L’obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l’autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n’admirarà la vasta i polifacètica cultura d’una jove de vint-i-cinc anys capaç d’entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d’autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l’època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n’hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas.
«Dius a un home: "Sou molt agradable...", i s’ho creu; o, almenys, té la galanteria tan ben ensinistrada que et deixa convençuda d’haver-lo convençut. En canvi, ho dius a una dona i, si no se’t posa a riure irònicament, et deixa la sensació que allò que has dit et valia més haver-ho callat».
She is considered by many to be the most important Catalan novelist of the postwar period. Her novel "La plaça del diamant" ('The diamond square', translated as 'The Time of the Doves', 1962) has become the most acclaimed Catalan novel of all time and since the year it was published for the first time, it has been translated into over 20 languages. It's also considered by many to be best novel dealing with the Spanish Civil War.
Quin goig haver llegit a la Rodoreda en la seva vessant periodística, quin talent que tenia per escriure sobre qualsevol cosa. La part de les sàtires se m'ha fet més feixuga (parla molt de temes del moment i no tenia el context suficient) però les entrevistes o les crítiques estan molt bé.
està bé! és interessant veure una altra vessant de rodoreda. si bé és cert que hi ha seccions que es fan pesades fa reflexions molt encertades i fan que encara et captivi més aqueta autora. em pensava que el que més m’agradaria serien les entrevistes (que n’hi ha d’entretingudes i també amb reflexions molt misògines)i i les crítiques en general (on he descobert molts autors catalans, sobretot autores, ara prou desconeguts), però he gaudit sobretot la part central del recull (cròniques - reportatges - una nota biogràfica).
m’ha encantaaaat aquesta perspectiva de viure a Rodoreda abans de ser novel·lista i dibuixant. realment era una boníssima periodista i se’n parla massa poc!!!
Aquest deu ser el primer llibre que aplega els articles que Rodoreda va escriure a Clarisme amb pseudònim. Els propis articles son bastant mediocres: superficials, amb un estil feixuc i un humor que em costa d'entendre. Tot i això, trobo que son imprescindibles per conèixer millor l'obra de Rodoreda.