What do you think?
Rate this book
Ni fet ni desfet: Història del nacionalisme polític valencià
La història del nacionalisme valencià des de la transició a la democràcia fins a la creació del Bloc Nacionalista Valencià —el partit més important de la història recent del valencianisme polític i un dels pilars de la coalició Compromís— no s’havia escrit encara. Quina ha estat l’evolució de les formacions polítiques nacionalistes al País Valencià en l’últim quart del segle XX? Hi havia espai per a un nacionalisme polític valencià? Aquestes són les preguntes que cal fer-se per començar a parlar del valencianisme polític. A “Ni fet ni desfet. Història del nacionalisme polític valencià (1974-1998)” es detallen els processos de creació dels partits nacionalistes al País Valencià, quines foren les seues bases ideològiques, com aquestes van ser modificades amb els anys i quins resultats electorals van obtenir a la fi del segle XX. Aquest assaig ofereix minuciosament un relat sobre l’estat actual del valencianisme polític. Amb més d’una vintena d’entrevistes, l’autor n’estudia l’assentament territorial i se centra en els congressos i discussions al voltant de quina havia de ser la nació valenciana.
316 pages, Paperback
Published January 24, 2024
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 6 of 6 reviews
June 22, 2025
Un llibre imprescindible per a tot aquell que tinga interés en la política valenciana. Malgrat que és la publicació en llibre d’una tesi doctoral, el text no es fa farragós de llegir, ni tan sols per a un lector simplement curiós. Escandell documenta tots els debats i les polèmiques que varen afectar la UPV, també amb testimonis de protagonistes de l’època, i a nosaltres ens aprofita per a constatar com molts dels debats que hi ha actualment dins del valencianisme són fins i tot els mateixos que hi havia llavors. Una lectura molt recomanable.
September 7, 2024
He de reconèixer que abans de llegir el llibre tenia dos prejudicis: que el llibre fos tediós degut a que és la publicació d'un llibre provinent d'una tesi doctoral i que tot i tractar-se d'un llibre de perspectiva històrica estigués complementat de valoracions polítiques com ja m'ha passat en algun altre llibre d'este estil que he llegit. Doncs bé, acabat el llibre puc afirmar que ni una cosa ni l'altra.
El llibre és molt fàcil de llegir, especialment per aquelles persones que pensem que hi ha vida en la política valenciana més enllà dels partits d'estricta obediència espanyola.
Pel que fa a l'estructura del llibre, m'agrada la manera en que dividix els diferents apartats, que coincideixen amb els cicles electorals a les Corts Valencianes, perquè en cada derrota electoral hi ha un reposicionament ideològic, del discurs, dels socis polítics i un nou congrés on hi ha que tornar a replantejar-ho tot. Durant 20 anys eixa va ser la història del nacionalisme valencià, un tornar a començar de nou una i altra vegada, fins que es va tocar la tecla adequada (bloc nacionalista valencià).
La necessitat de sobreviure electoralment i els enfrontaments interns van provocar la majoria d'estes derives ideològiques, ja que els protagonistes van ser (pràcticament) els mateixos durant tots estos anys i això també es simptomàtic dels errors que es van cometre.
El repàs històric moltes vegades va acompanyat del resultat de les entrevistes a les persones que van liderar el moviment polític en esta etapa, però trobe a faltar l'opinió de les bases.
És un llibre que cal llegir per conèixer la història del nacionalisme valencià del darrer quart del segle XX, perquè sense eixa història i eixos personatges no existiria el nacionalisme del primer quart del segle XXI, ni els resultats electorals que varen vindre després.
El llibre és molt fàcil de llegir, especialment per aquelles persones que pensem que hi ha vida en la política valenciana més enllà dels partits d'estricta obediència espanyola.
Pel que fa a l'estructura del llibre, m'agrada la manera en que dividix els diferents apartats, que coincideixen amb els cicles electorals a les Corts Valencianes, perquè en cada derrota electoral hi ha un reposicionament ideològic, del discurs, dels socis polítics i un nou congrés on hi ha que tornar a replantejar-ho tot. Durant 20 anys eixa va ser la història del nacionalisme valencià, un tornar a començar de nou una i altra vegada, fins que es va tocar la tecla adequada (bloc nacionalista valencià).
