de deslegitimar la vàlua d'Alfred Bosch com a literat. Historiador d'ofici, autor d'interessants treballs sobre Sud-àfrica, el seu pas a la novel·la li ha reportat un èxit merescut.
Aquesta doble faceta, la d'historiador i la de novel·lista, és la que permet aquest bon funcionament de l'obra, un relat en primera persona d'una de les figures més importants, apassionants i, cal dir-ho, sorprenents, de la història de Catalunya. Bosch es posa en la pell de Macià per intentar aproximar-se al Macià íntim (o sigui, al Macià real) i aconsegueix amb nota alta un excel·lent equilibri: exposa a la perfecció els seus avatars històrics explicats amb voluntat desmitificadora. Lectura que esdevé molt necessària avui dia, anys després de la seva publicació (en el meu cas, ha estat una relectura) i havent viscut els Fets de Tardor de 2017, hom veu una certa predestinació del nostre poble, uns condicionants històrics que l'han obligada a renunciar al que, pel seu potencial, hauria hagut de ser i que no són exclusius del present.