What do you think?
Rate this book
Un cor furtiu. Vida de Josep Pla
Josep Pla no va ser únicament el més gran prosista català modern; també va ser, de vegades sense voler i de vegades provocant-ho, l’escriptor més polèmic. La seva llegenda ha estat sempre envoltada d’unes ombres que ningú, fins ara, no ha estat capaç de dissipar. L’esperadíssima biografia de Xavier Pla per fi ho aconsegueix. L’examen d’una quantitat ingent de documents i testimonis, molts d’ells inèdits, permet aclarir els aspectes més obscurs de la vida de Pla i donar-ne a conèixer episodis completament ignorats o tot just entrevistos.
Resseguint un per un, i de cap a cap, molts dels fils que es trenen en la llarga vida de Pla, Un cor furtiu ens presenta vívidament, en tota la seva complexitat, el jove que des de ben aviat no sabia entendre la vida sense una ploma als dits, el reporter internacional que als anys vint va irrompre com a escriptor amb un èxit inusitat, el periodista polític que es va posar al servei de la Lliga, el militant antirepublicà que va ser obertament profranquista fins al final de la Guerra Civil, l’home desenganyat que a l’inici de la llarga postguerra es va instal·lar al seu país petit i va fer més que ningú per recuperar la massa de lectors en català, l’autor que va bregar dècades i dècades per culminar la seva obra completa, i també el vell sorneguer i una mica repatani que no amagava del tot les seves fantasies persistents.
Un cor furtiu és el millor retrat imaginable de Pla: el més complet i el més incisiu, el més minuciós i el més fascinant. Hi sentim la seva veu, però també les dels seus pares i germans, les d’Adi i Aurora i les altres dones que el van estimar, les dels amics que va tenir més a la vora, o les de molts dels personatges amb qui va tenir tractes. Un cor furtiu és una biografia narrada amb talent i amb una passió encomanadissa. I és encara més. Perquè, alhora que revela els avatars d’una vida pròdiga en vicissituds —les amistats, les complicacions polítiques, les relacions amoroses, l’espionatge i el contraespionatge i tantes i tantes coses—, ens convida a reviure des de dins els moments més crucials de la història de Catalunya, d’Espanya i d’Europa al llarg del segle xx.
«La extraña manera de existir de José Pla ha dado siempre la impresión de ser un tipo inaferrable y movedizo. Y es que, como él mismo dice, es un vagabundo, un fugitivo, una sombra huidiza. “¿Somos algo más que una sombra?”, se ha preguntado a veces en sus libros. Conoce a mucha gente, pero a él ¿quién le conoce? Casi nadie».
Autoentrevista de Josep Pla, Destino (1942)
«De tant que t’he estimat, no t’he sapigut estimar prou. Passo uns dies terribles, i les nits sense dormir. ¿Em vols escriure, em vols donar alguna il·lusió tan sols mentre visqui aquí? ¿Em vols ajudar una mica a viure, ja que de cap manera em puc decidir d’acabar-ho tot i per sempre? ¿T’ho puc demanar en nom de la cosa que més et pot demostrar el que t’he estimat, és dir, en no tenir una criatura, quan tu saps la il·lusió que em feia?, ¿quan, ademés, hagués sigut una manera de lligar-te, i que no ho he intentat mai, tot al contrari?».
Carta d’Adi Enberg a Josep Pla (estiu 1932)
«M’ha sorprès molt el to d’indecible tristesa de la teva carta. ¿No podrem escriure mai més en català? ¿No podrem fer el que millor ens sembli per aquest país desgraciat —i avui terriblement multitudinari? ¿Sempre viurem en aquest clima de por, d’angoixa i d’esperança sense convicció? El desastre ha estat enorme; el naufragi, indescriptible. Però jo crec —i perdona la pedanteria— amb les accions i reaccions. Això és de Newton —però no recordo ara la frase usada per Newton, en llatí. Jo sempre he estat materialista i cartesià. Si no fos això, em suïcidaria».
Carta de Josep Pla a Carles Soldevila (febrer 1945)
Resseguint un per un, i de cap a cap, molts dels fils que es trenen en la llarga vida de Pla, Un cor furtiu ens presenta vívidament, en tota la seva complexitat, el jove que des de ben aviat no sabia entendre la vida sense una ploma als dits, el reporter internacional que als anys vint va irrompre com a escriptor amb un èxit inusitat, el periodista polític que es va posar al servei de la Lliga, el militant antirepublicà que va ser obertament profranquista fins al final de la Guerra Civil, l’home desenganyat que a l’inici de la llarga postguerra es va instal·lar al seu país petit i va fer més que ningú per recuperar la massa de lectors en català, l’autor que va bregar dècades i dècades per culminar la seva obra completa, i també el vell sorneguer i una mica repatani que no amagava del tot les seves fantasies persistents.
Un cor furtiu és el millor retrat imaginable de Pla: el més complet i el més incisiu, el més minuciós i el més fascinant. Hi sentim la seva veu, però també les dels seus pares i germans, les d’Adi i Aurora i les altres dones que el van estimar, les dels amics que va tenir més a la vora, o les de molts dels personatges amb qui va tenir tractes. Un cor furtiu és una biografia narrada amb talent i amb una passió encomanadissa. I és encara més. Perquè, alhora que revela els avatars d’una vida pròdiga en vicissituds —les amistats, les complicacions polítiques, les relacions amoroses, l’espionatge i el contraespionatge i tantes i tantes coses—, ens convida a reviure des de dins els moments més crucials de la història de Catalunya, d’Espanya i d’Europa al llarg del segle xx.
