What do you think?
Rate this book
L'adéu al mestre
Per un cantó hi ha el taller de pintura: un vell mestre hi ensenya per sobreviure, els alumnes hi busquen tot allò que no troben al món —bellesa, protagonisme o, realment, la disciplina d’un art—. A l’altre cantó hi ha el món, poblat de metges, banquers, hotelers i arquitectes, que fan diners i no en tenen mai prou. Des que a Mallorca es va produir el fenomen Miquel Barceló, viuen obsedits per participar en aventures artístiques. Si la generació dels pares va vendre les terres i adorar el déu Turisme, els fills pretenen aconseguir els favors materials i simbòlics del déu Art. Necessiten el criteri dels experts, el prestigi dels crítics, la seducció dels marxants i la fam dels artistes.
Era inevitable que el taller fos envaït pels afanys especulatius de l’exterior. Els dos únics alumnes per als quals Néstor Salvatori era un Mestre són testimonis d’una maquinació devastadora, que destapa esplendors i misèries de tota una societat. És una guerra explicada per un mestre, Guillem Frontera, creador de grans personatges i cronista de la destrucció.
Era inevitable que el taller fos envaït pels afanys especulatius de l’exterior. Els dos únics alumnes per als quals Néstor Salvatori era un Mestre són testimonis d’una maquinació devastadora, que destapa esplendors i misèries de tota una societat. És una guerra explicada per un mestre, Guillem Frontera, creador de grans personatges i cronista de la destrucció.
192 pages, Paperback
First published September 1, 2013
4 people want to read
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
October 20, 2018
Tot sovint, en llegir, quan m'apercebo que el llibre que tinc entre les mans és, sense jo sospitar-ho, una novel·la d'idees, m'envaeix –i especialment si es tracta d'un bon autor– la sensació d'oportunitat perduda. És el que m'ha succeït amb aquest llibre, que pretén ser una al·legoria sobre el paper de l'art en la vida i en el món, però que fracassa per mancar-li justament la força i l'entitat moral que una al·legoria demana.
L'Adéu al mestre ens posa, de la mà del seu narrador-protagonista (un aspirant a artista reclòs a la seva casa pairal), davant de dos mons contraposats: per una banda, el de l'art autèntic, capaç de revelar allò que la vida calla; i per altra banda, tot el món de l'especulació financera que la societat ha bastit al voltant d'un art que, de fet, no entén ni ha entès mai. El jove aspirant a artista, aïllat des de la mort dels seus pares en un accident d'avió, té un contacte directe amb aquests mons a través de dos personatges que en són insígnia: del primer, Néstor Salvatori, un pintor d'immens talent que, de concessió en concessió, ha acabat perdent tanmateix el seu lloc en el món; del segon, Miquel Vadell, el cínic periodista cultural que, potser desenganyat, ha decidit confabular-se ell també amb aquesta societat que només parla el llenguatge dels diners.
Salvatori, figura paternal –i potser també paterna, segons s'insinua molt subtilment a l'obra– pel protagonista orfe, qui redueix gairebé tot contacte amb el món a les classes diàries que Salvatori li dóna a la seva acadèmia d'art, encarna la figura del Mestre que el títol anuncia. Però el pes asfixiant de la societat i les finances, que regnen més enllà de les portes de l'acadèmia, va sentint-se cada cop de manera més constrenyedora, fins a contaminar finalment el món pur de l'art que fins aleshores n'havia restat al marge. Sorgeix així una unió viciada que culmina en l'estranya conxorxa per a crear del no-res un nou artista estel·lar (és a dir, un farsant) que beneficïi les butxaques d'uns pocs interessats.
La conclusió –més aviat agra– que extreu Frontera del relat no és tant, doncs, l'existència de dos mons abismalment separats entre si (aquest és més aviat el punt de partida), sinó la idea d'un doblegament o claudicació del món de la llum (el de l'art) davant d'un món d'obscuritat que l'acaba devorant (el dels diners); i aquest «adéu al Mestre» que es predica no és tant, en conseqüència, un adéu real, com l'abandonament de certs miratges davant la impossibilitat de mantenir vius i purs els ideals de joventut.
