El xoc de veure dues vides oposades exhaurint-se a la mateixa habitació, a les fosques, va fer saltar un munt de guspires de pensament lluminós. Un dels morts era l'home més proper —el company de vida—; l'altre, més altre que mai, un xiquet acabat d'arribar de Gàmbia que no havia tingut temps ni de fer mitja arrel. En la cruïlla de les morts aparentment antagòniques, Teresa Ibars va començar a fer inventari dels «parèntesis de vida» que l'han les persones, les olors, els colors, els pobles, les cases... La memòria és la gran gestora de la pèrdua, i de les pèrdues es forja el caràcter, la identitat. No ens referim només a les pèrdues humanes, sinó també a les que es manifesten en el paisatge, en els costums, en la llengua, en les formes de vida que van evaporant-se com la rosada. Recordant les morts petites i grosses, la prosa d'Ibars ens regala uns relats que sí, ens ajuden a viure. .......................
«Dos comiats paral·lels en un hospital, el cerimonial perdut dels enterraments de poble, una padrina-caragolina... Aquest llibre és un passeig tendre, emocionat i trasbalsador per les morts que acompanyen una vida» —Arnau Barios
«Un text bell i emotiu que ens endinsa en allò més íntim i alhora més universal. Un llibre emotiu i exquisit» —Montse Sanjuan
Teresa Ibars Chimeno (Aitona, 1962) és llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i especialista en història moderna. Inicialment, la seva investigació es va encaminar cap als diferents aspectes de la marginalitat a la ciutat de Lleida al segle XVII. La delinqüència a la Lleida del Barroc és el seu primer llibre. Posteriorment, com a conseqüència del seu ofici, ha treballat diferents aspectes de la història contemporània.
De ben segur que servirà de consol a algú que estigui passant un dol, especialment si té més de seixanta anys. I potser m'ha enganyat la portada, i m'esperava un llibre més el·laborat, profund... bo? Lamentablement he hagut de saltar-me algun capítol perquè se m'estava fent etern i avorrit. Una llàstima.
Poseído de acidez, decía hace poco a alguien que la educación básica debería garantizar también que ya en la infancia matamos al poetastro de medio pelo que todas las personas llevamos dentro y, con él, cercenamos las ínfulas de escritor culto que demasiado a menudo nos asaltan. Estilísticamente cuestionable, el repaso de los muertos de la autora insinúa algo muy diferente del estoicismo y de la magnanimidad espiritual que pretende. Para olvidar.
La mecànica de la mort, sempre (o potser no tant) de l’altre. A través d’un costumari personal i un paisatge propi que esdevé proper en ser compartit. Malgrat tota la literatura, la Teresa Ibars no en destapa mai l’artefacte literari i ens convida a una conversa íntima, que defuig el to pompós de la transcendència.
L’he deixat. Li hagués posat 2,5/5. La mort és un tema que m’ocupa a la força darrerament. No m’ha interessat malgrat tractar-se del “meu” tema però és un llibre digne que entenc que pugui agradar. Per mi, li falta “gruix” i trempera literària.