Si sabessis el mar com és bonic deixa en l’ànima una humitat estranya, salada i perenne. Ens trobem a Port, un indret on el mar és tant maledicció com promesa, on la seua grandesa inabastable ha quedat reduïda al silenci de les xarxes buides i a l’ofec de la misèria. Ací, el mar no escalfa, no alimenta: només espera. Una sirena, Neva, emergeix de les aigües com un presagi. Ella sacseja la rutina d’aquesta gent que ja no recorda com mirar a l’horitzó, trenca els esquemes del seu món resclosit. La seua presència és gairebé un enigma físic: escates blaves en lloc de verdes, ulls que contenen totes les tonalitats del mar —el gris del temporal, el blau de la calma, el verd de l’abisme. És una criatura que barreja bellesa i perill, i a través d’ella, Calduch pinta amb paraules una relació dual que ens parla de la fascinació i el rebuig, de l’atracció i la por.
El mar, en aquesta història, és molt més que un espai o un teló de fons. És la matriu i el destí, la força que tot ho governa. L’aigua troba l’aigua, ens diu l’autora, com si la naturalesa seguís unes lleis secretes que els humans només podem intuir. El mar és coneixement i memòria, és història compartida i individual. I com el mar, també ho és la sirena: un mirall aquàtic que reflecteix les contradiccions humanes. Al voltant d’ella, s’articulen els personatges: Príam, amb la seua lluita per un llegat que se li escapa; Nora, que viu amb una independència que gairebé fereix; i sobretot Arno i Gala, pare i filla, que se submergeixen fins als límits del que significa la domesticació i la pèrdua.
Les descripcions de Calduch tenen el tacte humit de les històries antigues, aquelles que es xiuxiuegen a la vora d’un foc per escalfar les ànimes. La prosa flueix amb moments de poètica tendresa, com un rierol que desemboca en la immensitat de la història. Si sabessis el mar com és bonic ens parla de nosaltres, dels nostres naufragis interns i de com ens aferrem als troncs que suren enmig del temporal. El mar, impassible i bell, ens observa des de la distància, recordant-nos que, com diu l’aigua a la pluja, «així ha estat, així és i serà».