Me'n record

by Emili Manzano

160 pages, Paperback

Published November 6, 2024

About the author

Periodista, escriptor i traductor.
Director i presentador dels següents programes de televisió:
"Saló de Lectura" a BTV
"L'hora del lector" a Televisió de Catalunya
"Amb filosofia" a Televisió de Catalunya

Reviews

[irene norae · Rating 5 out of 5]

m’ha apassionat. sa millor lectura per llegir durant s’estiu a Palma, crec que llegir-la a qualsevol altre banda hagués canviat tant s’experiència.
immensament sorpresa que sa col·lecció de records d’un senyor de sa quinta des meus pares m’hagi pogut commoure tant.

“la sensació agredolça de perdre coses que no tenen nom però són importants”

[Miquel Rodrigo Ubach · Rating 5 out of 5]

«No es pot dir, en aquests centímetres de paper autoadhesiu que aferr al pot, el tresor de sensacions, pensaments i ressonàncies que han cristal·litzat gràcies al sucre i la paciència». Aquest home....... Emili Manzano moltes gràcies. És Les Années a la mallorquina, una obra que m'agradaria no haver llegit per poder-la llegir per primera vegada, un recull tendre de records personals i de reflexions universals, un retrat d'una Mallorca molt determinada. Annie Ernaux deia que «toutes les images disparaîtront» i gràcies a aquest llibre n'hi ha algunes que trigaran una mica més a desaparèixer. Si, com jo, sou addictes a la malenconia, llegiu-lo...

[Llucia Servera · Rating 5 out of 5]

“Me'n record de la primera frase de Les années d'Annie Ernaux: «Toutes les images disparaîtront». L'escriptura salva allò que no tornarem a veure, allò que, de manera necessària, caurà en l'oblit, perquè aquest és el destí natural de totes les coses. Respiració assistida, artificial, un temps extra de vida, una salvació de paper. La meva especialitat -potser perquè no he viscut cap temps heroic- és salvar minúcies. Però no som tan ingenu per pensar que estic salvant les coses definitivament. Sé per- fectament que aquesta que els don és només una salvació il·lusòria i temporal, una mena de pròrroga abans de l'oblit definitiu, perquè allò que escrivim amb la pretensió de salvar també acabarà per anar-se'n, confirmació de la llei general de la desaparició.”

començant sa tardor suant nostàlgia x aquest llibre, gràcies emili manzano per posposar s’oblit d’aquesta memòria personal i col·lectiva d mallorca i barcelona. bé estic fascinada…. a tot això encara no he llegit els anys wtf

[David · Rating 4 out of 5]

Compré ayer el libro tras leer su entrevista en La Contra de LV.
Tenia buenos recuerdos de Manzano. M’en record de la época de Saló de Lectura.
Voy por la mitad, delicioso, super recomendable.
Y si eres más o menos de su quinta, harás tuyos muchos de sus recuerdos.

[Marruca a Lloure · Rating 4 out of 5]

M'ha agradat molt la combinació de petits records, de dues o tres línies, fins a més llargs i elaborats, de diverses pàgines.
M'ha agradat la sensibilitat i la prosa bonica, poètica, amb què descriu certs records.
M'han agradat molt diversos records de les darreres pàgines, que són també una reflexió sobre la memòria
M'ha agradat que tenc només 3 anys més que Emili Manzano i conec i record moltes coses que explica, a pesar que ell era de Palma i provenia d'una família amb més possibles. Això també és mèrit seu, és molt transversal

"Hi ha records que venen com els cans, quan els crides; d'altres com els moixos, només quan ells volen"

En arribar a l’edat madura, n’Enrique havia passat una crisi molt forta i va demanar-li consell a un bon amic, misser, home de seny, que el va rebre al seu despatx, va dir-li a la secretària que ja se’n podia anar i va escoltar pacientment l’enfilall gens original
pàgina 84

de misèries que pateix un home que s’ha fet gran i no s’entén amb la dona, els fills han crescut i ja no li fan cas, l’empresa que té li dona més maldecaps que doblers, sent una opressió nit i dia al pit, no dorm bé, té agrures, ha hagut de deixar el tenis per mor dels genolls, enyora la joventut, es demana quin sentit té aquesta vida, està oiat de tot i no passa gust de res. L’amic encara va callar una estona. “¿Vols que te doni un bon consell? Per això he vengut. Idò tira’t a sa botella.” N’Enrique em deia que l’atac de riure que li va escometre en sentir aquesta sortida havia estat una de les experiències més terapèutiques de la seva vida.

…
pàgina 177
La seva proverbial austeritat només l’havia trencat en un mític sopar de quintos on es va engolir seixanta-vuit pilotes. No se li coneixen altres excessos, almanco comesos en públic. Era un dels vint-i-set cosins de la padrina Apol·lònia i la madrina. «Cosins bons», precisaven sempre les dues, ufanoses. Aquella cosinada de Ribes, Crespís, Jaumes i Companys m’hauria pogut proporcionar una ben nodrida parentela, però va ser una generació que, entre fadrins i eixorcs, gairebé no va deixar descendència, les darreres fulles sense fruit d’unes branques familiars que deixaren l’arbre genealògic com aquests ametlers morts que veus ara pels costats de la carretera, ressecs, fantasmals, grisos, fixats en el paisatge amb una aparença quasi mineral, però a punt de caure definitivament per mor d’una ventada.

[Joan Ferrà · Rating 5 out of 5]

Brillant exercici literari

[Aran · Rating 5 out of 5]

Una delícia!!!!