Periodista, escriptor i traductor. Director i presentador dels següents programes de televisió: "Saló de Lectura" a BTV "L'hora del lector" a Televisió de Catalunya "Amb filosofia" a Televisió de Catalunya
«No es pot dir, en aquests centímetres de paper autoadhesiu que aferr al pot, el tresor de sensacions, pensaments i ressonàncies que han cristal·litzat gràcies al sucre i la paciència». Aquest home....... Emili Manzano moltes gràcies. És Les Années a la mallorquina, una obra que m'agradaria no haver llegit per poder-la llegir per primera vegada, un recull tendre de records personals i de reflexions universals, un retrat d'una Mallorca molt determinada. Annie Ernaux deia que «toutes les images disparaîtront» i gràcies a aquest llibre n'hi ha algunes que trigaran una mica més a desaparèixer. Si, com jo, sou addictes a la malenconia, llegiu-lo...
m’ha apassionat. sa millor lectura per llegir durant s’estiu a Palma, crec que llegir-la a qualsevol altre banda hagués canviat tant s’experiència. immensament sorpresa que sa col·lecció de records d’un senyor de sa quinta des meus pares m’hagi pogut commoure tant.
“la sensació agredolça de perdre coses que no tenen nom però són importants”
m'ha encantat que un homo poc més jove que mumpare me conti ses memòries d'una mallorca i barcelona que ja no he viscut i que mumpare no me pot contar. "i també és idèntica la sensació agredolça de perdre coses que no tenen nom però són importants"
ara obsessionada amb els menrecords de la meva vida.... me'n recordut. mai pensaré els records igual perquè hi haurà el filtre inconscient d'una part del meu cervell pensant com els escriuré d'aquí 40 anys quan sigui viscuda i sàvia. si els escric ara canviaria com recordo i el què per la resta de vida. m'han agradat molt les primeres pàgines i les últimes. m'ha agradat com escriu ell. i sobretot com parla de la mort viscuda des de la infantesa. no porto bé això del pas del temps i de la pèrdua de referents comuns de les generacions i les famílies i els pobles i la desaparició dels nostres universos. i al mateix temps això ho és TOT. (irene si el llibre hagués sigut meu l'hauria guixat i ben guixat i això que és una cosa que no faig MAI amb els llibres)
"Va ser el primer dol d'arbre que he hagut de fer." "la sensació agredolça de perdre coses que no tenen nom però són importants." "No vull dir que la bellesa sigui filla del dolor, però mai no hi està massa enfora." "una veu d'home savi que coneix els plecs de l'ànima humana i el camí que s'ha de seguir per arribar-hi i convertir en literatura tot allò que hi troba" "Me'n record que vaig sentir dir a qualcú que les coses els passen a la gent que les sap contar." "el misteri de les coses que es renoven un any rere un altre, maquinalment, indiferents a les esperances que ens fan projectar, indiferents als records que desperten, indiferents a l'oblit." "La meva especialitat és salvar minúcies."
"Me'n record que mon pare contava que l'abuelo Emilio, son pare, només l'havia hagut de renyar un pic en la vida, un vespre d'hivern de 1948 que mon pare es va menjar una truita sense pa. A nosaltres no sé què ens resultava més inversemblant, que un home pogués renyar el seu fill per un no res com aquell o que mon pare s'hagués pogut menjar alguna cosa sense pa." "Me'n record d'una frase de Marguerite Duras que vaig copiar en un quadern quan anava a la universitat: «Hem de mirar el món com si tot estigués a punt de desaparèixer». Supòs que ho vaig intuir quan era nin i per això me'n record de tantes coses."