La necessitat de sobreviure electoralment i els enfrontaments interns van provocar la majoria d'estes derives ideològiques, ja que els protagonistes van ser (pràcticament) els mateixos durant tots estos anys i això també es simptomàtic dels errors que es van cometre.
El repàs històric moltes vegades va acompanyat del resultat de les entrevistes a les persones que van liderar el moviment polític en esta etapa, però trobe a faltar l'opinió de les bases.
És un llibre que cal llegir per conèixer la història del nacionalisme valencià del darrer quart del segle XX, perquè sense eixa història i eixos personatges no existiria el nacionalisme del primer quart del segle XXI, ni els resultats electorals que varen vindre després.
July 4, 2025
Aquesta és una història del nacionalisme polític valencià de les dècades 70-90. L’autor descriu la manca d’èxit electoral del nacionalisme valencià durant aquestes dècades i apuntar la raó per posicions fusterianes de pancatalanisme que manca un base de suport social al País Valencià. L’autor descriu com va originar la Unitat del Poble Valencià (UPV) als començaments dels anys 80 com una col·lació que va esdevenir a un partit. Amb una coalició electoral amb Izquierda Unida a les eleccions autonòmiques de 1987, va aconseguir dos diputats. Però aquest fet va provocar una escissió per formar un nou partit, el Partit Valencià Nacionalista (PVN), qui va apostar per un valencianisme sense un ideari de pancatalanisme polític incorporant idees de la tercera via entre el blaverisme (anticatalanisme, regionalisme i conservadorisme representada per Unió Valenciana que va tenir èxit electoral fins a la seva absorbància pel Partit Popular) i pancatalanisme amb un posicionament més transversal i no tan marcadament esquerrana. Malgrat la manca d’èxit electoral d’aquesta escissió, va induir un canvi de l'ideari de la UPV que va anar junts amb CiU a les eleccions europees a 1994. Llavors, va formar coalicions electorals en 1995 i 1996 amb PVN abans d’un canvi formal de la seva ideologia per postulants molt similars a PVN, eventualment formant un nou partit polític, Bloc Nacionalista Valencià (BNV), amb PVN.
I llavors, la història tanca amb un resum de quatre pàgines sobre que va passar després al nacionalisme polític valencià: creixent èxit al nivell municipal i a tornada al Parlament autonòmic a mà d’una altra coalició electoral amb Esquerra Unida, la formació de la coalició Compromís amb una escissió valencianista d’Izquierda Unida i un creixement espectacular fins a una baixada brutal en 2023.
L’autor va usar molt bé els arxius del BNV conjuntament amb moltes entrevistes amb personatges involucrades en aquesta història. També m’agrada com l’autor va incorporar detalls sobre que va passar en àmbits com Galícia, perquè ajudar a donar perspectiva sobre l'evolució del nacionalisme polític valencià. Potser hauria sigut bé més explicació detallada sobre que va la tercera via i exactament com l’escriptura de Joan F. Mira va ser clau pel canvi en els postulats de la UPV amb un abandonament del pancatalanisme polític. Però és un llibre ben escrit i molt interessant.
Moltes gràcies!
I llavors, la història tanca amb un resum de quatre pàgines sobre que va passar després al nacionalisme polític valencià: creixent èxit al nivell municipal i a tornada al Parlament autonòmic a mà d’una altra coalició electoral amb Esquerra Unida, la formació de la coalició Compromís amb una escissió valencianista d’Izquierda Unida i un creixement espectacular fins a una baixada brutal en 2023.
L’autor va usar molt bé els arxius del BNV conjuntament amb moltes entrevistes amb personatges involucrades en aquesta història. També m’agrada com l’autor va incorporar detalls sobre que va passar en àmbits com Galícia, perquè ajudar a donar perspectiva sobre l'evolució del nacionalisme polític valencià. Potser hauria sigut bé més explicació detallada sobre que va la tercera via i exactament com l’escriptura de Joan F. Mira va ser clau pel canvi en els postulats de la UPV amb un abandonament del pancatalanisme polític. Però és un llibre ben escrit i molt interessant.
Moltes gràcies!