«La extraña manera de existir de José Pla ha dado siempre la impresión de ser un tipo inaferrable y movedizo. Y es que, como él mismo dice, es un vagabundo, un fugitivo, una sombra huidiza. “¿Somos algo más que una sombra?”, se ha preguntado a veces en sus libros. Conoce a mucha gente, pero a él ¿quién le conoce? Casi nadie».
Autoentrevista de Josep Pla, Destino (1942)
«De tant que t’he estimat, no t’he sapigut estimar prou. Passo uns dies terribles, i les nits sense dormir. ¿Em vols escriure, em vols donar alguna il·lusió tan sols mentre visqui aquí? ¿Em vols ajudar una mica a viure, ja que de cap manera em puc decidir d’acabar-ho tot i per sempre? ¿T’ho puc demanar en nom de la cosa que més et pot demostrar el que t’he estimat, és dir, en no tenir una criatura, quan tu saps la il·lusió que em feia?, ¿quan, ademés, hagués sigut una manera de lligar-te, i que no ho he intentat mai, tot al contrari?».
Carta d’Adi Enberg a Josep Pla (estiu 1932)
«M’ha sorprès molt el to d’indecible tristesa de la teva carta. ¿No podrem escriure mai més en català? ¿No podrem fer el que millor ens sembli per aquest país desgraciat —i avui terriblement multitudinari? ¿Sempre viurem en aquest clima de por, d’angoixa i d’esperança sense convicció? El desastre ha estat enorme; el naufragi, indescriptible. Però jo crec —i perdona la pedanteria— amb les accions i reaccions. Això és de Newton —però no recordo ara la frase usada per Newton, en llatí. Jo sempre he estat materialista i cartesià. Si no fos això, em suïcidaria».
Carta de Josep Pla a Carles Soldevila (febrer 1945)
1883 pages, Kindle Edition
Published March 20, 2024
29 people are currently reading
159 people want to read
About the author
Xavier Pla i Barbero
25 books4 followersXavier Pla i Barbero (Girona, 1966) és un filòleg català.
És llicenciat en filologia catalana i francesa, i doctor en Lletres per la Universitat de París-Sorbona (París IV) el 1996. És professor de Literatura Catalana Contemporània i Teoria de la Literatura a la Universitat de Girona i col·labora a La Vanguardia i El Temps. És membre del Patronat de la Fundació Josep Pla, de Palafrugell, des del 1998, i ha editat llibres de Josep Pla, Eugeni d'Ors i Eugeni Xammar. El 2014 edità i prologà La vida lenta. Notes per a tres diaris (Destino), un llibre inèdit que recull les anotacions de Josep Pla els anys 1956, 1957 i 1964. El 2015 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura «per la seva tasca de recerca i la seva mirada acadèmica a la creació d'un dels grans autors de la literatura catalana de tots els temps».
És llicenciat en filologia catalana i francesa, i doctor en Lletres per la Universitat de París-Sorbona (París IV) el 1996. És professor de Literatura Catalana Contemporània i Teoria de la Literatura a la Universitat de Girona i col·labora a La Vanguardia i El Temps. És membre del Patronat de la Fundació Josep Pla, de Palafrugell, des del 1998, i ha editat llibres de Josep Pla, Eugeni d'Ors i Eugeni Xammar. El 2014 edità i prologà La vida lenta. Notes per a tres diaris (Destino), un llibre inèdit que recull les anotacions de Josep Pla els anys 1956, 1957 i 1964. El 2015 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura «per la seva tasca de recerca i la seva mirada acadèmica a la creació d'un dels grans autors de la literatura catalana de tots els temps».
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 17 of 17 reviews
October 27, 2024
"Un cor furtiu. Vida de Josep Pla" és un llibre fantàstic de Pla (Xavier) sobre un escriptor i un personatge absolutament extraordinari, Pla (Josep). És un gran llibre de principi fins al final, amb un títol suggeridor, una edició cuidada (tret d'algunes errades ortotipogràfiques) i una coberta seductora, com el personatge.
Xavier Pla ho ha tingut fàcil i alhora difícil, sobretot difícil. M'explicaré. Josep Pla ho conservava tot. El volum d'informació de què disposava per a reconstruir la biografia del de Palafrugell és paorós. Tenia moltíssima informació a l'abast. Potser massa fins i tot. S'ha llegit, per exemple, les obres completes ("un dels projectes editorials més ambiciosos i exitosos de la cultura catalana recent", p. 1327, que generà mig milió d'exemplars venuts), la qual cosa podria semblar lògica, però estem davant de quaranta-set volums de diversos centenars de pàgines cadascun (mínim cinc-centes i escaig). És un risc evident fer afirmacions com que "Adi, la parella més important de la seva vida, la més fidel, la més intel·ligent i protectora durant una quinzena d'anys, no apareix mai esmentada i protectora durant una quinzena d'anys, no apareix esmentada en els seus articles ni tampoc en els seus llibres (p. 422), cosa en la que insisteix: "no hi ha una sola ratla per a Adi en tota l'obra de Pla" (p. 870). Estem, per tant, davant d'una biografia d'una persona que ha treballat molt i durant molt de temps Pla.
