What do you think?
Rate this book
Crideu la mort errant, digueu-me on va
L'Elisenda té deu anys i viu en un hort, en una casa petita i quadrada amb un portal estret. El camp que l'envolta és tan gran que no se sap on acaba. Tanmateix, l'única cosa important per a ella és el gronxador; una post amb dues cordes que son pare va penjar al pi de davant de la seva habitació. La marxa sobtada del pare i l'arribada de la nova companya de la mare trasbalsen la seva vida i hi fan irrompre l'amor, el desig i la crueltat.
Gairebé quinze anys després de la publicació de la seva darrera novel·la, Antònia Vicens torna a la narrativa amb uns personatges magnètics i una prosa de gran bellesa, brodada amb aquelles paraules que ja de nina l'encisaven i que ara assaborim amb delit, amb la certesa que cadascuna d'elles, cada frase, és una petita joia.
«Va fer el gest de voler recollir la seva vida com si fos una col·lecció de cromos escampats pel terra del dormitori i va recordar la fulla d'una plagueta pintada de verd que simulava la mar amb un vaixell de color groc enorme, un dibuix que havia fet quan era petita i la seva mare li havia dit: m'agrada que es barco sigui tan gros com la mar; s'art, és desmesura».
Gairebé quinze anys després de la publicació de la seva darrera novel·la, Antònia Vicens torna a la narrativa amb uns personatges magnètics i una prosa de gran bellesa, brodada amb aquelles paraules que ja de nina l'encisaven i que ara assaborim amb delit, amb la certesa que cadascuna d'elles, cada frase, és una petita joia.
«Va fer el gest de voler recollir la seva vida com si fos una col·lecció de cromos escampats pel terra del dormitori i va recordar la fulla d'una plagueta pintada de verd que simulava la mar amb un vaixell de color groc enorme, un dibuix que havia fet quan era petita i la seva mare li havia dit: m'agrada que es barco sigui tan gros com la mar; s'art, és desmesura».
208 pages, Paperback
Published September 5, 2024
3 people are currently reading
59 people want to read
About the author
Antònia Vicens
32 books8 followersAntònia Vicens i Picornell (Santanyí, 27 de març de 1941) és una escriptora mallorquina autora de novel·les, contes i reculls poètics.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 6 of 6 reviews
October 20, 2024
"crec que sa sang xerra. igual que amb so telèfon, que un cable elèctric tragina sa veu, idò qualque fil de s'ànima se mos fica a ses venes, si hi posàssim esment, mos podríem comunicar, de ferida a ferida."
res més a dir, m'ha encantat.
res més a dir, m'ha encantat.
July 1, 2025
Sincerament, no l’he entès. Açò sí, l’estil tan poètic és preciós.
November 24, 2024
"Just cercava que jo el perdonàs. No volia un capellà, es capellans també violen i assassinen, volia confesar-se amb jo perquè només una víctima innocent té es poder de s'absolució"
L'Elisenda té deu anys i viu al camp a Mallorca. El seu pare se'n va de casa i una altra dona s'instal·la a viure amb la seva mare. L'Elisenda ens ho explica en forma de diari amb veu de nena i progressivament, alhora que ella creix i la vida amb ella, van apareixent més veus narratives, més personatges, tots amb una personalitat molt marcada, amb històries intenses que s'entrellacen. No és un llibre fàcil de llegir en el sentit que has d'estar molt atent perquè les històries viatgen molt de pressa a través dels personatges, a voltes la narració arriba a ser onírica, i costa de saber quan has deixat de tocar de peus a terra. Però val molt la pena deixar-se endur.
La prosa de l'Antònia Vicens és dura, directa i alhora poètica. El mateix contrast que vivim en la novel·la quan llegim en la cadència tan dolça del mallorquí la rotunditat dels personatges i de les situacions que viuen i fan viure.
L'Elisenda té deu anys i viu al camp a Mallorca. El seu pare se'n va de casa i una altra dona s'instal·la a viure amb la seva mare. L'Elisenda ens ho explica en forma de diari amb veu de nena i progressivament, alhora que ella creix i la vida amb ella, van apareixent més veus narratives, més personatges, tots amb una personalitat molt marcada, amb històries intenses que s'entrellacen. No és un llibre fàcil de llegir en el sentit que has d'estar molt atent perquè les històries viatgen molt de pressa a través dels personatges, a voltes la narració arriba a ser onírica, i costa de saber quan has deixat de tocar de peus a terra. Però val molt la pena deixar-se endur.
