«No agradarà a ningú, però a mi m’ha encantat escriure-la. No està del tot acabada, està, com li diria jo?, per brodar-la, eh? És molt estranya, no hi ha res que sigui veritat. És horrible!» Així és com Mercè Rodoreda anunciava La mort i la primavera en una entrevista del 1982. Va morir la primavera de l’any següent, sense haver pogut enllestir-ne la revisió definitiva. La seva novel·la pòstuma no podia agradar a gaire gent a principis dels seixanta —quan n’escrigué la primera versió— ni a la Catalunya de la transició, quan Rodoreda assolí fama nacional; però, des del 2017, per fi ha trobat el públic que es mereix. Potser és que una novel·la fascinant sobre la mort estava destinada a convertir-se en una criatura que veuria la llum després del traspàs de la mare per assegurar-li la fama pòstuma, que ja s’havia guanyat amb les altres novel·les, però que aquesta actualitzava. És precisament la novel·la sobre la mort i de la mort la que la fa viure encara com una escriptora radicalment actual en les lletres catalanes. Aquest assaig reivindica el lloc central que La mort i la primavera va ocupar en el projecte creador de Rodoreda i es proposa d’interpretar la novel·la des d’una triple lectura que aprofundeix en els ressons històrics, antropològics i metafísics d’aquest poble sense nom que put a fems i a glicines.
Conté la reproducció en color de 8 quadres de Mercè Rodoreda
M'encanta la defensa que fa de que «La mort i la primavera» no és una obra tan diferent a la resta dels llibres de la Rodoreda sinó que molts dels temps que planteja ja estan presents a La plaça, El carrer o Mirall trencat. M'ha fet venir moltes ganes de llegir un altre cop el llibre i això que de per si, sempre tinc ganes de llegir-lo perquè és un llibre amb tantes capes que no té l'acabes
Primer de tot, he aprofitat per rellegir “La mort i la primavera” 6 anys després i em reafirmo en la meva obsessió per aquesta història i per aquest poble sense-lloc. Un dels meus llibres preferits.
L’estudi de Neus Penalba és completíssim i reivindica el llibre no com una obra a mig acabar en l’última etapa de vida de Rodoreda, sinó com una novel·la troncal de la seva trajectòria, escrita en els seus millors anys, però mai publicada en vida seva. També trenca amb la imatge que sovint se li ha donat d’una escriptora carrinclona, i subratlla la seva complexitat i la seva dualitat que tan bé resumeixen les paraules Mort i Primavera. Un anàlisi de tots els aspectes del poble inventat, des dels possibles rerefons històrics fins a les qüestions antropològiques i metafísiques. Referents bèl·lics, referents geogràfics, referents plàstics, referents vitals… la seva vida també està en aquest poble. En definitiva, una lectura que dóna encara mes valor a una de les millors obres de la literatura catalana.
« Clàssic també, perquè el conjunt de la seva obra no s'esgota en un sentit unívoc, sinó que permet una gran multiplicitat de mirades i d'interpretacions i, a cada nova relectura, s'hi descobreixen coses noves. Els clàssics, com bé deia Coetzee, no cal protegir-los dels atacs; la funció de la crítica és interrogar-los per donar-los l'oportunitat de provar que ho són:« El clàssic es defineix en ell mateix per la supervivència. Per tant, la interrogació al clàssic, per hostil que sigui, forma part de la història del clàssic, perquè mentre un clàssic necessiti ser protegit de l'atac no podrà provar que és un clàssic.» La literatura de Rodoreda se sosté per si sola. Els atacs personals, les males interpretacions, els clixés ensucrats o enverinats, la identificació ingènua—per part de certa crítica—de l'autora amb les seves heroïnes, l'apropiació nacional, la miopia valorativa, la banalització a les xarxes, l'obsessió biogràfica i els atacs del patriarcat cultural formen part, també i malgrat tot, de la història de Rodoreda com a clàssic, com a escriptor català, com a dona. Cada vegada més, crec, espero, prevaldrà l'únic que és realment important: la seva literatura.»
Un estudi rigorós i imprescindible, que posa al lloc que pertoca una de les millors obres que he llegit mai