Confesso que no entenc res de futbol, mai me'l miro i estic segura que el Bojan no va escriure el seu llibre per a persones com jo. Però recordo fa anys a les notícies, veure aquell nen jugant al Barça amb un somriure permanent, amb una il·lusió nítida, amb passió.
I seguint amb el temps i sempre només amb els pocs minuts que pot durar una notícia, el vaig veure més trist, com si la vida li passés alguna factura. Després va marxar del Barça, el vaig veure poc a les notícies però m'agradava que vingués a les seleccions catalanes. No entenia perquè se li congelava el somriure d'aquella manera ni quan va perdre la ingenuïtat.
Quan vaig veure que havia fet un llibre, el vaig comprar. I bé, no és una obra literària, segur que ell no ho pretenia. I m'ha agradat saber que l'encertava, malauradament. però també m'ha agradat conèixer la seva remuntada.
Si féssim una campana de Gaüss, a un extrem hi hauria els futbolistes d'èxit que s'han acomodat a la fama, els banys de multituds, les coses cares, la vida de VIP. A l'altre extrem de la campana hi hauria...potser només en Bojan? Hi hauria els que no s'han deixat seduir per la fama, que han estat fidels a si mateixos, que han rendit com el que més però sense renunciar a ser la persona que eren.
I és d'agrair que en Bojan ens ho expliqui amb aquesta naturalitat, els seus èxits i fracassos, sense maquillatge, sense camuflatges.
Segur que només ens ha dit el que volia dir, però trobo que és d'agrair que una persona pública com ell, ens regali la fragilitat del seu jo i no es mostri com un permanent guanyador. Tant de bo el control de l'incontrolable li duri per sempre.