La nova novel·la de Carme Riera. El secret de Barbara Simpson. Entre Mallorca i els Estats Units, una dona passa comptes amb el passat.
Hi ha vida després de la mort? El doctor Ripper, que atén la soprano Barbara Simpson en patir un infart, creu que sí. Mentre els metges la consideraven clínicament morta, la cantant ha experimentat una sensació de plenitud i benestar envoltada d'una claror serena. És això el que ens espera després?
Si Barbara ha retornat a la vida, com, pel que sembla, ha succeït en altres casos, és perquè té pendent aclarir uns fets del passat i resoldre un misteri. Per això cal que es capbussi en la seva infantesa. Primer, a la seva Savannah natal, al sud dels Estats Units, en l'època de la segregació racial, i més endavant a Mallorca, on arriba amb el pare, músic de jazz, i s'allotja en un poble a la falda de la muntanya del Teix, sota la protecció màgica de la Deessa Blanca.
Una ombra blanca és una història de culpa i redempció que entrellaça amb mestria diferents veus del present i del passat. Una novel·la, a cavall dels anys seixanta del segle XX i els temps actuals, que conté múltiples històries i que en el curs del relat va encaixant les diferents peces que ens permetran, finalment, descobrir el secret de Barbara Simpson.
Carme Riera pasó su infancia y adolescencia en Palma de Mallorca, hasta que en 1965 se fue a estudiar filología en la Universidad Autónoma de Barcelona, por la que se licenció en 1970. Después se convirtió en catedrática de literatura española de su alma máter; es especialista en el siglo de oro y dirige también talleres de escritura. Publicó su primer libro, la recopilación de cuentos Te deix, amor, la mar com a penyora, en 1975 (el relato que le da título había ganado, en 1974 el premio Recull), seguido dos años después por otro del mismo género; su primera novela, Una primavera per a Domenico Guarini, recibió el Premio Prudenci Bertrana 1980 y salió a la venta al año siguiente. Riera dice que escribe sus novelas y relatos en catalán (o mallorquín), y luego no los traduce sino que hace nuevas versiones en castellano; sin embargo, los ensayos los escribe en español.1 En abril de 2012 fue elegida miembro de número de la Real Academia Española, donde pasó a ocupar la silla n.2 Riera ha recibido numerosos premios por sus obras, que han sido traducidas a una decena de idiomas. Ha colaborado con diversas publicaciones, como el diario El País o las revistas Quimera y Serra d'Or, entre otras.
Pufffff sin más. Si os gusta la novela negra pues a lo mejor os hace algo de gracia pero es una historia sin mucho sentido y con un final bastante precipitado
El llibre parlar dels traumes que queden amagats però tard o d’hora surten, de la culpa, de la redempció, dels deutes amb el passat, les il·lussions i les alegries, la perdua d’un ser estimat. Una historia molt ben traçada i ben lligada, a traves dels personatges, la protagonista de la historia de nom Barbara (soprano molt famosa), la Rose la seva secretaria, el metge psicoleg Ripper i altres que no vull desvelar. Aixó si, durant tota la narració plana la pregunta: hi ha vida despres de la mort? Ens podem comunicar amb els nostres estimats encara que ja no hi siguin amb nosaltres? Ens protegeixan?…….
Novela de intriga de desarrollo algo irregular. Están muy bien descritas las situaciones de los personajes, y la utilización del mallorquín resalta el espiritu de la isla. Tiene algunas reflexiones algo esotéricas sobre la vida después de la muerte, pero tratadas con delicadeza y dejando que el lector saque sus propias conclusiones.
Barbara una soprano pateix un infart, ha tornat a la vida i creu que ha de resoldre uns fets del passat. Per això busca en la seva infantesa a la Savannah en l'època de la segregació racial i més endavant a Mallorca on arriba amb el seu pare, músic de jazz i està en un poble a la falda del Teix, sota la protecció màgica de la Deessa Blanca.
Es una novela que explora la memoria y la identidad a través de su protagonista, quien se enfrenta a los ecos del pasado. La trama, aunque interesante, a veces se siente un poco lenta, lo que me impidió involucrarme completamente en la historia. Hay momentos de gran belleza en el relato, pero la intensidad varía a lo largo de la lectura. En general, disfruté de la reflexiones que plantea sobre el pasado y sus sombras, pero no me dejó completamente entusiasmado.
