What do you think?
Rate this book
La promesa dels divendres
En la València de finals dels 80 un adolescent viu entre l’angoixa per la greu malaltia de son pare i els impulsos de carnalitat que l’edat reclama. Una trobada casual amb una jove provocarà un enamorament sobtat que serà determinant en la seua percepció del present i el passat, però també en la de la ciutat com una presència irrenunciable i definitòria. Anys després aquell jove, de nom Rafa Lahuerta, escriurà una novel·la d’èxit que farà aflorar uns secrets mai revelats a ningú. Esta és la història d’un fabulador que es creia el profeta del Túria navegable i que als 17 anys confonia els ànecs amb els conills.
242 pages, Paperback
Published October 27, 2024
11 people are currently reading
128 people want to read
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 25 of 25 reviews
May 15, 2025
¿Com no estar foll d'amor per esta ciutat si van ser els seus carrers els únics que van saber estar a l'altura del meu turment i la meua ràbia, els únics que em van oferir consol i poesia, els únics que em van proporcionar les claus per a anar eixint, a poc a poc d'aquell forat negre de pena i ofuscació?
September 4, 2025
Uau! Ha estat una experiència... Me l'he begut. Begut. Quan l'he agafat per llegir m'endinsava dins del llibre per complet. Ara, és una beguda plena d'emocions, molt ben explicades i en ocasions m'han semblat poètiques, però molt boniques en qüestió de reflexió. Sobretot he d'admirar la introspecció de l'autor, que és el que el porta a escriure el llibre, i la capacitat d'autocrítica respecte al seu jo passat. Personalment considere que és una cosa difícil de fer i, encara més, si vas a fer-la pública.
La manera d'escriure és molt senzilla i facilita la lectura. Moltes vegades reflexa a la perfecció la situació que s'explica o els sentiments de l'autor només per la manera com escriu els passatges.
He de dir que no sé si deuria haver començat per "Noruega", però quan el llija ho diré.
La manera d'escriure és molt senzilla i facilita la lectura. Moltes vegades reflexa a la perfecció la situació que s'explica o els sentiments de l'autor només per la manera com escriu els passatges.
He de dir que no sé si deuria haver començat per "Noruega", però quan el llija ho diré.
Read
October 7, 2025un tio to rallat pegant-li voltes a les seues experiències -totalment irrellevants per a elles crec jo hahaha- en tres xiques distintes sent un home asquerós que no se la troba 🤣 hi ha zero crítica al context social hi ha zero moments d’amistat -li la pelen els amics?- hi ha un amor a son pare exageraíssim hi ha una afició al valència mala mala -és un fife- hi ha un punt de blavero que pfff… què més dir? res nou, coses que podria haver dit qualsevol altre home boomer que ara es creu sensible i feminista i es vol reconciliar en el seu passat ooooh
December 10, 2024
Noruega me encantó, pero La promesa dels divendres incluso me parece mejor libro. Te muestra lo miserables que somos todos.
Rafa Lahuerta Yúfera ha cambiado su forma de narrar y creo que es intencionado. Ha pasado del nerviosismo y la vehemencia a la tranquilidad introspectiva.
Rafa Lahuerta Yúfera ha cambiado su forma de narrar y creo que es intencionado. Ha pasado del nerviosismo y la vehemencia a la tranquilidad introspectiva.
April 20, 2025
Lahuerta transita una València entre la memòria i la realitat onírica. De vegades se'm fa una miqueta repetitiu però el turment fluvial em fascina. I l'anàlisi en perspectiva de la seua vida és demolidor. Casa molt bé amb la València obscura, la de les entranyes més fosques de la ciutat... la València amarga a la que tots hem arribat alguna vegada.
March 19, 2025
Qué bé conta València Rafa Lahuerta...
January 31, 2025
La millor obra d'enguany, segur. Una altra genialitat de Rafa Lahuerta.
February 8, 2025
He tardado casi medio libro en entender por qué Rafa Lahuerta quería contar esta historia. Me parecía una historia, aunque sincera y personal, bastante común y ordinaria, no necesariamente algo que mereciera la publicación de un nuevo libro. Sin embargo, todo ese contexto era necesario para entender lo que viene después, lo cual me golpeó como una bola de demolición.
