Tot i que ens trobem davant d’un llibre que no està exempt —al meu parer— d’arestes, la veritat és que conté tants elements d’interès que mereix ser destacat entre els títols publicats en català els darrers mesos. És un text arriscat, tant pel registre en què està escrit com per la voluntat d’explicar una història construïda a partir d’altres històries, que es tramen creant imatges que es retroalimenten mútuament. Llegir-lo és, realment, una experiència curiosa, en què la mateixa joia de narrar va creant una mena de gramàtica narrativa pròpia, feta de contes dins de contes. El registre és culte, amb un català tarragoní que sona antic i, malgrat l’esforç que requereix, el llenguatge té una força que t’arrossega dins la història.
La novel·la explica la història de Dolça de Provença, comtessa occitana del segle XII, que arriba a la Barcelona medieval per casar-se amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. Però està narrada per la seva esclava almoràvit, que viu en un permanent conflicte entre la lleialtat a la seva senyora i la fidelitat a la seva cultura. La veu de la narradora, que és qui anirà barrejant els contes amb la trama principal, està construïda amb una habilitat magistral, i és aquesta combinació d’elements la que confereix al llibre el seu caràcter especial.
Potser, de vegades, cedeix a la temptació de ser críptic, i això li fa perdre una mica de capacitat per mantenir l’atenció, però el conjunt és fascinant, i crec que val la pena destacar-lo i gaudir-ne. Tot i que explica esdeveniments sovint cruels i foscos, és un llibre ple de llum, i estic convençut que està escrit des de l’amor a les històries. Un amor que transmet, de totes totes. També és un exemple magnífic de com fer servir el folklore català (i europeu) per construir històries que el renoven.
M’ha sorprès i m’ha captivat.