Barbara dilata el tiempo, no termina de adentrarse en lo que verdaderamente importa, y no lo digo yo, que lo pienso, lo dice su secretaria y narradora, que me lleva de la mano a lo largo de la historia «me llama mucho la atención dos detalles: …». ¿Por qué regresó del más allá? Quizás piense que las trivialidades de la relación de sus padres puedan ayudar en la investigación sobre ECM, experiencias cercanas a la muerte, a su doctor.
Este primer párrafo está sacado de la novela, la propia secretaria considera que el comienzo de esta historia pueda desilusionar al posible lector, el doctor Ripper, interesadísimo en lo que hizo que Barbara regresara de la muerte, ¿fue la culpa o la redención? Uno no se puede ir dejando cuestiones a medias. ¿Qué hay detrás de esta vida? ¿Qué vieron aquellos que estuvieron segundos muertos? Y así comienza una historia que va relatando un pasado traumático, decisiones a medias y malas. Los personajes evolucionando, esa condición humana, de alguna forma los lectores nos culpabilizamos, os dejo que lo descubráis.
Los traumas del pasado afectan en el presente, incuestionable. Lo que más me sorprendió fue descubrir que no estuve del todo atenta, que llegué a la página 135 y descubro..., y me enfado conmigo misma, y vuelvo a empezar, ¿cómo se me pasó este detalle? No os imagináis cómo cambia la lectura, pero cómo. Una novela que no sabes hacia dónde vas, si eres de ese tipo de lectores que no sigue un mapa, esta es tu historia, y al llegar a los últimos capítulos boom.
Una ombra blanca et va atraient de mica en mica. D'entrada tot sembla senzill, un home encantador que sedueix una dona també encantadora i se'n van actuant de poble en poble, lliures, a la seva, sense els advertiments del pare d'ella que és pastor d'alguna església.
Però a aquella vida nòmada s'hi van afegint elements, el naixement d'una filla, el descobriment que té dots per ser una bona cantant i així per no explicar-ne els detalls, la vida es va complicant. La filla esdevé cantant i la protagonista de la novel.la.
I passen moltes coses, moltes, que et van enganxant i que l'autora va desgranant amb autèntica professionalitat. Què hi passa per la ment d'aquella nena que volia ser cantant? Com el visible i l'invisible van coexistint i conformen la seva personalitat? I com de gran es va lliurant dels seus fantasmes? És un llibre molt bo, a cavall entre un exercici introspectiu i l'acció dels personatges, tots tant ben definits, tant necessaris per culminar l'obra. Al final hi surt la pròpia autora, que fa recerca i facilita les dades que troba a qui les ha de menester.
I com en les obres de l'antiga Grècia, al final els fets s'imposen i es fa justícia. La cantant tanca el cercle i retorna les coses a lloc, tot i que amb dubtes perquè els anys tampoc han passat en va i aquell restabliment de la justícia no es pot fer ben bé com se l'havia imaginat.
Tengo sentimientos encontrados con este libro. La primera mitad fue un suplicio, pensé en dejarlo muchas veces, te sacaba y te metía todo el rato de la historia, te explicaba con lujo de detalle cosas que no aportaban para absolutamente nada!! Y eso me desesperó.
PERO, y aquí si hay un pero gigantesco, la segunda mitad fue muy buena, a partir de "El Caso" todo se tornó interesante, estaba enganchadísimo, el final no me lo esperaba, de lo mejor que he leído.
Por eso esa calificación, así que les pido que tengan mucha paciencia, va a valer la pena.
El començament es prou interessant i es fa voler continuar amb l’història per descobrir el misteri que embolcalla a la Simpson, però a mesura que avança la trama, el llibre perd la gracia inicial i comença a ser un sense sentit. Es una novel·la prou simple que, tanmateix, tracta tòpics serios. És una llàstima que vingui d’una autora tan renombrada com Carme Riera. Es el segon llibre que em llig d’ella i la segona decepció darrere de “Te deix, amor, la mar com a penyora”. Espere que de cara als pròxims pugui reconciliar-me amb Riera.
Sa veritat es que al final he gaudit mes del que em pensava, hi ha moments de poca inventiva, de llegir coses mil vegades llegides, la resolució m’ha semblat molt bona i això que tenia massa esperances, no crec que sigui una gran novel·la encara que al final m’ha quedat un bon gust de boca. Si tens paciència t’acaba agradant. 3,5 estrelles.