Es un libro en el que Rafa nos abre una puerta muy honesta a su pasado, haciendo una introsprección sincera y humilde a los sentimientos, defectos y errores de su yo adolescente. Creo que no es un libro para todo el mundo, de hecho diría que está escrito solamente para sí mismo y para otra persona, pero la elocuencia de Rafa hace que sea una excelente lectura, especialmente para quienes hayan leido ya sus dos libros anteriores.
Es un libro en el que Rafa nos abre una puerta muy honesta a su pasado, haciendo una introsprección sincera y humilde a los sentimientos, defectos y errores de su yo adolescente. Creo que no es un libro para todo el mundo, de hecho diría que está escrito solamente para sí mismo y para otra persona, pero la elocuencia de Rafa hace que sea una excelente lectura, especialmente para quienes hayan leido ya sus dos libros anteriores.
May 11, 2025
és complex fer un comentari d'aquest llibre després del que va suposar noruega en el seu moment, però també necessari. he trobat aquesta narració com una espècie de spin-off completament fora de lloc, on un estil tan barroc no m'ha ajudat per a res a connectar amb els dos moments de la història que narra. i és que malgrat la successió de traumes que acompanyen al protagonista m'ha sigut molt difícil arribar a empatitzar amb ell, sent molt més "humà" dins l'autoficció de sanchis que amb el nom de l'autor.
January 15, 2025
lahuerta enjoyer
January 4, 2026
mai hauria imaginat que m'agradaria un llibre d'un fife en el qual el protagonista per a gestionar qualsevol emoció recorre al futbol, però ací estem
m'ha semblat una novel·la plena d'emocions i tendresa. m'ha encantat recórrer valència a través dels ulls de rafa lahuerta i acostar-me a la seua intimitat
m'ha semblat una novel·la plena d'emocions i tendresa. m'ha encantat recórrer valència a través dels ulls de rafa lahuerta i acostar-me a la seua intimitat
January 9, 2025
El protagonista de la novel·la (diuen que és l'autor) entrecreua dos històries paral·leles: la malaltia del seu pare que acabarà en tragèdia i els seus fracassos amorosos. Amb la Ciutat de València com escenari de fons, on l'autor navega per les parts més fosques de la ciutat.
May 1, 2026
'We first met at the entrance to the Bar Mestalla, in Micer Mascó street'. So begins 'La promesa de los viernes', the third of Rafa Lahuerta's trilogy of books in which he sets out to come to terms with his 18-year-old self and the city in which he was born and raised, Valencia. Thereafter 'the girl in the first paragraph', as she's henceforth known (and never named) is one of the key protagonists in Lahuerta's story, along with one of her friends (Olga), Lahuerta's family (particularly his father), the city of Valencia itself - and its football team.
At the heart of the whole thing is Lahuerta himself, prey to a troubling version of late teenage angst which will be familiar to any man who was less than self-confident at that age. Unsure of what to do with his life, unsure of how to behave around women (and learning the relevant lessons the hard way: for those with a knowledge of Spanish the difference between 'conejo' and 'pato' provides both a toe-curling moment and a running joke), and watching his father's cancer-induced decline through half-closed eyes, Lahuerta traipses round the city of Valencia - itself seeking its soul and losing it along the way - trying to find his place in the world.
(This is a different Valencia to the one I've come to know in the five years I've lived here. I see 'my' Valencia through the eyes of the incomer, with the thousand-mile stare of the rootless cosmopolitan. I glibly and knowingly say that there are 'many Valencias'. True enough, but I'll never know them the way Lahuerta does. His frontiers are real, palpable and born of lived experience. Mine are lines on a map).
Lahuerta's is a journey of self-deprecation in which he gives himself a very hard time. When he sends off signals they're the wrong ones, and when he doesn't send them that doesn't work either. Then he starts looking around, observing, recording snatches of conversation, taking notes, writing. He writes two books ('La balada del Bar Torino', 2014, and 'Noruega', 2020). It takes a chance meeting, related here, for him finally to begin to make sense of things. The result is 'La promesa de los viernes', a hard-won catharsis indeed.