Però no ho tenia difícil només per això, sinó pel personatge, que hàbilment s'encobria, tot i escriure sovint d'ell mateix, perquè "ell serà la matèria dels seus llibres" (p. 193). Així, " 'Parlar molt d'un mateix és també una forma d'ocultar-se'. És clar que quan més es mostra, més s'amaga. Quan més parla d'ella, menys coses diu d'ell. Aquesta és una de les grans paradoxes de la seua vida" (p. 19). La "literatura del jo" sovint té trampa. Pla intenta donar una imatge d'ell inexacta sinó falsa: masover, finalment amb boina, modest, que cultivava "voluntàriament una certa estètica de la negligència" (p. 17). De fet, "la llegenda se l'acaba menjant: per a molts lectors, Pla és l'home de la boina. La part adquireix el significat del tot" (p. 25). La disonància entre la persona i el personatge en aquest cas és molt gran.
Pla, en paraula de Joan Fuster, és un grafòman. "Com un condemnat per manent a malviure, esclavitzat per allò que més li agrada: l'escriptura. És la seva glòria i la seva condemna. Salvació i damnació (p. 43). Aprofitarà qualsevol cosa per a escriure, també l'infart que patí durant la setantena. Aquesta vegada ho diu el mateix Josep Pla: "quan tinc una ploma a la mà em torno dionisíac i ofensiu" (p. 35). Tot i abusar de l'alcohol, del café i del tabac superà els huitants anys i no tingué fills. Disposà, doncs, de molt de temps per a escriure.
De què escriu Pla? A parer de Xavier Pla és un "escriptor visual, un escriptor de la visibilitat" (p. 156). Escriu del que veu. Però, alerta, Pla fou un gran viatger, que visità l'Europa d'entreguerres (entre d'altres, la Itàlia de la Marxa sobre Roma i l'Alemanya de la hiperinflació quan s'establí l'equivalència d'un dòlar amb quatre bilions dos-cents mil milions de marcs, p. 322) i, més endavant, Nova York i Amèrica Llatina i Israel, entre altres. No aspira a l'originalitat. De fet, l'ataca (p. 288) i no s'està de plagiar, quan li convé. L'originalitat està en la manera d'escriure. I el que "li interessa sobretot [...] és la vitalitat humana" (p. 1233).
Pla, malgrat els èxits editorials (segons el biògraf només tingué un fracàs literari, p. 498), mai està satisfet. Sempre en vol més. Té por de morir massa jove, de no concloure el seu objectiu. Al cap i a la fi, "aquest és un dels grans temes d'El quadern gris: la por. La por al fracàs, la por de no tenir diners, la por de no arribar a ser escriptor, la por de la vida. I, per sobre de tot, la por de la mort" (p. 449).
Per més que t'agrade la literatura de Pla, no és fàcil passar segons quines coses de la seua vida, no sols la seua col·laboració amb els serveis secrets franquistes durant la Guerra Civil o l'entrada a Barcelona el 26 de gener de 1939 amb "l'exèrcit d'ocupació" franquista (p. 769). Fins i tot el biògraf sembla que s'enfada en moments determinats, "la seva actuació política durant la guerra, mancada de tota moral que no sigui l'egoisme més estricte, i sense cap escrúpol" (p. 751). O, quan als setanta escriu sovint articles elogiosos del dictador portugués Salazar: "La seva fòbia a qualsevol mena o manifestació de progrés es va agrejant. L'anticomunisme visceral rebrota i es projecta en la por t'un conflicte armat que pot començar a Portugal i precedir el que passi a Espanya" (p. 1407). Al cap i a la fi, "Pla viu en una contradicció permanent. És on es mou més a gust, el seu veritable terreny. Però les seves contradiccions no el preocupen ni el preocuparan mai. És capaç de defensar el blanc i el negre" (p. 34) o "fa un doble joc. O triple. Durant els anys de la República a Madrid aquesta serà la constant" (p. 536). Per això pot haver sigut catalanista, i fins i tot independentista —(p. 303). En 1923 escriurà al seu germà Pere que "crec que nosaltres veurem l'independència (sic) de Catalunya. p. 316)—, i segons com en segons quin moment, partidari de l'Espanya blanca, és a dir, franquista. Aleshores, "el seu catalanisme i el seu sentit democràtic s'empetiteixen fins gairebé desaparèixer" (p. 627). Es pot dir que "confusionisme" i "desordre" són dos dels conceptes que més menysprea (p. 533). Ell, al cap i a la fi, és una persona "d'ordre". "S'estima més viure amb ordre sense justícia que amb justícia sense ordre" (p. 662).