May 5, 2024
“El reposicionament nacional que assumia el País Valencià con el marc de referencia, moderant un discurs clarament esquerrà i acostant-se al progressisme europeu, facilità la consolidació del valencianisme polític”
“Amb una base més sòlida i amb cert assentament territorial, el nacionalisme valencià haurà de seguir treballant per una nova concepció social i nacional del País Valencià sense tancar-se cap possibilitat.
S’obrin moltes portes. Camins que queden per fer.”
Enhorabona per la feina Natxo, molts ja estem esperant la part 1998-2015 🙌🏽✨
“Amb una base més sòlida i amb cert assentament territorial, el nacionalisme valencià haurà de seguir treballant per una nova concepció social i nacional del País Valencià sense tancar-se cap possibilitat.
S’obrin moltes portes. Camins que queden per fer.”
Enhorabona per la feina Natxo, molts ja estem esperant la part 1998-2015 🙌🏽✨
March 28, 2024
D'entrada, és d'agrair que un historiador jove haja triat el valencianisme polític (o el nacionalisme polític valencià. És exactament el mateix?) si fa no fa del darrer quart del segle XX com a objecte d'estudi. Tot i que aquesta ideologia ha estat minoritària al si de la societat valenciana, ha tingut una influència indubtable, molt per damunt del pes electoral del període.
El llibre destaca pel treball empíric, en base als resultats electorals de totes i cadascuna de les convocatòries del període, fonts periodístiques i bibliogràfiques, entrevistes i, sobretot, l’arxiu històric de Més Compromís que, per a dir-ho de manera elegant, no estava ordenat ni catalogat. Tenim, per tant, una història de vint-i-cinc anys ben documentada.
No sempre coincidisc, però, amb la interpretació de les dades. A l’hora de valorar el valencianisme polític o, en general, el País Valencià, hi ha hagut una forta tendència a comparar-los amb el catalanisme i Catalunya. El resultat és clar: hi ha molt menys valencianisme que catalanisme i els indicadors socioeconòmics són significativament pitjors. Així és fàcil arribar a conclusions més aviat pessimistes o fins i tot catastrofistes: qualsevol cosa és poc o insuficient o, en la versió més negativa, tot és un desastre, no hi ha res a fer... Tanmateix, si comparàrem el País Valencià amb Extremadura (o amb Múrcia, territori també limítrof) les conclusions serien unes altres. Per dir-ho a l’engròs, com ja ho he escrit alguna vegada, però caldrà incidir-ne: pel que fa a la consciència nacional el País Valencià no és (no arriba a) Catalunya i el País Basc, però tampoc és Extremadura o La Rioja. Ni Múrcia. O, dit d'una altra manera, igual no és una "nació" en el sentit que compta amb una majoria social que defensa un model nacional alternatiu a l'espanyol, però tampoc és una regió sense cap consciència nacional alternativa. Potser no és, en efecte, "ni carn ni peix". Però tampoc és peix.
Escandell, nascut el 1988, onze anys després de la gran manifestació del 9 d'octubre i que comptava amb deu anys quan finalitza el seu període d'estudi, sembla que també estiga amarat per un pessimisme que li fa escriure frases de vegades que a mi em semblen massa contundents.
És discutible també la visió d'un procés que aniria d'un projecte nacional de "Països Catalans" a un de "nació valenciana". Era el PNPV "pancatalanista"? Ho era la UDPV? En quina mesura? A UPV, en cada document que es feia servir "Països Catalans" es referien al mateix? Allò que Escandell anomena "fusterianisme polític" també presentava diversitat i polisèmia. Així mateix, veritablement va triomfar "la tercera via"? Doncs depén de què se n'entenga. En tot cas, haurien triomfat més les tesis de Joan Francesc Mira de "Sobre la nació dels valencians" (1997) que no les de Damià Mollà i Eduard Mira en "De impura natione" (1986). El PVN era nítidament "tercera via"? Doncs depèn també. També comptava amb "catalanistes" o "fusterians".
En qualsevol dels casos, tot i aquests matisos, és un llibre que cal llegir per a entendre no sols el nacionalisme valencià sinó també el País Valencià del darrer quart de segle XX. I, editat, amb la solvència característica de l'editorial Afers.