La prosa de l'Antònia Vicens és dura, directa i alhora poètica. El mateix contrast que vivim en la novel·la quan llegim en la cadència tan dolça del mallorquí la rotunditat dels personatges i de les situacions que viuen i fan viure.
December 14, 2024
El principi m'ha costat, sobretot perquè hi ha una gran quantitat de personatges i et fas un embolic, però a poc a poc els vas coneixent i ets capaç d'endinsar-te bé en la història. Una història trista, que enrabia (un cop més, sopresa, per accions d'h0mes) i et fa empatitzar amb la protagonista. Més enllà del fil argumental, m'ha encantat la manera en què està escrit el llibre, amb una prosa preciosa.
April 16, 2025
Antònia Vicens (1941), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2022, feia diversos anys que no publicava novel·la. Havia excel·lit amb la poesia i ara ha tornat a un gènere que havia conreat amb èxit.
L’any 1969 va guanyar el Premi Sant Jordi amb 39º a l’ombra, una novel·la sobre el boom del turisme a Mallorca que vaig ressenyar i em va agradar molt.
Crideu la mort errant, digueu-me on va (2024) és una novel·la amb un títol ben poètic, però que, d’entrada, no aclareix massa cosa.
Després de llegir-la veig que és un bon títol. La prosa és poètica i he estat jo qui ha acabat errant i sense saber on anava.
L’estructura és complicada. Hi ha molts fragments del diari de l’Elisenda, la protagonista. Comença de ben joveneta. Hi ha diàlegs entre molts personatges que van i venen. També fa salts en el temps. Despista.
Quan ja estava perdut, a mig llibre, comença una part més estable amb una sola veu narradora que ajuda a ajuntar peces i fa més comprensibles fragments anteriors.
El millor és la utilització escrita del mallorquí oral, que aporta frescor i naturalitat. En certs moments alenteix la lectura, també.
Situada a finals dels seixanta, presenta el relat d’una família mallorquina poc (gens) estructurada, amb arrels i branques que es remunten a dècades enrere. Fets decisius amb conseqüències a llarg termini. Personatges complexos, amb molt de drama i tragèdia.
De vegades costa destriar si els protagonistes viuen en un somni, entre fantasmes o en una realitat malaltissa.
L’any 1969 va guanyar el Premi Sant Jordi amb 39º a l’ombra, una novel·la sobre el boom del turisme a Mallorca que vaig ressenyar i em va agradar molt.
Crideu la mort errant, digueu-me on va (2024) és una novel·la amb un títol ben poètic, però que, d’entrada, no aclareix massa cosa.
Després de llegir-la veig que és un bon títol. La prosa és poètica i he estat jo qui ha acabat errant i sense saber on anava.
L’estructura és complicada. Hi ha molts fragments del diari de l’Elisenda, la protagonista. Comença de ben joveneta. Hi ha diàlegs entre molts personatges que van i venen. També fa salts en el temps. Despista.
Quan ja estava perdut, a mig llibre, comença una part més estable amb una sola veu narradora que ajuda a ajuntar peces i fa més comprensibles fragments anteriors.
El millor és la utilització escrita del mallorquí oral, que aporta frescor i naturalitat. En certs moments alenteix la lectura, també.
Situada a finals dels seixanta, presenta el relat d’una família mallorquina poc (gens) estructurada, amb arrels i branques que es remunten a dècades enrere. Fets decisius amb conseqüències a llarg termini. Personatges complexos, amb molt de drama i tragèdia.
De vegades costa destriar si els protagonistes viuen en un somni, entre fantasmes o en una realitat malaltissa.
November 20, 2024
😭😭😭😭crideu la meua perruca errant i digueu-me on va perquè aquest llibre me l'ha EMBARGAT!!! soc el mem del tossino senglar q te la mandíbula com el paul mescal i li explota el cap. bracem-nos pel cringe de citar una cita q va embriagar desenes de cupaires processistes q vestien amb samarretes amb colors i lemes saturats però és ben bé q si hi ha un acte d'amor aquest és la memòria i l'absoluta bogigi de l'antònia vicens n'ha fet una novel·la q ufffffffff
Displaying 1 - 6 of 6 reviews