Some may find this exercise in self-analysis overlong and over-indulgent. I didn't. Most men will remember their 'girl [or boy] in the first paragraph', the mess they made of it, and a whole lot of other things besides. Fridays indeed held a promise, but as I remember and Lahuerta confirms, they were also terrifying.
At the heart of the whole thing is Lahuerta himself, prey to a troubling version of late teenage angst which will be familiar to any man who was less than self-confident at that age. Unsure of what to do with his life, unsure of how to behave around women (and learning the relevant lessons the hard way: for those with a knowledge of Spanish the difference between 'conejo' and 'pato' provides both a toe-curling moment and a running joke), and watching his father's cancer-induced decline through half-closed eyes, Lahuerta traipses round the city of Valencia - itself seeking its soul and losing it along the way - trying to find his place in the world.
(This is a different Valencia to the one I've come to know in the five years I've lived here. I see 'my' Valencia through the eyes of the incomer, with the thousand-mile stare of the rootless cosmopolitan. I glibly and knowingly say that there are 'many Valencias'. True enough, but I'll never know them the way Lahuerta does. His frontiers are real, palpable and born of lived experience. Mine are lines on a map).
Lahuerta's is a journey of self-deprecation in which he gives himself a very hard time. When he sends off signals they're the wrong ones, and when he doesn't send them that doesn't work either. Then he starts looking around, observing, recording snatches of conversation, taking notes, writing. He writes two books ('La balada del Bar Torino', 2014, and 'Noruega', 2020). It takes a chance meeting, related here, for him finally to begin to make sense of things. The result is 'La promesa de los viernes', a hard-won catharsis indeed.
Some may find this exercise in self-analysis overlong and over-indulgent. I didn't. Most men will remember their 'girl [or boy] in the first paragraph', the mess they made of it, and a whole lot of other things besides. Fridays indeed held a promise, but as I remember and Lahuerta confirms, they were also terrifying.
February 2, 2025
Si Noruega ja m'havia semblat un bon llibre - això sí, amb una tercera part final decebedora - aquesta promesa dels divendres (serà promesa allò que es promet o la xicona amb qui un s'ha promès?) és millor, al meu entendre. És menys salvatge, menys bèstia, més adulta. Però també més destil·lada. Els capítols són d'allò més curt: excepte poquíssimes excepcions, on passen de dues pàgines, sense arribar-ne a tres, tots tenen entre una i dues pàgines. I així, a poquet, va desenvolupant una història que és pretesament la real, no la que podria haver estat real, de Noruega.
Conserva, respecte de Noruega, les seues dèries i obsessions. Però trasllada l'acció a l'altra vora del riu que ja no existeix. Com a resultat, la història relata la relació entre persones cistúriques i transtúriques, si aquestes paraules existeixen. Els ponts del riu hi tenen un paper important, així com el somni d'un Túria navegable.
A escala personal, m'ha tocat de prop, perquè descobrisc que vivia al carrer perpendicular de ca meua, a menys de 200 m, si bé ell hi va anar quan jo ja havia marxat de València. No és la mateixa ciutat que vam viure, perquè, quan jo hi era, estàvem rodejats d'horta per tot arreu. La seua insistència a parlar del carrer de Misser Mascó naix del fet que Vicent Andrés Estellés hi vivia al número 17, cosa que jo desconeixia, però per a mi era el carrer de la meva escola, que Lahuerta menciona, així com la de la meua germana. El camp de Mestalla, que és central en la història, era aquell monstre davant el qual passava per anar o tornar d'estudi i que no em deia res de positiu, perquè jo era un granota no practicant. I què dir del col·legi del Pilar, que si no vaig errat era de xiquets i es deia els marianistes: amics que hi anaven en deien corbs dels professors perquè portaven sotana negra. Resumint, el llibre m'ha tornat per unes hores a un altre país que en diuen el passat.
