La Maria Nicolau em va enlluernar amb el seu primer llibre, Cuina o barbàrie, però amb aquest m'ha enamorat. No es pot expressar millor l'amor a la terra, la seva gent, a la història, a la llengua, tot això destil·lat en l'amor i el coneixement de la cuina. Tot això des d'una dona amb una gran determinació, valenta com poques, amb idees clares, força i voluntat. Aquest llibre és una descàrrega emocional "Cremo!", un llibre denúncia de l'explotació laboral i de la mesquinesa, però també de la lloança de la bondat, de l'entrega, de la feina ben feta i de la fortalesa dels vincles humans. Un llibre emocionant i tan ben escrit que sovint torno enrere per assaborir el paràgraf que he acabat de llegir. Ah! i també és divertit! Més d'una vegada he esclafit a riure.
Bé, també he tret alguna recepta facileta però el briox segur que no el faré a casa.
La Maria Nicolau diu que els primers restaurants van néixer a França "després que la revolució els guillotinés els amos" [als cuiners]. Tothom s'hi va enlluernar i París va esdevenir el centre de la distinció i la diferenciació perquè "la meitat de la gràcia de ser ric és que quedi ben clar als ulls de tothom que no ets pobre". Sense treure importància a aquest fet, Nicolau diu que el restaurant modern ja ve d'abans: "Bull d'una cuina autòctona, nascuda sota terra, del camp alineada amb la cultura popular, la llengua i les classes socials baixes, obrers i menestrals, que hi van fer el got i el pa i trago al descans de la fàbrica, que s'hi entaulen a tancar tractes comercials i polítics, a fer tertúlia i a conspirar, que vibra en sintonia amb les cuines i els paladars domèstics, i s'estén al ritme que ho fan el creixement demogràfic i la xarxa viària d'herència romana, brotant en forma de fondes i tavernes als encreuaments de camins i a les places dels mercats, no només sense perdre les arrels, sinó, precisament, alimentant-se'n" (pàg. 68).
L'autora reconeix la revolució de l'alta gastronomia perquè diu que en aquest fenomen hi ha concentrat una quantitat ingent de talent genuí, però després lamenta que aquest món ha tingut una deriva lamentable: "De mica en mica es van anar confonent termes i es va acabar tractant de cultura de l'esforç el que era violència de classe i apologia de la drogoaddicció. D'aquells fangs en van sortir bandades de xefs i de directors de restaurants de segona, apuntalats per agències de comunicació de primera (...) tractant els recursos humans exactament com això, recursos; posant-los a treballar de forma extractiva i intensiva no per cap causa justa ni elevada ni noble, sinó per fer diners; allò que avui no volem que els passi als porcs o als xais a les granges" (pàg. 155).
L'amor per la terra no es pot explicar millor: "Vaig voltar tot Catalunya, i la vaig redescobrir capaç d'oferir vacances perpètues: plena de racons preciosos, de festes populars, d'aplecs de danses, de mercats i de foguerons, i vaig adonar-me no només que aquesta havia sigut la gastronomia de gala de la meva infància, la de les arrossades populars els diumenges, els aplecs de sardanes, les sardinades i les calçotades, sinó que era allà, lluny dels centres de les ciutats i dels focus mediàtics, als barris, a les festes de províncies, arran de terra, on el receptari tradicional i popular encara era plenament viu i tenia múscul. Sempre a l'aire lliure, sempre en comunitat, sempre amb música i dansa. I sempre al voltant d'un foc" (pàg. 168).