Una mirada rondeja el record dels racons d’un país assolat i la guerra. Rasha Abbàs, amb una prosa sorneguera i perspicaç, convoca els perills del dia a dia i els converteix en una bacanal d’intimitat lisèrgica. Els divuit relats que componen Resum del que va passar no s’allunyen mai de la dimensió quotidiana de la vida, que es revela discretament monstruosa com a resultat dels anys de guerra a Síria. En aquesta eclèctica col·lecció d’històries, s’hi encapsulen les detencions, els checkpoints, els documents d’identitat, les indocilitats contra els relats oficials i el permanent control, a vol d’àliga, del règim. El duel incessant entre vida i perill cristal·litza en un delirant catàleg d’imatges: caps tallats plantats en un test, films propagandístics sobre Saladí, disseny de laberints durant un viatge en autobús, la visió dels Shilka quan es neda d’esquena o la nimietat del joc de la ruleta russa per als qui tenen bales suficients. Abbàs ens proposa un exercici d’estranyament total de la realitat esmicolada a què s’ha vist abocada la seva generació: fent ús d’una prosa cisellada i elegant disposa un teixit brillant i obscur de trauma i de paròdia, i ens condueix a un món sempre proper i a l’ensems posat a prova. Un entramat de vellut, tatuatges, presons i cabells de colors impossibles.
Ich las das Buch, nachdem ich die Bühnenadaptation (im Maxim Gorki Theater in Berlin) gesehen hatte, die mich begeistert und fasziniert hat. Die Erzählungen sind auf vielen Ebenen (sprachlich, erzählerisch, inhaltlich) verworren, verwirrend, verstörend. Und das, bewusst, natürlich. Gerade das macht das Buch auf weiten Strecken fesselnd. Man hat das Gefühl, an der inneren Welt von Menschen teilzunehmen, die verschiedene, tiefe Traumata versuchen zu verarbeiten.
Die Erzählungen enttäuschten allerdings nicht selten mit jähen, flachen, schwachen Enden. Und die Protagonisten sind fast allesamt so geschrieben, das man zwar teilweise mit ihnen mitfühlt, aber so richtig fassbar werden sie selten, als dass der Leser eine tiefe Empathie für sie entwickeln könnte.
Insgesamt eine schwere Kost, die nur bedingt mich als Leser literarisch belohnt hat. Die Bühnenversion von Sebastian Nübling & Ensemble im Berliner Gorki Theater hat es in der Tat geschafft, die m.E. gelungenere Ausdrucksform für Rasha Abbas‘ Erzählungen zu finden.