Lo color més blau és una novel·la epistolar. Retrobar fórmules i girar-les com una mitja és el sistema que sempre ha seguit la humanitat per a reemprendre camí i desfer-se dels perills anquilosants de la moda. El tema de la novel·la s'explica amb claredat si ens servim d'imatges musicals: dues veus inicien el ritme, el pas del temps i altres veus es van lligant i deslligant de les dues melodies principals. Dues noies de quinze anys, companyes d'estudis, se separen el vint-i-sis de gener de 1939. L'una, filla de militants comunistes, se'n va a l'exili; l'altra, filla d'una família de classe mitjana es queda. La qüestió més important no és sols allò que es diuen les protagonistes, els seus marits, els seus fills, els seus amics i enemics, sinó la variant constant, ambigua, indecisa de tots i cada un dels personatges.
Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, autora de teatre i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques. El 1947 queda finalista del Premi de novel·la Joanot Martorell amb Necessitem morir i el guanya l'any següent amb El cel no és transparent. El seu prestigi com a narradora li arribarà, però, el 1956 amb l'obra Betúlia. El 1959 funda amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d'actriu, de directora i de traductora. També hi estrena tres obres pròpies. En aquesta mateixa etapa és quan apareixen dues novel·les bàsiques en la seva producció, escrites anteriorment, El gust de la pols i Un lloc entre els morts, premi Sant Jordi 1968. Com a assagista, dedica nombrosos articles i estudis als temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalanes. Es dedica també al guionatge de ràdio i televisió. En el seu vessant de política és regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort.
M'ha agradat. Potser m'hagués agradat més si entengués millor el context social i no m'hagués perdut amb tants noms. Però de totes formes, és impossible que no m'agradi un llibre de la Capmany.
Publicada l’any 1982 ‘Lo color més blau’ és una novel·la epistolar composta per les cartes que s’envien la Victòria Oliver i la Dèlia Marcet, dues amigues s’havien conegut a l’Institut Escola (on havia estudiat Capmany durant la República). La correspondència comença l’any 1939, l’endemà que Dèlia i els seus pares han marxat de Barcelona camí de l’exili i arriba fins el 1968. De fet, les cartes corresponen a tres períodes històrics: 1939-1940, 1951-1967 i 1968. A través de les cartes de totes dues i, també, d’altres personatges Capmany fa un retrat de la Catalunya de postguerra, de la cultura catalana, la societat i els seus canvis, el feminisme, i l’exili real i l’exili interior.
Entenc perquè aquest llibre és una antologia de la literatura catalana. El seu exquisit vocabulari, la saviesa, la cultura, l'estudi vigorós de tot el que narra Maria Aurèlia Capmany sobre el moment històric, la revolució, la literatura, el feminisme i el masclisme, l'amor, el desamor, la lluita de l'època; el context en si i la posada en escena, fa d'aquesta novel·la una obra d'art que perdurarà en com he dit al principi, dintre de l'antologia de la literatura catalana.
Lo color més blau està confeccionada a partir de cartes que es van enviant els seus protagonistes. Principalment entre la Victòria Oliva i la Dèlia al començament de la guerra civil. La Dèlia es veu obligada a emigrar fora d'Espanya mentre que l'Oliva es queda a Barcelona. Les dues es van remetent cartes i s'esplaien amb la situació del moment. Des de la dictadura fins al final d'aquesta. Podem observar com les dues noies van creixent en un context de resident i refugiada a partir de les cartes que van escrivint. L'única pega és que la segona meitat del llibre l'he trobat avorrida. Sincerament, he perdut l'interès durant l'últim tram, tot i que la penúltima carta va fer refer l'atenció perduda. Tot i això últim, no vull imprecar cap mala opinió a una molt bona novel·la. No era el moment adequat per llegir-la, ras i curt. No és una novel·la per passar l'estona. L'art ja ho té això de vegades, i sort en tenim, que no sempre el moment ni la literatura fa la cosa del moment.