En Lo que hay existeix un intent de teoria, ens queda clar —sobre el tacte, sobre el dol, sobre el desig, sobre les relacions, els cossos i la malaltia—. D’entrada són temes sobre els quals m’agrada llegir, i hi ha reflexions vertaderament poderoses sobre les relacions maternofilials, l’egoïsme i la fi de l’amor. Em resulta sorprenent, precisament per això, que no he conectat gens amb la novel·la. Tret d’un parell de moments residuals, la vessant narrativa del llibre m’ha semblat simplement insuficient, a més de morbosa i pornogràfica. La vessant assagística, una presa de pèl, ras i curt.
Crec que el que m’ha expulsat més és que veig Lo que hay emmarcat en la tendència, molt vigent ara, de parlar sobre l’amor i el desig en termes acadèmics. Per una part, és cert que Torres té un peu posat a l’acadèmia (ja ens ho deixa clar i reclar a la novel·la). Per altra part, d’una poeta com ho és Torres, em sorprén aquesta tria —que no podem teoritzar sense passar pel llenguatge acadèmic? Que la metàfora no és una ferramenta suficient?—. Supose que és aquest l’aspecte que més m’ha decebut de la novel·la.
Com un revival de Fragments d’un discurs amorós sense ser, evidentment, Barthes, sembla que Torres, en Lo que hay, intenta, més que teoritzar, estetitzar amb / des de un llenguatge científic. El resultat és una història greu decorada d’aforismes vàpids i paraulotes redundants. Com a lectora, he sentit que s’em dictaven les conclusions a extreure de la narració, o, fins i tot, que a l’altre costat de les paraules, algú es pensava més emminent que jo.