El llibre que explica el com i el perquè del malestar a les aules.
L'escriptor i professor Damià Bardera signa una obra personal i ambiciosa que posa llum al malestar de les aules i als problemes de l'ensenyament a casa nostra. A cavall de la narració, l'assaig i el dietarisme, aquest llibre és el testimoni d'un professor de secundària compromès amb els alumnes, les classes i el coneixement, i ofereix les claus interpretatives de l'actual desgavell educatiu. A partir de vivències directes i amb un estil precís i net, no exempt d'humanitat i d'humor, Bardera desemmascara les deficiències, la retòrica i les trampes d'un sistema educatiu inoperant, basat en l'autocomplaença, l'engany i una emocionalitat buida.
Incompetències bàsiques és el llibre que tot ciutadà hauria de llegir per comprendre la fragilitat actual d'un dels pilars bàsics de la nostra societat.
«¿Són avui els sistemes públics educatius un espai de segregació que persegueix precisament acabar amb la meritocràcia i el progrés que els havia caracteritzat al llarg del segle anterior?». (Del pròleg de Xavier Díez)
«L'autor topa amb la pretensió de fer de l'escola un parc infantil, aliè al món i que incapacita per transformar-lo». (De l'epíleg de Josep L. Badal)
Damià Bardera i Poch (Viladamat, 1982) és un escriptor i assagista català. Ha publicat dotze llibres. Un de poesia: El penúltim vòmit (2008); vuit reculls de contes: I alguns contes per llegir-los d'amagat (2010), Fauna animal (2011), Els homes del sac (2012), Els nens del sac (2013), Contes de propina (2014), Nens de llet (2016), Un circ al pati de casa (2019) i Bèsties de companyia (2022); una novel·la: Viladelsac (2015) i dos assajos: Mediterròniament. La catalanitat emocional (Biblioteca del Núvol, 2013), escrit en col·laboració amb Eudald Espluga, i L'home del sac: arquetip modern del no-res (Emboscall, 2015).
De vegades fa falta que algú vingui i ens exposi les coses tal com són, encara que a molts no els agradi escoltar algunes veritats. Jo he de donar les gràcies a Bardera, professor de filosofia que viu la realitat de les aules cada dia des de fa anys, per ser clar a l'hora de parlar de la situació de l’ensenyament en aquest país (referint-me, en aquest cas concret, a Catalunya).
És un llibre que s’ha de llegir. Si ets docent, hi veuràs la crua realitat reflectida, una realitat que a molts docents no els agrada parlar-ne perquè incomoda i perquè no sempre es té el privilegi de poder-ne parlar sense que et mirin malament. Si no ets docent, espero que t’ajudi a entendre que la professió no és tan de color de rosa.
Estem en una situació de desgavell, com diu el subtítol (Crònica d’un desgavell educatiu), i això repercuteix als alumnes i, doncs, als futurs ciutadans. Nivells baixíssims, mínima exigència, molts jocs i lleure, molts projectes que no se saben dur a terme, molta protecció a l’alumne i poquíssima al docent, i poc estudiar seriosament. Anar a classe no és anar a jugar; és anar a aprendre. I això, avui dia, els de dalt i els wokes ho posen molt difícil.
Bardera exposa el que molts pensem però crèiem que no era una opinió popular i, per tants, molts callàvem. És un alleujament llegir aquest llibre, perquè si bé és una mica angoixant (de vegades semblava ben bé una distopia i no, és la nostra realitat actual!), és alleugeridor veure que hi ha més gent que veu el problema.
No m’enrotllo més, llegiu-lo. Jo també he estat una de les persones que ha deixat ensenyament, no pels alumnes, que eren la meva part preferida, sinó per com de podrit està el sistema. Espero que algú es prengui l’ensenyament (que no l’educació, que ha de venir de casa) seriosament en els propers anys. Si no, estem ben fumuts.
Damià Bardera fa un demolidor retrat de l'estat de l'educació pública catalana. El millor resum del contingut del llibre el fa Josep L. Badal a l'epíleg: "Topa [...] amb la deserció de responsabilitats de pares i alumnes, la ignorància dels formadors i la infantilització de l'aprenentatge [...] amb els pedagogs oficials, els inspectors, les tecnologies mal utilitzades a l'aula, la manca d'autoritat de professors i directives, la "normalització de la mentida i la violència", la farsa de la immersió lingüística, la "happycràcia", la devastació de la salut dels professors, l'anomia imperant, la burocràcia exasperant, el menysteniment de la memòria".