Ell és un escriptor amb un gran olfacte. Escriu durant molt de temps en una dictadura. Cal "aprendre a escriure en temps de censura, aprendre a llegir entre línies, exercitar-se pe desactivar les innombrables ambigüitats lèxiques, per sospitar en tot moment de la famosa murrieria de Pla, feta d'una singular manera de dir les veritats, d'anar al gra, una mescla de lucidesa i de cinisme, d'ingenuïtat i, per què no dir-ho, d'una indiscutible mala bava" (p. 882).
Tanmateix, "desgraciadament, a l'Espanya blanca (blava) hi ha un ambient molt anticatalà, i la frase és que 'los catalanes se han de consumir en su propia salsa' " (p. 692). De fet, estarà deu anys (de 1936 a 1946) sense publicar en la seua llengua i que, com tants altres, publicà molt en castellà per a guanyar diners, tot i que ho feia amb un castellà conscientment ple de catalanismes ("pagando, San Pedro canta", p. 928). També estigué catorze anys vetat a "La Vanguardia Española" (p. 785) i "ni ell ni cap altre periodista provinentn del catalanisme conservador tindrà lloc en el sistema cultural que imposa el nou règim dictatorial" (p. 782). Els falangistes estaven clarament contra ell. Fins i tot en la publicació Sí. Periódico de la guardia de Franco es publicà el 1949: "La máxima atención debe recaer en Catalunya, en Valencia y en las Vascongadas" (p. 945). Al cap i a la fi Pla "era i sen sentia, clarament, un vencedor vençut" (p. 889). Però si hi ha una fidelitat en Pla és a la llengua catalana, un compromís moral (p. 982). I la contribució és notòria. I ell aconsegueix reconnectar amb el públic lector català de la primera postguerra (p. 902).
La part que potser més m'ha interessat ha sigut la seua relació amb els llibres d'una banda i amb els editors, d'una altra, amb Ignasi Armengou i, sobretot, amb Josep M. Cruzet i Josep Verger. Cruzet aconsegueix crear la Biblioteca Selecta. Naix el 1946, amb l'objectiu de "salvar la literatura catalana" (p. 1069). Per a fer-ho, Pla considera que "donar la impressió a Madrid que els mallorquins i valencians col·laboren amb nosaltres és important i indispensable" (p. 1070). El 1962, any del suïcidi de l'editor, havia editat vint-i-dos llibres de Pla. "Les relacions personals i editorials entre Pla i Cruzet coincideixen amb l'etapa més creativa, fèrtil i viogorosa de la carrera literària de l'escriptor" (p. 1049). Cruzet "és l'únic dels seus editors a qui dedica un homenot" (p. 1075).
Malgrat el gran risc, Pla (Xavier) ix molt ben parat. Podem discutir, per descomptat qüestions menors com que, en tant que membre de l'acadèmia, ha decidit citar en original en castellà, i n'hi ha molt en castellà, però també en italià, francés i anglés, i fins i tot en llatí, cosa que no està a l'abast del lector mitjà; o mantenir les faltes originàries del català (també de Pla) o potser la llargària d'alguns subcapítols. Però estem davant d'un gran llibre. I no ho dic per dir. M'ha acompanyat durant quasi dos mesos. Ara quedaré orfe. Sort que em queden encara milers de pàgines de la seua literatura per llegir. Al cap i a la fi, "todo llega demasiado tarde en la vida" (p. 1172). Gràcies, senyors Pla, Xavier i Josep!
#elsmeusllibres #llibresenvalencià #llibresencatalà
Xavier Pla ho ha tingut fàcil i alhora difícil, sobretot difícil. M'explicaré. Josep Pla ho conservava tot. El volum d'informació de què disposava per a reconstruir la biografia del de Palafrugell és paorós. Tenia moltíssima informació a l'abast. Potser massa fins i tot. S'ha llegit, per exemple, les obres completes ("un dels projectes editorials més ambiciosos i exitosos de la cultura catalana recent", p. 1327, que generà mig milió d'exemplars venuts), la qual cosa podria semblar lògica, però estem davant de quaranta-set volums de diversos centenars de pàgines cadascun (mínim cinc-centes i escaig). És un risc evident fer afirmacions com que "Adi, la parella més important de la seva vida, la més fidel, la més intel·ligent i protectora durant una quinzena d'anys, no apareix mai esmentada i protectora durant una quinzena d'anys, no apareix esmentada en els seus articles ni tampoc en els seus llibres (p. 422), cosa en la que insisteix: "no hi ha una sola ratla per a Adi en tota l'obra de Pla" (p. 870). Estem, per tant, davant d'una biografia d'una persona que ha treballat molt i durant molt de temps Pla.
Però no ho tenia difícil només per això, sinó pel personatge, que hàbilment s'encobria, tot i escriure sovint d'ell mateix, perquè "ell serà la matèria dels seus llibres" (p. 193). Així, " 'Parlar molt d'un mateix és també una forma d'ocultar-se'. És clar que quan més es mostra, més s'amaga. Quan més parla d'ella, menys coses diu d'ell. Aquesta és una de les grans paradoxes de la seua vida" (p. 19). La "literatura del jo" sovint té trampa. Pla intenta donar una imatge d'ell inexacta sinó falsa: masover, finalment amb boina, modest, que cultivava "voluntàriament una certa estètica de la negligència" (p. 17). De fet, "la llegenda se l'acaba menjant: per a molts lectors, Pla és l'home de la boina. La part adquireix el significat del tot" (p. 25). La disonància entre la persona i el personatge en aquest cas és molt gran.