#elsmeusllibres #llibresenvalencià #llibresencatalà
El llibre destaca pel treball empíric, en base als resultats electorals de totes i cadascuna de les convocatòries del període, fonts periodístiques i bibliogràfiques, entrevistes i, sobretot, l’arxiu històric de Més Compromís que, per a dir-ho de manera elegant, no estava ordenat ni catalogat. Tenim, per tant, una història de vint-i-cinc anys ben documentada.
No sempre coincidisc, però, amb la interpretació de les dades. A l’hora de valorar el valencianisme polític o, en general, el País Valencià, hi ha hagut una forta tendència a comparar-los amb el catalanisme i Catalunya. El resultat és clar: hi ha molt menys valencianisme que catalanisme i els indicadors socioeconòmics són significativament pitjors. Així és fàcil arribar a conclusions més aviat pessimistes o fins i tot catastrofistes: qualsevol cosa és poc o insuficient o, en la versió més negativa, tot és un desastre, no hi ha res a fer... Tanmateix, si comparàrem el País Valencià amb Extremadura (o amb Múrcia, territori també limítrof) les conclusions serien unes altres. Per dir-ho a l’engròs, com ja ho he escrit alguna vegada, però caldrà incidir-ne: pel que fa a la consciència nacional el País Valencià no és (no arriba a) Catalunya i el País Basc, però tampoc és Extremadura o La Rioja. Ni Múrcia. O, dit d'una altra manera, igual no és una "nació" en el sentit que compta amb una majoria social que defensa un model nacional alternatiu a l'espanyol, però tampoc és una regió sense cap consciència nacional alternativa. Potser no és, en efecte, "ni carn ni peix". Però tampoc és peix.
Escandell, nascut el 1988, onze anys després de la gran manifestació del 9 d'octubre i que comptava amb deu anys quan finalitza el seu període d'estudi, sembla que també estiga amarat per un pessimisme que li fa escriure frases de vegades que a mi em semblen massa contundents.
És discutible també la visió d'un procés que aniria d'un projecte nacional de "Països Catalans" a un de "nació valenciana". Era el PNPV "pancatalanista"? Ho era la UDPV? En quina mesura? A UPV, en cada document que es feia servir "Països Catalans" es referien al mateix? Allò que Escandell anomena "fusterianisme polític" també presentava diversitat i polisèmia. Així mateix, veritablement va triomfar "la tercera via"? Doncs depén de què se n'entenga. En tot cas, haurien triomfat més les tesis de Joan Francesc Mira de "Sobre la nació dels valencians" (1997) que no les de Damià Mollà i Eduard Mira en "De impura natione" (1986). El PVN era nítidament "tercera via"? Doncs depèn també. També comptava amb "catalanistes" o "fusterians".
En qualsevol dels casos, tot i aquests matisos, és un llibre que cal llegir per a entendre no sols el nacionalisme valencià sinó també el País Valencià del darrer quart de segle XX. I, editat, amb la solvència característica de l'editorial Afers.
#elsmeusllibres #llibresenvalencià #llibresencatalà
July 18, 2024
És un llibre prou dens (encara que normal, provenint d'una tesi doctoral) encara que també és prou interessant ja que jo no tenia ni idea de com fou el nacionalisme valencià aleshores. M'ha resultat interessant conéixer les derives ideològiques, els debats, els enfrontaments, els dilemes, les limitacions, els obtacles interns i externs... Com malgrat l'extraparlamentarisme de la major part del període que comprén el llibre els militants continuen batallant i reinventant-se. També com alguns dels debats continuen encara hui.
No tinc ni idea de com funciona un partit polític a nivell orgànic i una breu explicació al principi del llibre haguera estat bé per entendre millor que significaven les ponències, els congressos, les assemblees... A voltes la lectura no era del tot cronològica, donant bots cap avant i cap enrere, la qual cosa era un poc confusa.
No tinc ni idea de com funciona un partit polític a nivell orgànic i una breu explicació al principi del llibre haguera estat bé per entendre millor que significaven les ponències, els congressos, les assemblees... A voltes la lectura no era del tot cronològica, donant bots cap avant i cap enrere, la qual cosa era un poc confusa.
Displaying 1 - 6 of 6 reviews