Nuevo libro de poemas de Pere Gimferrer. En esta nueva entrega poética, compuesta por 73 poemas en verso libre o rimado y algún poema en prosa, Pere Gimferrer realiza un canto a una singular y fascinante historia de amor con nombre propio. Como si de un tornado se tratara, la fastuosidad verbal de este libro cautiva al lector, apelando a la sensualidad de los sentimientos y al reconocimiento de las imágenes en él vertidas.Los poemas que componen Tornado constituyen una continuación de Amor en vilo, anterior poemario del autor que recibió grandes elogios de la crítica y permaneció seis meses en la lista de los libros más vendidos. Referencias a ciudades, el cine, las artes plásticas, el jazz o la tradición literaria pueblan estos poemas, escritos en un período de más de dos años y en su mayor parte ordenados cronológicamente. «El mejor libro en verso de Pere Gimferrer», Alberto Blecua; «Gimferrer vive en y para la poesía, y es capaz de integrarla en el ámbito de su cotidianidad... El virtuosismo de Gimferrer muestra que es capaz de renovarse y cambiar sin desdecirse de sí mismo. Pocos autores son capaces de tanta apertura y profundidad», Juan Goytisolo; «Es uno de los más sólidos poetas del siglo, el siglo xx, lleno de excelentes poetas», J. A. Masoliver Ródenas (Cultura/s, La Vanguardia).
Pere Gimferrer (Barcelona, 1945). Poeta, prosista, traductor i crític literari. Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i molt aviat destaca com a poeta amb les seves primeres obres en castellà: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966, Premi Nacional de Poesia) i La muerte en Beverly Hills (1968). Amb Els miralls (1970) enceta la seva producció poètica en català. A aquesta obra la segueixen els títols Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). Amb L'espai desert (1977) obté la Lletra d'Or del 1978. L'any 1981 aplega els títols anteriors a Mirall, espai, aparicions, on inclou l'obra Aparicions. Amb El vendaval (1988) guanya els premis Ciutat de Barcelona, Nacional de literatura i Crítica Serra d'Or. Encara en el terreny de la poesia, publica La llum (1990), Mascarada (1996), El Diamant dins l'aigua (2001), El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2016). El 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 1989 li és concedida la Creu de Sant Jordi. És Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998) i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008). Com a crític col·labora en diverses publicacions i és autor d'una important obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Ha traduït al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d'altres.