Pla, en paraula de Joan Fuster, és un grafòman. "Com un condemnat per manent a malviure, esclavitzat per allò que més li agrada: l'escriptura. És la seva glòria i la seva condemna. Salvació i damnació (p. 43). Aprofitarà qualsevol cosa per a escriure, també l'infart que patí durant la setantena. Aquesta vegada ho diu el mateix Josep Pla: "quan tinc una ploma a la mà em torno dionisíac i ofensiu" (p. 35). Tot i abusar de l'alcohol, del café i del tabac superà els huitants anys i no tingué fills. Disposà, doncs, de molt de temps per a escriure.
De què escriu Pla? A parer de Xavier Pla és un "escriptor visual, un escriptor de la visibilitat" (p. 156). Escriu del que veu. Però, alerta, Pla fou un gran viatger, que visità l'Europa d'entreguerres (entre d'altres, la Itàlia de la Marxa sobre Roma i l'Alemanya de la hiperinflació quan s'establí l'equivalència d'un dòlar amb quatre bilions dos-cents mil milions de marcs, p. 322) i, més endavant, Nova York i Amèrica Llatina i Israel, entre altres. No aspira a l'originalitat. De fet, l'ataca (p. 288) i no s'està de plagiar, quan li convé. L'originalitat està en la manera d'escriure. I el que "li interessa sobretot [...] és la vitalitat humana" (p. 1233).
Pla, malgrat els èxits editorials (segons el biògraf només tingué un fracàs literari, p. 498), mai està satisfet. Sempre en vol més. Té por de morir massa jove, de no concloure el seu objectiu. Al cap i a la fi, "aquest és un dels grans temes d'El quadern gris: la por. La por al fracàs, la por de no tenir diners, la por de no arribar a ser escriptor, la por de la vida. I, per sobre de tot, la por de la mort" (p. 449).
Per més que t'agrade la literatura de Pla, no és fàcil passar segons quines coses de la seua vida, no sols la seua col·laboració amb els serveis secrets franquistes durant la Guerra Civil o l'entrada a Barcelona el 26 de gener de 1939 amb "l'exèrcit d'ocupació" franquista (p. 769). Fins i tot el biògraf sembla que s'enfada en moments determinats, "la seva actuació política durant la guerra, mancada de tota moral que no sigui l'egoisme més estricte, i sense cap escrúpol" (p. 751). O, quan als setanta escriu sovint articles elogiosos del dictador portugués Salazar: "La seva fòbia a qualsevol mena o manifestació de progrés es va agrejant. L'anticomunisme visceral rebrota i es projecta en la por t'un conflicte armat que pot començar a Portugal i precedir el que passi a Espanya" (p. 1407). Al cap i a la fi, "Pla viu en una contradicció permanent. És on es mou més a gust, el seu veritable terreny. Però les seves contradiccions no el preocupen ni el preocuparan mai. És capaç de defensar el blanc i el negre" (p. 34) o "fa un doble joc. O triple. Durant els anys de la República a Madrid aquesta serà la constant" (p. 536). Per això pot haver sigut catalanista, i fins i tot independentista —(p. 303). En 1923 escriurà al seu germà Pere que "crec que nosaltres veurem l'independència (sic) de Catalunya. p. 316)—, i segons com en segons quin moment, partidari de l'Espanya blanca, és a dir, franquista. Aleshores, "el seu catalanisme i el seu sentit democràtic s'empetiteixen fins gairebé desaparèixer" (p. 627). Es pot dir que "confusionisme" i "desordre" són dos dels conceptes que més menysprea (p. 533). Ell, al cap i a la fi, és una persona "d'ordre". "S'estima més viure amb ordre sense justícia que amb justícia sense ordre" (p. 662).
Ell és un escriptor amb un gran olfacte. Escriu durant molt de temps en una dictadura. Cal "aprendre a escriure en temps de censura, aprendre a llegir entre línies, exercitar-se pe desactivar les innombrables ambigüitats lèxiques, per sospitar en tot moment de la famosa murrieria de Pla, feta d'una singular manera de dir les veritats, d'anar al gra, una mescla de lucidesa i de cinisme, d'ingenuïtat i, per què no dir-ho, d'una indiscutible mala bava" (p. 882).
Tanmateix, "desgraciadament, a l'Espanya blanca (blava) hi ha un ambient molt anticatalà, i la frase és que 'los catalanes se han de consumir en su propia salsa' " (p. 692). De fet, estarà deu anys (de 1936 a 1946) sense publicar en la seua llengua i que, com tants altres, publicà molt en castellà per a guanyar diners, tot i que ho feia amb un castellà conscientment ple de catalanismes ("pagando, San Pedro canta", p. 928). També estigué catorze anys vetat a "La Vanguardia Española" (p. 785) i "ni ell ni cap altre periodista provinentn del catalanisme conservador tindrà lloc en el sistema cultural que imposa el nou règim dictatorial" (p. 782). Els falangistes estaven clarament contra ell. Fins i tot en la publicació Sí. Periódico de la guardia de Franco es publicà el 1949: "La máxima atención debe recaer en Catalunya, en Valencia y en las Vascongadas" (p. 945). Al cap i a la fi Pla "era i sen sentia, clarament, un vencedor vençut" (p. 889). Però si hi ha una fidelitat en Pla és a la llengua catalana, un compromís moral (p. 982). I la contribució és notòria. I ell aconsegueix reconnectar amb el públic lector català de la primera postguerra (p. 902).