Com a docent amb gairebé quaranta anys d'experiència a l'educació secundària no pública he de dir que comparteixo moltes de les opinions de Bardera i crec que, en aquest moment, l'ensenyament (important la distinció que l'autor fa entre educació i ensenyament) està en un moment crític. Ell no veu solució al problema, parla des de l'afartament, la impotència, i potser per això hi ha exemples i afirmacions que no m'han agradat, encara que els entenc.
Hi ha referències plenes de raó al negoci del màster d'ensenyament, a la inutilitat dels treballs de recerca tal i com estan plantejats, a la rebaixa de la exigència acadèmica, que van acompanyades de cites memorables: "Em veia (re)convertit, d'aquí no gaire temps, en un animador cultural, en un coach o en un especialista en gestió emocional... [...] Tinc la sensació -la certesa, de fet-que ens han canviat la feina, o de feina. A més del prescriptiu rol de policia, ara has d'actuar com una espècie d'animador cultural de la canalla. Si no vols tenir problemes, has d'entretenir-los amb jocs, gimcanes, cançons i pantalletes perquè la teva feina és guardar-los i, sobretot, que s'ho passin d'allò més bé, que no aprenguin gaire res, tret d'autogestionar-se emocionalment, i encara d'aquella manera". (p. 31)
La sensació de desesperança i de desgavell que et queda després de llegir el libre és tremenda. Què passarà amb aquesta canalla a la que no estem preparant per al món real?
Si bé estic d'acord en la crítica que fa al sistema educatiu, la trobo massa curta i superficial. Cada un dels temes que exposa requeriria d'un anàlisi molt més exhaustiu que no unes breus pinzellades. Em sobra totalment el pròleg i l'epíleg i em falten pàgines, més contingut i, sobre tot, una alternativa en positiu.
Per si no ens havíem adonat de com està de malament el sistema de l'ensenyament al Principat de Catalunya (i a altres llocs), per si encara no havíem copsat fins a quin nivell de mediocritat i deixadesa poden caure els responsables d'aquest desastre (govern, cos d'inspectors...), l'autor ens en dóna multitud d'exemples reals, alguns dels quals podríem arribar a pensar que només poden passar en una novel·la distòpica. I la cosa continua, i continuarà, perquè els de dalt de tot són els campions del "qui dia passa, any empeny", i els qui proven de posar-hi remei amb el seu talent són condemnats a l'ostracisme.
De tant que se n'ha parlat, l'he hagut de llegir. El pròleg m'ha disgustat bastant. El cinisme, segons com es faça servir i amb quina finalitat, em satisfà intel·lectualment o m'irrita: en aquest cas m'ha irritat. El llibre està bé, m'ha resultat útil i estic d'acord amb molts dels plantejaments de l'autor. Tenia unes expectatives i pensava que el llibre anava més enllà de la confirmació, però és molt testimonial i visceral. M'han faltat propostes o, si més no, una analisi més estructural i una crítica envers l'educació d'Estat. Quin és el problema d'arrel? Crec que l'autor ho té clar, però no en parla. L'epíleg ha estat el que més m'ha agradat. En qualsevol cas, si eres docent i necessites confirmar que no estàs sol en el pensament que l'escola actual és una merda, et pot servir d'abraçada aquest llibre. O, més aviat, seria una palmadeta a l'esquena.
El millor que es pot dir del llibre és que recull exemples del desgavell educatiu. Res nou, tot conegut, però ben agrupat. Però l'autor ha optat per la via fàcil: cap número, poc anàlisi, i algunes contradiccions que justifica amb un "això és la meva experiència". Entra bé pq és un batut: tot ben trinxat i cap dins. Per això el millor del llibre és l'epíleg, que no està escrit per l'autor. Hi he arribat després de l'exposició mediàtica i, la veritat, fa més pinta que l'estiguin fent servir d'ariet per entrar a desmantellar ensenyament ara que mana el PSC, que no pas pq algú hagi caigut del cavall. Amb tot, recomanable lectura, sigueu del gremi o tingueu fills.
Ahir no hi havia llum. Un dia sense l’scroll infinit ni els algoritmes laberíntics que xuclen la nostra atenció volàtil es fa llarg, molt llarg. De sobte, hi ha temps per tot allò que sempre deixem per després. No us sembla?
