Una herència inesperada, una carta plena d?instruccions i unes cendres per entregar. Quan la Lau rep una maleta i dos bitllets cap a Portugal de part de la seva tieta morta, comença un viatge que la portarà a descobrir secrets, amors amagats i la veritable essència d?allò que significa no aferrar-se a res. Acompanyada de l?Elena, a qui la uneix alguna cosa més que una amistat d?infància, emprèn un camí cap a una destinació incerta on la natura salvatge de l?Atlàntic es converteix en el testimoni silenciós dels records i desitjos no pronunciats. Entre paisatges on l?amor i el passat es barregen amb el misteri, No sé si dits o llavis explora la fortalesa dels vincles, la llibertat de la memòria i la bellesa de rendir-se al desconegut. Aquesta novel·la íntima i evocadora captiva amb una prosa delicada i omple el cor del lector de preguntes que potser no necessiten ser respostes.
Selena Soro va néixer el 1991 a Barcelona i va viure entre muntanyes i sense televisió fins als 15 anys, amb dues mares i una germana. A Sort (Pallars Sobirà), una professora li va encarregar un conte, i el relat 'Un mar de boira' es va convertir anys després en la llavor de 'Misteris de la boira', la seva primera novel·la. És periodista i ha treballat sis anys a la redacció del diari ARA. El 2018 va deixar la feina per acabar la novel·la i actualment és freelance. Viu a Cardedeu.
L’he llegit en un parell d’estones, és un llibre molt àgil i m’ha agradat bastant, especialment perquè és un d’aquells llibres amb frases boniques que et fan reflexionar, o t’hi sents identificada. La història en si m’ha semblat maca però no sorprenent. L’he sentit previsible però no per això la fa menys especial.
M’agrada molt la forma en que tracta l’amor, des d’una perspectiva tan sana, maca i genuïna.
“Vull que siguem l’onatge i que no calgui aferrar-nos a una barca {…} parlo d’estar enamorada com les persones s’enamoren del mar o de les muntanyes {…} Pots ser al mar o pots ser a la muntanya, però no pots agafar el mar o la muntanya”
Muy bien escrito! Súper fácil de leer, no sólo conoces la historia sino que tm la autora y es muy bonito. Elena y Lau pasan por un mar de emociones en Portugal para darse cuenta de cómo funciona la vida de verdad. Lo recomiendo a aquellos que sean abiertos de mente (sobretodo por el dejar ir, que es un concepto que poca gente tiene). Debería hacerse una película por sus descripciones. Muy HOT tm. (oye, yo encantada de participar como Lau).
Un llibre que es llegeix d’una tirada, passa ràpid, però et queda dins. Són històries d’amor, de gent que sap estimar amb intensitat i també deixar anar amb tendresa. Hi ha nostàlgia, poesia i veritat a cada pàgina. Tothom hi pot trobar un trosset d’ell mateix.
És una novel·la que passa fluïda, però en massa moments m'ha semblat irreal, cosa que no me l'ha fet creïble i per tant no he pogut acabar d'endinsar-m'hi plenament.