La part que potser més m'ha interessat ha sigut la seua relació amb els llibres d'una banda i amb els editors, d'una altra, amb Ignasi Armengou i, sobretot, amb Josep M. Cruzet i Josep Verger. Cruzet aconsegueix crear la Biblioteca Selecta. Naix el 1946, amb l'objectiu de "salvar la literatura catalana" (p. 1069). Per a fer-ho, Pla considera que "donar la impressió a Madrid que els mallorquins i valencians col·laboren amb nosaltres és important i indispensable" (p. 1070). El 1962, any del suïcidi de l'editor, havia editat vint-i-dos llibres de Pla. "Les relacions personals i editorials entre Pla i Cruzet coincideixen amb l'etapa més creativa, fèrtil i viogorosa de la carrera literària de l'escriptor" (p. 1049). Cruzet "és l'únic dels seus editors a qui dedica un homenot" (p. 1075).
Malgrat el gran risc, Pla (Xavier) ix molt ben parat. Podem discutir, per descomptat qüestions menors com que, en tant que membre de l'acadèmia, ha decidit citar en original en castellà, i n'hi ha molt en castellà, però també en italià, francés i anglés, i fins i tot en llatí, cosa que no està a l'abast del lector mitjà; o mantenir les faltes originàries del català (també de Pla) o potser la llargària d'alguns subcapítols. Però estem davant d'un gran llibre. I no ho dic per dir. M'ha acompanyat durant quasi dos mesos. Ara quedaré orfe. Sort que em queden encara milers de pàgines de la seua literatura per llegir. Al cap i a la fi, "todo llega demasiado tarde en la vida" (p. 1172). Gràcies, senyors Pla, Xavier i Josep!
#elsmeusllibres #llibresenvalencià #llibresencatalà
August 25, 2024
He necessitat pràcticament dos mesos per enllestir aquesta bestialitat de biografia. Però ha valgut la pena, per com està meticulosament escrita i documentada, però sobretot per la dimensió del personatge, la seva obra, i els diferents (i intensos) moments històrics per on va viure. Molt bé.
January 5, 2025
Biografia imprescindible per conèixer en profunditat Josep Pla: la seva manera de ser, la seva manera d'entendre i de viure la vida i, és clar, la seva diabòlica mania d'escriure. Xavier Pla, després de llegir durant anys tots els documents guardats per l'escriptor, ha confegit un text fonamental que és pura orfebreria.
Malgrat tot, per a mi hi ha un però importantíssim: la primera edició, que és la que he llegit (i que vam comprar) no s'havia corregit acuradament. És una veritable llàstima, perquè enterboleix l'aparició d'una obra monumental com aquesta. Les presses no són bones... Sortosament ja n'ha sortit la segona edició, i, ara sí, revisada!
Malgrat tot, per a mi hi ha un però importantíssim: la primera edició, que és la que he llegit (i que vam comprar) no s'havia corregit acuradament. És una veritable llàstima, perquè enterboleix l'aparició d'una obra monumental com aquesta. Les presses no són bones... Sortosament ja n'ha sortit la segona edició, i, ara sí, revisada!
September 3, 2024
Una biografía como a mí me gusta, exhaustiva y al mismo tiempo bien escrita.
Se nota que el autor lleva toda su vida leyendo a Josep Pla, probablemente se ha leído su obra completa varias veces, y eso que es una obra muy extensa. Aparte de leer al propio Josep Pla hay que leer los otros estudios y biografías sobre Pla, aparte del abundante material inédito al que ha tenido acceso el autor. De todo ello no cabe sino asombrarse de la capacidad de trabajo y de síntesis del autor.
Puede que el único 'pero' que se le pueda poner al autor esté en lo referente a la significación política de Josep Pla a lo largo de su vida. Creo que tendría que leer el libro otra vez para juzgar si el autor está siendo realmente justo o si de alguna manera le puede una cierta condescendencia en este respecto.
Creo que me gustará leer la opinión de Arcadi Espada a este respecto cuando finalmente la dé.
Hace unos años leí 'El quadern gris' y recuerdo que escribí de forma ingenua que me sorprendía la madurez de un Josep Pla tan joven cuando se suponía que había escrito dicho libro. Ahora entiendo que Josep Pla se pasó la vida reescribiendo la mayoría de lo que escribió originalmente.
Sin duda una gran obra que te incentiva para leer o releer a Josep Pla. Ayer empecé a leer el volumen 15 de sus obras completas que tenía por casa.
Se nota que el autor lleva toda su vida leyendo a Josep Pla, probablemente se ha leído su obra completa varias veces, y eso que es una obra muy extensa. Aparte de leer al propio Josep Pla hay que leer los otros estudios y biografías sobre Pla, aparte del abundante material inédito al que ha tenido acceso el autor. De todo ello no cabe sino asombrarse de la capacidad de trabajo y de síntesis del autor.