Com a grans lectors que sou, segur que vau aprofitar per llegir allò que teníeu oblidat per les prestatgeries. Jo vaig llegir aquest, un llibre molt curtet i preventiu, mai diré que no m’ho van advertir, però no hi ha pitjor cec que qui no vol veure. I és que de vegades, la llum que falta no és només la del sostre.
Bardera posa nom a moltes coses que els que ens dediquem a ensenyar ja sospitàvem o havíem experimentat (especialment quant a la burocràcia absurda i l'impost revolucionari que suposa el màster d'ensenyent). M'hauria agradat, però, que aprofundís en algunes reflexions sobre la tasca docent en si.
Bardera fa una dissecció precisa del sistema educatiu públic català, en mans de gurús educatius que no han trepitjat mai un aula, un sistema que es pretén inclusiu però que en realitat no acaba d'incloure ningú sinó que més aviat exclou la tradició, l'esforç i l'ensenyament de continguts i funciona amb una mena de "qui dia passa, any empeny" que aboca al desencís del professorat i a l'estafa a un alumnat que es pensa que sap alguna cosa quan el que té és un títol que no acredita absolutament res. Basat en la seva experiència (i en la de tantes com ell), hauria de provocar la reflexió de les autoritats educatives, però, malauradament, això és poc probable que passi.
Radiografia amb tocs d'humor sarcàstic de la conflictiva situació a les aules catalanes a dia d'avui. És una visió inevitablement subjectiva i parcial, però coincideix amb el relat que en fan altres coneguts vinculats a l'ensenyament secundari.
Podria ser pessimista després de llegir aquest assaig de @BarderaDamia però l'experiència em diu que tot i que lleis i decrets les fan polítics allunyats de l'aula, les classes les fem els docents hora a hora. No cal creure's la llei ni els mètodes màgics dels gurus. Driblem-los.
Incompetencias básicas transmite, de forma clara, una visión muy amarga del sistema educativo actual. En muchos aspectos, el análisis resulta acertado: la falta de exigencia, la pérdida de valores tradicionales de la escuela que enriquecían a los alumnos, la creciente distancia entre familias y centros educativos, o unas leyes educativas que rara vez van acompañadas de la voz y la experiencia real de los profesionales que están en el aula. En todo ello es fácil reconocerse y coincidir con el autor.
Sin embargo, esa mirada crítica se ve atravesada por un tono de desánimo que no comparto. Trabajamos con personas, con niños y con familias, y echo en falta una mirada más humana y esperanzada hacia la tarea educativa. Sin justificar las innumerables horas extra ni los salarios precarios, me pregunto si una vocación auténtica no debería ser capaz de sostener, al menos, una mirada tierna hacia aquello que hacemos cada día.
La educación necesita ser defendida y transformada, apostando por una verdadera calidad que combine excelencia académica y acompañamiento a las familias. Pero no toda lucha es igual: hay una lucha desesperada, marcada por el desgaste, y otra que se libra desde la esperanza. Este libro, aunque lúcido en su diagnóstico, se instala demasiado en la primera.
Bon thriller de terror... Fora conyes els que tenim fills que tot just comencen a anar per la vida, aquest llibre fa posar els pèls de punta... Espero que estiguem a temps de resoldre aquest desgavell i que les, tan necessitades, veus crítiques com la d'en Bardera no quedin en res.
L'ensenyament a Catalunya ha estat com una granota a l'aigua en una olla a foc lent.
Els docents i les famílies han percebut un cert malestar, que mai s'ha acabat d'adreçar de fons (qui dia passa, any empeny). La temperatura de l'aigua ha pujat de manera gradual, de tal manera que la granota no arribava a adonar-se que havia arribat a bullir.
Els que hem estat introduïts a la docència aquests últims anys, hem entrat a l'olla que la granota ja era morta.