Conserva, respecte de Noruega, les seues dèries i obsessions. Però trasllada l'acció a l'altra vora del riu que ja no existeix. Com a resultat, la història relata la relació entre persones cistúriques i transtúriques, si aquestes paraules existeixen. Els ponts del riu hi tenen un paper important, així com el somni d'un Túria navegable.
A escala personal, m'ha tocat de prop, perquè descobrisc que vivia al carrer perpendicular de ca meua, a menys de 200 m, si bé ell hi va anar quan jo ja havia marxat de València. No és la mateixa ciutat que vam viure, perquè, quan jo hi era, estàvem rodejats d'horta per tot arreu. La seua insistència a parlar del carrer de Misser Mascó naix del fet que Vicent Andrés Estellés hi vivia al número 17, cosa que jo desconeixia, però per a mi era el carrer de la meva escola, que Lahuerta menciona, així com la de la meua germana. El camp de Mestalla, que és central en la història, era aquell monstre davant el qual passava per anar o tornar d'estudi i que no em deia res de positiu, perquè jo era un granota no practicant. I què dir del col·legi del Pilar, que si no vaig errat era de xiquets i es deia els marianistes: amics que hi anaven en deien corbs dels professors perquè portaven sotana negra. Resumint, el llibre m'ha tornat per unes hores a un altre país que en diuen el passat.
April 29, 2025
Molt bon llibre, m'ha encantat. Amb una veu molt propera al lector que se sent íntima i poderosa alhora l'autor ens va desgranant uns fets des de l'òptica del pas del temps amb la nostalgia d'una Valencia idealitzada i tal volta mítica.
Molt recomanable.
Molt recomanable.
December 25, 2024
Un clàssic noi coneix a noia amb la Valencia dels 90 de fons, molt profunda i tendra. Molt bona novel•la, a l’altura de Noruega.
April 12, 2025
Lahuerta sempre escriu el mateix llibre però este és el millor.
October 29, 2025
Una veu única i profunda que me parla a l'ànima.
January 18, 2026
Les tres primeres parts del llibre em van ENCANTAR!!! No obstant l'última em va costar però el recomane, en general m'ha agradat aquesta suposada història autobiogràfica de Rafa Lahuerta.
January 22, 2026
Nadie conoce esa Valencia
April 29, 2026
massa divagació. no voldria ser "Olga" i tenir vore este llibre en cap llibreria
May 4, 2026
Introspectiva, atormentada, sincera, reveladora, onanista, reiterativa, rafacentrista. Prosa bella y poética, a veces cargante. Recomiendo.
September 28, 2025
La prosa de Rafa Lahuerta m'ha tornat a enganxar. Sincerament, no supera Noruega, però sí que es presenta una novel·la molt personal en el contingut, i amb el mateix estil que tant em va impactar, de frases breus i contundents.
He trobat a faltar un poc més de reflexió crítica sobre la ciutat de València -que sí apareixia en Noruega-, però el resultat és bo i resulta àgil de llegir.
He trobat a faltar un poc més de reflexió crítica sobre la ciutat de València -que sí apareixia en Noruega-, però el resultat és bo i resulta àgil de llegir.
March 30, 2026
Es lo primero que he leído de este autor, aunque lo conocía por «Noruega». He de reconocer que, al principio, su escritura me echaba para atrás. Hace tiempo que no leo a hombres por gusto, aunque esto fue por trabajo. Aún así, bucear entre su prosa, plagada de verdad y poesía, me dejó conmovida y enganchada desde la primera página. «La promesa de los viernes», también en castellano, es la crónica de una vida real o ficticia, donde el propio Lahuerta se enfrenta a sus demonios más íntimos. El duelo por la muerte de su padre, la enfermedad de su hermano, el paso de la adolescencia a la etapa adulta, el amor platónico hacia las chicas y también el amor más puro y real que siente por su ciudad, Valencia, la cual se convierte en protagonista del libro. Una novela valiente, nostálgica y reflexiva sobre el amor, la vida, la soledad, la muerte y el proceso de escritura.
Displaying 1 - 25 of 25 reviews