“Me'n record de la primera frase de Les années d'Annie Ernaux: «Toutes les images disparaîtront». L'escriptura salva allò que no tornarem a veure, allò que, de manera necessària, caurà en l'oblit, perquè aquest és el destí natural de totes les coses. Respiració assistida, artificial, un temps extra de vida, una salvació de paper. La meva especialitat -potser perquè no he viscut cap temps heroic- és salvar minúcies. Però no som tan ingenu per pensar que estic salvant les coses definitivament. Sé per- fectament que aquesta que els don és només una salvació il·lusòria i temporal, una mena de pròrroga abans de l'oblit definitiu, perquè allò que escrivim amb la pretensió de salvar també acabarà per anar-se'n, confirmació de la llei general de la desaparició.”
començant sa tardor suant nostàlgia x aquest llibre, gràcies emili manzano per posposar s’oblit d’aquesta memòria personal i col·lectiva d mallorca i barcelona. bé estic fascinada…. a tot això encara no he llegit els anys wtf
Realment hi ha experiències universals mallorquines. En un moment en Manzano diu que a Barcelona li va cridar s'atenció que «el sobret de sucre que m'havien servit a la cafeteria de l'estació marítima amb el Cacaolat -jo naturalment havia demanat un Laccao, però el cambrer era veterà- dugués la paraula "sucre" escrita en català». Talment jo quan me vaig mudar a Barcelona i vaig veure que es McDonalds estava retolat en català.
Compré ayer el libro tras leer su entrevista en La Contra de LV. Tenia buenos recuerdos de Manzano. M’en record de la época de Saló de Lectura. Voy por la mitad, delicioso, super recomendable. Y si eres más o menos de su quinta, harás tuyos muchos de sus recuerdos.
M'ha agradat molt la combinació de petits records, de dues o tres línies, fins a més llargs i elaborats, de diverses pàgines. M'ha agradat la sensibilitat i la prosa bonica, poètica, amb què descriu certs records. M'han agradat molt diversos records de les darreres pàgines, que són també una reflexió sobre la memòria M'ha agradat que tenc només 3 anys més que Emili Manzano i conec i record moltes coses que explica, a pesar que ell era de Palma i provenia d'una família amb més possibles. Això també és mèrit seu, és molt transversal
"Hi ha records que venen com els cans, quan els crides; d'altres com els moixos, només quan ells volen"
En arribar a l’edat madura, n’Enrique havia passat una crisi molt forta i va demanar-li consell a un bon amic, misser, home de seny, que el va rebre al seu despatx, va dir-li a la secretària que ja se’n podia anar i va escoltar pacientment l’enfilall gens original pàgina 84
de misèries que pateix un home que s’ha fet gran i no s’entén amb la dona, els fills han crescut i ja no li fan cas, l’empresa que té li dona més maldecaps que doblers, sent una opressió nit i dia al pit, no dorm bé, té agrures, ha hagut de deixar el tenis per mor dels genolls, enyora la joventut, es demana quin sentit té aquesta vida, està oiat de tot i no passa gust de res. L’amic encara va callar una estona. “¿Vols que te doni un bon consell? Per això he vengut. Idò tira’t a sa botella.” N’Enrique em deia que l’atac de riure que li va escometre en sentir aquesta sortida havia estat una de les experiències més terapèutiques de la seva vida.
… pàgina 177 La seva proverbial austeritat només l’havia trencat en un mític sopar de quintos on es va engolir seixanta-vuit pilotes. No se li coneixen altres excessos, almanco comesos en públic. Era un dels vint-i-set cosins de la padrina Apol·lònia i la madrina. «Cosins bons», precisaven sempre les dues, ufanoses. Aquella cosinada de Ribes, Crespís, Jaumes i Companys m’hauria pogut proporcionar una ben nodrida parentela, però va ser una generació que, entre fadrins i eixorcs, gairebé no va deixar descendència, les darreres fulles sense fruit d’unes branques familiars que deixaren l’arbre genealògic com aquests ametlers morts que veus ara pels costats de la carretera, ressecs, fantasmals, grisos, fixats en el paisatge amb una aparença quasi mineral, però a punt de caure definitivament per mor d’una ventada.