Puede que el único 'pero' que se le pueda poner al autor esté en lo referente a la significación política de Josep Pla a lo largo de su vida. Creo que tendría que leer el libro otra vez para juzgar si el autor está siendo realmente justo o si de alguna manera le puede una cierta condescendencia en este respecto.
Creo que me gustará leer la opinión de Arcadi Espada a este respecto cuando finalmente la dé.
Hace unos años leí 'El quadern gris' y recuerdo que escribí de forma ingenua que me sorprendía la madurez de un Josep Pla tan joven cuando se suponía que había escrito dicho libro. Ahora entiendo que Josep Pla se pasó la vida reescribiendo la mayoría de lo que escribió originalmente.
Sin duda una gran obra que te incentiva para leer o releer a Josep Pla. Ayer empecé a leer el volumen 15 de sus obras completas que tenía por casa.
July 6, 2024
Per a un fervent i admirador del Pla, un llibre biogràfic imprescindible, necessari, que omple de coneixement totes les esferes humanes del millor escriptor català, al meu parer.
October 18, 2024
buff....
No sé ni per on començar... Quina intensitat, crec que no conec tants detalls de la vida de ningú, ni tan sols dels meus pares. Em sembla una bestiesa i una genialitat poder escriure una biografia tan exhaustiva, estructurada i ben documentada com aquesta. Potser (només potser), hi ha hagut moments on això m'ha exasperat perquè el nivell de detallisme en algunes parts es preocupant. Per exemple, una així que se m'ha quedat clavada és quan narra una excursió que va fer de petit a l'escola i t'explica el nom, l'assignatura que impartien i una mica sobre la vida dels professors que l'acompanyaven. Excessiu. A la vegada m'agrada, però.
He de dir que vaig començar a llegir bastant espantada pel que m'hi podia trobar, perquè ja veia venir la caiguda d'un mite, realment aquest home va cometre forces decisions qüestionables durant la seva vida... però l'estimo no sé què més dir-vos.
Lo que donaria per poder seure amb ell en una taula, xerrar, tenir una conversa i sentir-lo parlar durant hores sense parar, perquè si una cosa deixa clara el Xavier Pla és quan ell parlava, tothom callava i queda completament enlluernat... Era un sinvergüenza, piscis manipulador, estrambòtic, xulo, gris i a la vegada ple de vida... Una icona.
Si hagués de criticar alguna cosa serien els fragments en diversos idiomes que no porten la traducció llavors em quedava una mica tiesa buscant que volien dir. També, almenys la primera edició, té bastants errors ortogràfics. Tot i això, no puc posar-li menys de cinc estrelles perquè la felicitat que m'ha aportat llegir aquest llibre es pràcticament indescriptible. Quin gran home i quina gran vida.
"És com si els últims mesos de la seva vida hagués necessitat escriure per repetir-se cada dia qui era ell. O per recordar-s'ho. O, fins i tot, per creure-s'ho. Gairebé fins a la caricatura: perpetuant la màscara que era el sentit de la seva vida. Com si necessités escriure sobre ell mateix perquè només així, escrivint-ho, escrivint-se, era ell mateix. Com una respiració. L'última abans de morir el dia de Sant Jordi de 1981. «Em dic Josep Pla i Casadevall. Vaig néixer a Palafrugell (Empordà petit) el 8 de març de 1897...»."
No sé ni per on començar... Quina intensitat, crec que no conec tants detalls de la vida de ningú, ni tan sols dels meus pares. Em sembla una bestiesa i una genialitat poder escriure una biografia tan exhaustiva, estructurada i ben documentada com aquesta. Potser (només potser), hi ha hagut moments on això m'ha exasperat perquè el nivell de detallisme en algunes parts es preocupant. Per exemple, una així que se m'ha quedat clavada és quan narra una excursió que va fer de petit a l'escola i t'explica el nom, l'assignatura que impartien i una mica sobre la vida dels professors que l'acompanyaven. Excessiu. A la vegada m'agrada, però.
He de dir que vaig començar a llegir bastant espantada pel que m'hi podia trobar, perquè ja veia venir la caiguda d'un mite, realment aquest home va cometre forces decisions qüestionables durant la seva vida... però l'estimo no sé què més dir-vos.
Lo que donaria per poder seure amb ell en una taula, xerrar, tenir una conversa i sentir-lo parlar durant hores sense parar, perquè si una cosa deixa clara el Xavier Pla és quan ell parlava, tothom callava i queda completament enlluernat... Era un sinvergüenza, piscis manipulador, estrambòtic, xulo, gris i a la vegada ple de vida... Una icona.
Si hagués de criticar alguna cosa serien els fragments en diversos idiomes que no porten la traducció llavors em quedava una mica tiesa buscant que volien dir. També, almenys la primera edició, té bastants errors ortogràfics. Tot i això, no puc posar-li menys de cinc estrelles perquè la felicitat que m'ha aportat llegir aquest llibre es pràcticament indescriptible. Quin gran home i quina gran vida.
