Un món sòrdid, pobre i unes vides mesquines, miserables. Un ambient ofegador, on el fracàs i la castració són el nostre pa de cada dia, on els éssers humans només poden fer de titelles perquè ser amo d'un mateix és un luxe inabastable. En aquest món, un home i una dona enfonsats es troben ells mateixos en trobar l'un a l'altra. O potser només els ho sembla, i tot plegat no és res més que una fugida. El temps ho dirà: si són roses, floriran.
Manuel de Pedrolo i Molina (l'Aranyó, la Segarra, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990) fou un escriptor català. Conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre —classificat dins del teatre de l'absurd—, narrativa i contes. La seva obra més coneguda és Mecanoscrit del segon origen.
Natural de l'Aranyó, va estudiar batxillerat a Tàrrega fins a l'any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la guerra civil espanyola estroncà, però, els seus estudis. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitivament a Barcelona, concretament en un pis-despatx de Sant Gervasi-Galvany (carrer de Calvet, 9). Començà a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic sinó també en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle xx. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Manuel de Pedrolo va mantenir fins a la mort les seves fermes conviccions ideològiques, i es convertí en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país. Es mostrà especialment crític amb els partits polítics catalans abans, durant i després de la transició espanyola, i fou considerat sovint un referent i intel·lectual de l'esquerra independentista.
Durant la guerra civil es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d'artilleria de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona.
Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i des de llavors va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana actual.
Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions a les novel·les, a les quals, independentment del tema, dibuixà sempre amb un fort realisme l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica. Va fer alguna aproximació a la literatura de l'absurd.
Va morir el 26 de juny de 1990 a Barcelona (Barcelonès) a l'edat de setanta-dos anys.
Alguns títols de les seves novel·les són: —La mà contra l'horitzó —Balanç fins a la matinada —Cendra per Martina —Totes les bèsties de càrrega —Mecanoscrit del segon origen —Domicili provisional —Obres púbiques —Joc brut
També ha publicat llibres de contes: —Crèdits humans —Trajecte final
Algunes de les seves obres de teatre són: —Cruma —Homes i no —Situació bis —Aquesta nit tanquem —Bones notícies de Sister
I llibres recull d'articles polítics en premsa —Cal protestar fins i tot quan no serveix de res —Cròniques
En conjunt no em resulta un dels millors del Pedrolo, però el retrat de la societat de la posguerra és sensacional en tots els petits detalls. La misèria, la pobresa, sobreviure, precarietat laboral, buit existencial... Amb l'enorme obra de l'autor, i la seva excelsa qualitat, un menor de Pedrolo és un gran llibre que val la pena de revisar!
Li donaria un 3'5 sobre 5. Hi ha llibres millors d'en Pedrolo, però aquest m'ha agradat molt també. A més, molt convenient de llegir en els temps que corren. Cada cop que sentim notícies sobre retallades en drets i qualitat de vida i pensem "Arribarà un punt en que la gent s'hi rebel·larà, això no es pot soportar, no ens quedarem callats aguantant-ho"... No? Llegeix aquest llibre.
Els problemes bàsics (aquells que atanyen a tots els animals) ens absorveixen i no deixen espai a que siguem persones de veritat.
Així et queda clar que la gent som, al final, persones. Si estem preocupats perquè no ens arriba per menjar no pensarem en perdre energies adonant-nos que és culpa de que el sistema està mal fet. La lluita per sobreviure ens absorveix: tenir casa, encara que sigui amb parets fetes de cortines; o menjar, encara que siguin patates; i si calen quatre sous per obtenir únicament aquest condicions, què hi farem? Almenys tenim sostre i plat calent.
L'última part, un diàleg tant pedrolià dels que tant m'agreden, és fantàstic. La trava que hi trovo, potser, és que està insertat una mica amb calçador en el ritme de la novel·la.
la reflexió final és sublim, pedrolo en estat pur. malgrat que la segona part amb els capítols sense cap signe de puntuació es feien realment llargs, feixucs i farragosos a la lectura, tacant-ne una mica el resultat final de l’obra.
Interessant formalment, amb algun gir de guió. Costa una mica d'aterrar-hi i potser en algun moment hi he trobat massa artifici. Com una dèria massa evident per qüestionar les normes o explicitar algun posicionament alhora estètic, vital i polític. A més, tot i que la naturalesa humana és la que és i la majoria de dilemes continuen vigents, alguns dels posicionaments potser trencadors fa 60 anys ara estan, afortunadament, una mica superats. En tot cas, fa de bon llegir i acaba atrapant. I està bé que no sigui convencional. Teatre d'avantguarda?
Les misèries i la dignitat del món obrer dels 60 del segle XX són les mateixes, en el fons, que les dels 20 del segle XXI. Potser era jo en aquell moment, però aquest llibre em va fer plorar. Si som roses, florirem.