Aquest llibre podria ser una recomanació per a qualsevol persona que es trobi en un estat de «bloqueig lector», ja que és molt breu ―amb prou forces arriba a 109 pàgines― i es pot llegir fàcilment tot d’una. Pep Puig elabora un relat molt fresc, amb un llenguatge que evoca les sensacions dels lectors. Personalment, em va fer pensar en les nits d’estiu en un poble petit, on tothom es coneix, la canalla hi corre solta i no s’hi té una concepció del perill perquè allà mai ha passat res dolent. A més a més, al llarg d’aquestes pàgines he pogut recuperar records llunyans, com el de l’estreta relació que jo tenia amb la meva àvia, i també he pogut reflexionar sobre com, en general, els avis vetllen pels nets. El llibre permet que et posis a la pell del jove protagonista, que entenguis la desesperació que sent perquè la guerra es va emportar per sempre el seu avi. De fet, una altra idea que es deixa entreveure és el paper de la imaginació ―de la fantasia i la fe― en la vida de les persones: es converteix en una eina d’autoajuda, d’autogestió, en una manera d’evadir-se i de donar solució a problemes que no volen ―o no poden― afrontar en moments determinats.
«La soledat d’un adolescent no s’assembla a cap altra soledat.» (p. 19)
A part de tot això, l’autor té amagada una carta, la de la sorpresa, la del gir argumental; quan ja ha marejat els lectors i no sabem què esperar, té l’habilitat de sorprendre’ns. L’últim regust que queda quan llegeixes aquest llibre és el pensament que la vida sempre et pot trobar desprevingut, però que les casualitats no existeixen... Com a lectora, he quedat tan satisfeta que no canviaria ni una sola paraula de tot el relat; penso que és una història dolça i emotiva, però també rodona, ni li falta ni li sobra res.