"És com si els últims mesos de la seva vida hagués necessitat escriure per repetir-se cada dia qui era ell. O per recordar-s'ho. O, fins i tot, per creure-s'ho. Gairebé fins a la caricatura: perpetuant la màscara que era el sentit de la seva vida. Com si necessités escriure sobre ell mateix perquè només així, escrivint-ho, escrivint-se, era ell mateix. Com una respiració. L'última abans de morir el dia de Sant Jordi de 1981. «Em dic Josep Pla i Casadevall. Vaig néixer a Palafrugell (Empordà petit) el 8 de març de 1897...»."
December 28, 2025
Una de les lectures més importants que he fet: mil cinc-centes pàgines d’una biografia apassionant i reveladora. Molt interessant —tant si ets lector de Pla, com si t’agrada la literatura en general, com si t’interessa la història recent d’Europa. A través dels seus viatges, de les seves cròniques i dels seus llibres, hi veiem circular bona part dels successos del segle XX: Pla era en un tren camí de Roma amb alguns dels qui van protagonitzar la marxa de les camises negres, es va entrevistar amb Hitler en els seus inicis, i va ser corresponsal a Madrid durant el final de la Segona República i l’esclat de la Guerra Civil, i un llarg etcètera. Va viatjar per tot Europa i per Amèrica. Res a veure amb la imatge que va voler transmetre al final, d’un home pagès amb boina que viu en un mas.
Personatge tan extraordinari com complex i contradictori, també amb molts punts foscos: espia de Franco, misògin (va dedicar seixanta homenots en els seus retrats literaris: tots homes, cap dona).
Va deixar una obra literària vastíssima i de gran qualitat. Si Catalunya fos un Estat, li haurien pogut donar el Nobel de Literatura. Com, si no, s’explica que li donessin el premi a un islandès com Halldór Laxness?
Personatge tan extraordinari com complex i contradictori, també amb molts punts foscos: espia de Franco, misògin (va dedicar seixanta homenots en els seus retrats literaris: tots homes, cap dona).
Va deixar una obra literària vastíssima i de gran qualitat. Si Catalunya fos un Estat, li haurien pogut donar el Nobel de Literatura. Com, si no, s’explica que li donessin el premi a un islandès com Halldór Laxness?
October 8, 2025
Biografía muy detallada del gran escritor Josep Pla. A mi, como lectora entusiasta de este autor, no me hace falta conocer su vida al detalle, y menos sus confesiones íntimas.
No lo acabé, solo leí el 25%, el resto hojeado sin más.
No lo acabé, solo leí el 25%, el resto hojeado sin más.
July 17, 2024
Quin home... i quin totxàs de llibre.
July 15, 2025
A ningú no hauria d'importar-li gaire que jo hagués d'haver-li dedicat dos estius gairebé sencers a la lectura d'una obra que per complicitat amb el personatge biografiat, i fins i tot, per ironia, no necessita cap adjectiu, ni lloança. Perquè és tan polièdric i d'una longevitat intel·lectual tan dilatada que acaba sent un retrat social, col·lectiu i de diferents èpoques, Europes i Catalunyes.També entenc que hauria de ser una obra de consulta obligatòria en els estudis de filologia catalana i no només pels estudis literaris sinó per assignatures com Història de la llengua.
May 6, 2025
Una investigació minuciosa d'un escriptor imprescindible. M'ha permès descobrir l'abast de la seua obra immensa, de la que tenia llegit només una part (El quadern gris, El carrer estret, ...) i la seua personalitat polèmica. Llibre llarg com l'obra de Pla, però que es llegeix fàcilment. Els meus reconeixements a Xavier Pla pel seu treball.
September 29, 2025
Magnífico. No soy lector de biografías y aún no he leído nada de Pla. Me animé con el libro por las reseñas de críticos en los que confío, y no me ha cansado ni decepcionado. El concepto de hacer la biografía por temas y no por cronología me parece muy inteligente. El perfil de Pla me atrae mucho, como me atraen y gustan todas las personas con matices y contradicciones. Como decía Walt Whitman, contienen multitudes.
August 11, 2025
Una biografía sobre Josep Pla muy completa y muy bien documentada, pero para mí gusto demasiado extensa, se recrea mucho en enumeraciones y en detalles.
October 24, 2025
Excepcional de principi a pi. Un treball magnífic i rigorós. Sublim.
December 15, 2025
És magistral com navega entre la màscara, el personatge, i l'home. Per llegir a petites dosis.
December 3, 2025
Indispensable per redescobrir Josep Pla. Molt ben documentat i de bon llegir.
October 29, 2025
Aquesta biografia m’ha acompanyat durant mesos, m’he vist incapaç de llegir-la d’una tirada (1.500 pàgines) i, alerta, no és una cosa negativa, és simplement que havia de fer pauses per mesurar-ne la lectura. El treball de Xavier Pla és excel·lent, fa un retrat brutal de Josep Pla, des de la seva joventut fins a la seva vellesa. Més enllà de la seva vida (absolutament fascinant) el llibre contextualitza Pla en els esdeveniments històrics i polítics del segle XX, oferint una perspectiva única sobre la història de Catalunya, Espanya i Europa.
Val molt la pena, però és densa. Molt densa i amb molta molta molta informació.
Val molt la pena, però és densa. Molt densa i amb molta molta molta informació.
Displaying 1 - 17 of 17 reviews