L'illa deserta és la història d'Ella i d'Ell. De tot allò que hauria pogut ser. Ella, que treballa en un banc i que pintava grafits per la ciutat. Ell, que és repartidor a domicili i que somia amb ser actor. Ella i Ell ens expliquen com van ser, com són i com seran, ara que una trobada fortuïta, tancats dins d'un ascensor, els pot canviar (o no) l'existència per sempre. Què t'enduries a una illa deserta? Una vida explicada des del principi fins al final, tenint en compte totes les possibilitats, totes les variables. Aquella mateixa nit quan, per fi, surten de l'ascensor, una xifra mal entesa, un cinc per un sis, pot fer que no es tornin a veure mai més o pot ser el principi d'una llarga història
Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) és llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Els seus textos teatrals han rebut diversos guardons, com ara el Premi Quim Masó o l’accèssit al Premio Marqués de Bradomín, i es troben publicats al Teatre reunit 2009-2018. Per la seva feina de dramaturg i adaptador en diferents muntatges ha rebut reconeixements com ara el Premi de la Crítica (2014 i 2015) o el Premi Max (2021 i 2022). Ha publicat les novel·les juvenils Els perseguidors de paraules, La cova dels dies i, amb Jordi Basté, la trilogia Un home cau, Els coloms de la Boqueria i Ningú sabrà qui ets. En poesia ha publicat Vermella (Premi Martí Dot) i Desterrats. Actualment col·labora a El món a RAC1.
He llegit el llibre amb moltíssima gola, se m'encavalcaven les rèpliques. Ja el tornaré a llegir, perquè m'ha fet molt feliç. Feliç perquè recordava la química arrabassadora dels protagonistes de l'obra (Miki Esparbé i Maria Rodríguez) però també perquè he retrobat al text original moltes de les virtuts que vaig disfrutar a la Villarroel: l'estructura, el gir que dona lloc als diferents flashbacks i les seves rimes, la hilaritat pocavergonya dels diàlegs... però potser el que més m'ha meravellat és que el Marc hagi aconseguit desenvolupar la digressió de Javier Marías conservant-ne el to descregut i alhora tan lluminós. «No podemos pretender ser lo primeros, o los preferidos, sólo somos lo que está disponible, los restos, las sobras, y es con eso poco noble con lo que se erigen los más grandes amores y se fundan las mejores famílias, de eso provenimos todos, producto de la casualidad y el conformismo, de los descartes y las timideces y los fracasos ajenos, y aun así daríamos cualquier cosa a veces por seguir junto a quien rescatamos un día de un desván o una almoneda, o nos tocó en suerte a los naipes o nos recogió de los desperdicios; inverosímilmente logramos convercernos de nuestros azorosos enamoramientos, y son muchos los que creen ver la mano del destino en lo que no es más que una rifa de pueblo cuando ya agoniza el verano…» Los enamoramientos, Javier Marías.