Les autoritats acadèmiques, institucionals i empresarials del món educatiu deslegitimen la intel·ligència i el diàleg acadèmic, i s'entrellacen fins a confondre's, fins a basar tota autoritat en el mer control administratiu. L'opinió dels directius del complex pedagògic-educatiu anul·la les recomanacions de la mateixa Societat Catalana de Pediatria a l'hora d'avaluar els efectes sobre la cognició infantil per part de la introducció indiscriminada d'aparells* dissenyats per fomentar l'addicció. "Les tecnologies canvien els cervells dels joves, i nosaltres hem de canviar la manera en què ensenyem". "Els joves d'ara ho volen tot a l'instant, interactiu, i tenen molt poca tolerància a la frustració". "Hem d'adaptar l'educació als nous cervells dels joves". Aquestes perles les vaig sentir de la boca d'una doctora en Psicologia i Ciències de l'Educació durant l'acte d'inauguració del curs acadèmic del sistema universitari català. A ella li diria el mateix que diria qualsevol pediatra, neuropsicòleg o psiquiatra, si en tingués l'ocasió. Com ha canviat el cervell, i com? Estudiem-ho. L'ús irresponsable i indiscriminat d'eines amb un alt potencial d'addicció en què ha resultat l'experiment social del Departament d'Educació pot haver interferit en el desenvolupament i la maduració del còrtex prefrontal dels joves catalans, potser. Abans que rectificar, l'educació pública ha de canviar per convertir-se en un sistema de cures pal·liatives de la pròpia discapacitat de la qual és corresponsable?
PD: M'ha semblat un llibre didàctic, divulgatiu, i intel·ligent, i en aquest sentit em sembla desmerescut pel pròleg (lúcid) del Xavier Diez (sempre contundent contra l'activisme "progressista", alhora que tebi cap als reaccionaris, que compten amb integrants encara més estrambòtics entre les seves files) i per un epíleg massa acadèmic. Els capítols del Damià contenen joies que perduraran en l'imaginari educatiu català.
*No qualificaré com a "tecnologia" un telèfon mòbil o un ordinador portàtil pel simple fet de ser-ho. La tecnologia és la manera en què una societat mobilitza els seus recursos per la producció de béns i serveis. Així, seran "tecnologia" en mans de gent que ho utilitzi com una eina, però no en les de qui sols hi troba una consola. Un àbac és tecnologia en les mans d'algú que fa sumes, però no en les d'aquell que confon les boles per caramels.
molt de beef. és un llibre visceral i amb grans dosis d'ironia. no espereu un tractat de sociologia amb moltes dades (sembla que moltes no les dona el departament, això sí). és més una explicació d'anècdotes personals seves i de coneguts, pero pel que es pot veure a la nota i ressenyes a goodreads, reflecteix prou bé les experiències. a mi ja m'agrada aquest estil i hi estic d'acord pel que he pogut viure a la meva curta experiència a la universitat. sobretot amb els professors molt motivats i de cursos sobre com donar classe, amants de les activitats alternatives com 'fer un video per explicar un concepte, ho fan molt bé!' i que em van acusar d'haver sigut una bona estudiant (lol). no hi ha res com un llibre que reforça les teves idees, però no crec que serveixi per convèncer o almenys presentar una experiència a gent molt motivada per les noves metodologies. crec que és massa cru i a més realment no és propositiu. però si necessites que algu et confirmi el teu odi a les persones a qui no els agrada la disciplina, aquest és un llibre breu que es llegeix molt ràpid (però estic contenta d'haver-lo comprat a un re-read).
El llibre és un bon punt de partida per veure algunes situacions que es viuen a les aules d'aquest país. Ara bé, tot i que comparteixo la crítica al sistema educatiu actual, he trobat a faltar que s'aprofundeixi en com s'ha arribat fins aquí, en el funcionament del sistema educatiu, els lobbys coneguts a Catalunya, la influència d'organismes com l'OCDE... Tantes qüestions que entenc que són complicades d'encabir, però que crec que són interessants i que ajuden a entendre perquè estem com estem. Crec que al final es queda en un contingut cridaner i superficial. La part més reflexiva és l'epíleg, que està escrit per un altre autor. El llibre té moltes anècdotes que serveixen per fer-se una imatge general del panorama educatiu però que no s'endinsa en els motius que ens han portat fins aquí, en els interessos que hi pot haver darrere ni en les conseqüències que pot tenir pel futur de la nostra societat, que crec que és el més interessant de la qüestió i el que més ens hauria de preocupar.
A priori, me gustaba la idea de que alguien se sintiera libre para reflexionar sobre la deriva educativa catalana sin miedo a la polémica. La tecnocracia educativa y el buenismo que vivimos, en gran medida, son aliados perfectos para la devastadora tormenta que nos condena y a la que nos cuesta poner remedio (en parte, porque nos da pánico hablar de ello, no por miedo a la exigencia de corrección política, creo, sino por miedo a asumir la parte de responsabilidad que todas las partes implicadas tenemos en ella). La transgresión que esperaba, con todo, era lúcida y no demagógica. Y aunque coincido en no pocos puntos con el análisis de Bardera, me provoca rechazo el totum revolutum reaccionario que respira gran parte de la reflexión.