El plantejament, doncs, és de per si prou interessant, però falla en la realització. La plasmació massa directa de les idees, més enllà dels esdeveniments i dels personatges, fa que aquests últims apareguin com caretes buides, útils només per repetir certes consignes teòriques fins a la sacietat. Així mateix, el plantejament maniqueista que presenta el món de l'art en funció únicament d'aquestes llums i ombres, és a dir, des de l'experiència del sublim i de la corrupció moral, mostren un paisatge mancat en general de matisos i que resulta, per això mateix, artificiós i avorrit.
L'Adéu al mestre ens posa, de la mà del seu narrador-protagonista (un aspirant a artista reclòs a la seva casa pairal), davant de dos mons contraposats: per una banda, el de l'art autèntic, capaç de revelar allò que la vida calla; i per altra banda, tot el món de l'especulació financera que la societat ha bastit al voltant d'un art que, de fet, no entén ni ha entès mai. El jove aspirant a artista, aïllat des de la mort dels seus pares en un accident d'avió, té un contacte directe amb aquests mons a través de dos personatges que en són insígnia: del primer, Néstor Salvatori, un pintor d'immens talent que, de concessió en concessió, ha acabat perdent tanmateix el seu lloc en el món; del segon, Miquel Vadell, el cínic periodista cultural que, potser desenganyat, ha decidit confabular-se ell també amb aquesta societat que només parla el llenguatge dels diners.
Salvatori, figura paternal –i potser també paterna, segons s'insinua molt subtilment a l'obra– pel protagonista orfe, qui redueix gairebé tot contacte amb el món a les classes diàries que Salvatori li dóna a la seva acadèmia d'art, encarna la figura del Mestre que el títol anuncia. Però el pes asfixiant de la societat i les finances, que regnen més enllà de les portes de l'acadèmia, va sentint-se cada cop de manera més constrenyedora, fins a contaminar finalment el món pur de l'art que fins aleshores n'havia restat al marge. Sorgeix així una unió viciada que culmina en l'estranya conxorxa per a crear del no-res un nou artista estel·lar (és a dir, un farsant) que beneficïi les butxaques d'uns pocs interessats.
La conclusió –més aviat agra– que extreu Frontera del relat no és tant, doncs, l'existència de dos mons abismalment separats entre si (aquest és més aviat el punt de partida), sinó la idea d'un doblegament o claudicació del món de la llum (el de l'art) davant d'un món d'obscuritat que l'acaba devorant (el dels diners); i aquest «adéu al Mestre» que es predica no és tant, en conseqüència, un adéu real, com l'abandonament de certs miratges davant la impossibilitat de mantenir vius i purs els ideals de joventut.
El plantejament, doncs, és de per si prou interessant, però falla en la realització. La plasmació massa directa de les idees, més enllà dels esdeveniments i dels personatges, fa que aquests últims apareguin com caretes buides, útils només per repetir certes consignes teòriques fins a la sacietat. Així mateix, el plantejament maniqueista que presenta el món de l'art en funció únicament d'aquestes llums i ombres, és a dir, des de l'experiència del sublim i de la corrupció moral, mostren un paisatge mancat en general de matisos i que resulta, per això mateix, artificiós i avorrit.
December 21, 2023
“ … per a mi ha estat acompanyar una cosa viva en el trànsit cap a la mort. I li hauria volgut dir: La putrefacció no és… no és brutícia, no és més que un estat de totes les coses vives. A més, no t’he de dir com devem als cadàvers el coneixement de la figura humana, sense l’estudi dels cadàvers no s’hauria arribat a tanta perfecció en la pintura dels vius… “
Displaying 1 - 2 of 2 reviews