Aquest llibre m'ha agradat i m'ha costat molt alhora. Trobo que en Damià fa una crítica molt crua i molt real de l'actualitat a les aules, i comparteixo gran part de les seves postures vers l'educació actual. Però, pot ser perquè jo sigui una docent novella encara il·lusionada o perquè ell a voltes és excessivament pessimista, però m'ha deixat un regust de boca en algunes parts excessivament negatiu, quan jo crec que no ens trobem en una situació tan insalbalble. A parer meu, el problema simplement no es vol resoldre, però si es volgués, es podria. Llegint en Damià, he tingut la sensació que ell directament ho veu insalbable, i en ocasions se m'ha fet costa amunt per aquest motiu. Un llibre, això si, molt recomanable per tothom, docent i habitant del món.
Un bon testimoni del despropòsit educatiu català per part d'un professor d'institut crític amb el sistema. Un problema profund, transversal i sense aturador que fa patir pel futur dels adults de demà. El dubte és clar: els estem preparant?
En Damià està emprenyat i desesperançat i així ho manifesta. En qualsevol cas, escriure aquest llibre és un acte de valentia remarcable per part seva.
Per trobar-hi pegues, hi he trobat a faltar més "foto de país", més enllà d'anècdotes personals a les que en cap cas vull restar importància, perquè el problema és gros i fa patir.
El llibre obre un debat necessari que hauria de conèixer tot català.
Tal i com l'autor parla de la literatura dins del mateix llibre, aquest penso que hauria de ser de les "lectures obligatòries" o necessàries per tot aquell que es proposi entrar a una aula des del rol de docent, que tingui un fill/filla a l'etapa educativa obligatòria o que simplement tingui un pensament crític prou desenvolupat com per veure que cal fer un replantejament com a societat si és que es vol seguir sent-ho.
un llibre escrit des del punt de vista d'un professor que explica les coses tal i com son a la realitat. la vida a l'institut, les dificultats dels alumnes, les incoherències del món educatiu i cada una de les situacions que sovint oblidem del dia a dia a l'escola. crec que ha aconseguit donar un to crític però respectuós explicant les coses tal i com són. m'ha semblat super interessant i estic molt d'acord amb tot
El llibre m’ha agradat molt, tot i que no he llegit ni el pròleg ni l’epíleg perquè m’han fet mandra. He de dir, però, que se m’ha fet curt; m’hauria agradat que l’autor aprofundís més en cada tema, que n’hagués fet una radiografia més profunda. A banda d’això, la lectura ha estat molt amena i divertida i comparteixo moltes de les seves opinions i punts de vista.
Crònica dura que malauradament és ben certa. I encara hi faltarien reflexions! Gràcies, Damià, per deixar constància del que passa a les aules i com ens sentim els docents. Lectura obligatòria per a docents i no docents: deixem de veure la professió com a bon sou i moltes vacances, hi ha molts aspectes darrere que no es veuen a simple vista i no son tan bona com molts es pensen.
Boníssim, clar i aterridor. Per dues raons: per un cantó perquè és exacte en la valoració del sistema educatiu i de l'admnistració que tenim, i per una altra banda, perquè és aplicable a la resta d'administracions, i especialment a la d'agricultura, una colla de paràsits sense accions reals i lligades al mon. Mentiders autocomplaents i sense experiència real en el mon laboral.
Radiografia del sistema educatiu a Catalunya, de la que es poden treure conclusions i possibles solucions que no es podran aplicar per resoldre un desgavell que ve de lluny, ja que com diu l'autor i l'"epiloleg", es fa molt difícil lluitar contra el Negoci.
A l'ESO, tant és, tenim els alumnes raonablement ben guardats -enganxant gomets, fent educació emocional i aprenent a perseguir unicorns- i no cal fer-ne escarafalls, però després ve el batxillerat, i la selectivitat, i la universitat, i la vida!
una dura crítica al sistema educatiu, sobretot en els instituts, fa una crítica de tots els participants del sistema educatiu, desde professors, alumnes, inspecció i direcció que he trobat interessant, i no li fico 5 estrelles perquè trobo a faltar una solució o una proposta de millora