Sau són dues històries condemnades a trobar-se, dos fils entrellaçats que es busquen sense saber-ho. A principis del segle xx, els Sala de Bruc tornen a la plana de Vic des de les seves plantacions de Guinea, portant amb ells dues esclaves i un fantasma. Anys més tard, al poble de Sant Romà de Sau, a punt de desaparèixer sota les aigües del Ter, una mort fa que dos amics ensellin els cavalls i cavalquin cap a un destí incert per corriols on passat, present i futur es barregen. La nova novel·la de l’autor de Guilleries és la llegenda d’un amor prohibit. Un llibre immens i generós en què les ferides busquen cicatrius, mentre la bellesa i el dolor es barregen sota la ploma sempre enlluernadora de Ferran Garcia. Una tragèdia sobre allò que mai desapareix, i sobre les ombres que caminen amb nosaltres. Una obra atemporal que ressonarà per sempre més en la imaginació dels lectors.
Qui té la capacitat d’imaginar un univers com aquest, el que fa és un regal. Sento que portaré algun dels indrets, passatges i racons d’aquest llibre durant molt temps amb mi.
L'any 2023, Catalunya patia una de les pitjors sequeres que es recorden. D'entre les moltes imatges que van córrer, la de l'església de Sant Romà de Sau completament al descobert em va impactar molt. Ser conscient que allò abans era un poble, i que un bon dia va deixar de ser el que era. Com va anar, la conversa? Ei, que ara aquí hi volem posar un pantà, arreplegueu els vostres trastos, els vostres morts i, si us plau, aneu passant? Les històries no explicades van acabar submergides sota el fang, i s'obliden amb una facilitat esfereïdora. Però van quedar impreses a les cingleres, als boscos i als prats de les Guilleries. I en Ferran Garcia, amb el seu estil feréstec i místic, ens torna a agafar de la mà i ens anima a endinsar-nos-hi de nou.
A Sau fem un viatge des de Guinea fins a la Plana de Vic al llarg dels segles XIX i XX. Els Sala de Bruc són una família benestant i esclavista que ha fet fortuna amb les plantacions de cacau. Un amor que no havia de ser, la línia difosa entre els que marxen i els que mai ho van arribar a fer del tot, i la família decideix emprendre el viatge de tornada, acompanyats de dues esclaves. Aquest fil temporal s'entrellaça amb la història del Noi i en Grau T als anys 60, que amb aires nòmades, cavalquen per unes valls que estan a punt de ser engolides per l'aigua.
Endinsar-se en un llibre de Ferran Garcia és exigent, però molt i molt satisfactori. El llenguatge, ric, cuidat i triat minuciosament. Els personatges, magnètics i envoltats d’una aura fosca, densa i bruta. Un joc literari construït amb píndoles d'informació gens trivials que has d'anar caçant ara i adés per tal d'anar descobrint qui és qui, o qui fa què, i que aconsegueix amb escreix ficar-te allà dins i que no en puguis sortir. Una nova perla del planter Males Herbes, que demostra un cop més que la nostra literatura també pot ser fantàstica, mística i màgica.
Tal com li deia ahir a un bon amic, Sau s'hauria de llegir dues vegades: una per deixar-te anar, entregar-te i gaudir de la bellesa de la prosa poètica de Ferran Garcia, i una altra per acabar d'entendre i comprendre ben bé el que et vol explicar, el que seria la història en sí, ja que hi ha molta teca i moltes capes per desgranar.
Sau no és la segona part de Guilleries, però es nota que les dues novel·les són germanes; les dues tenen en comú un univers, un paisatge, una atmosfera, un to de faula, de mite. Tot per explicar-nos en aquest darrer llibre dues històries entrellaçades sobre l'amor prohibit, però també sobre el perdó i la compassió, sobre l'amistat, sobre un passat que sempre torna i sobre la nostra relació amb el més enllà.
Garcia et deixa amb un regust malencònic bastant potent, però sempre amb un punt d'esperança per no deixar-te anar. Tot i que de vegades alguns passatges esdevenen massa críptics pel meu gust (per això el 4/5), és una obra molt original i tremendament intensa que et fa vibrar fins al final... perquè ja se sap que tot allò que és viu tremola.
“De vegades penso que el nostre lloc és la buidor i el buit també és un lloc, no?
El pes de Sau, rau en la dicotomia en tots els seus vessants: estructura, context, ambient, accions, pensaments, existència, emocions... Una novel·la, dues novel·les... Guinea-Osona, dos continents, la Vigatana i la Sala, les pedres i la pluja, la llum i la foscor, el lloc i el no lloc, la vida i la mort, d’absències de presències...
Personatges amb clarobscurs, eteris: En Fill, en Noi, la Noia, la Borda, l’Àvia Carbó, la dona d’argila, la dona dels cabells de molsa, el Cabirol, en Migmon, la nena dels cabells de palla...
Amb una prosa poètica que esdevé bella, llòbrega, macabre i atapeïda de metàfores i reflexions transitarem l’enyor, l’amor, la culpa, els perjudicis, la pertinença, la venjança, la compassió, les herències, la pèrdua, el dol, la diferència, l’oblit, la invisibilitat, la finitud, el no-res. Copsarem la mesquinesa de la condició humana, la brutalitat, la violència, però també la bondat, la cura de l’altre.
En un ambient sòrdid i feréstec de sobte en una clariana aletegen unes papallones grogues, que m’han transportat a Macondo i m’ha recordat a en Pere Calders, autor català precursor del realisme màgic.
Context i espai temporal de la trama: Guinea i Osona des de començament del segle XX, prenent com a referència l’enterrament de Jacint Verdaguer fins a les acaballes, més enllà de la construcció del pantà de Sau. Vet aquí la importància del temps i de l’espai.
No us vull explicar res de la trama. Descabdelleu-la vosaltres. Llegiu-la, si us ve de gust manera pausada i atenta, ja que és laberíntica i prismàtica.
Osona sempre és un paisatge fantàstic per a grans històries. I mes si passen en llocs ja desapareguts, com els entorns coberts d’aigua de Sant Romà de Sau. Aquí n’apareixen vàries que semblen inconnexes però que s’acaben entrellaçant. La primera part és magistral i introdueix personatges magnífics, com la Borda o l’Àvia Carbó. La resta no m’ha enganxat tant, he tingut la sensació que gaudia més de com estava escrita que de la pròpia història, i a mi això no m’acostuma a agradar. Sau és un indret ple de persones a les quals els ha passat quelcom i estan en plena de recerca d’alguna cosa… Sensacions barrejades entre les expectatives creades després de l’inici i una certa decepció però sent conscient que he llegit un bon llibre que de ben segur s’entén millor amb una segona lectura.
Ferran Garcia escriu com volen les papallones: històries precioses, gràcils, fràgils, que mai saps on van i al final arriben on les porta el vent. Amb Sau, segueixo impressionat per la seva prosa i la seva literatura i per la veu que dóna a les seves novel·les, cosa que em reafirma a posar-me al dia amb els títols anteriors a Guilleries.
La prosa és certament encisadora i la narració té un punt màgic, però en cap moment he pogut deixar de pensar que tot plegat no s'aguantava per enlloc. A la Guinea espanyola mai no hi va haver esclavatge, de manera que el punt de partida del text trontolla i aleshores res ja no em quadra. Mira que era fàcil narrar el mateix sense explicar sopars de duro!
L'he acabat perquè necessitava entendre alguna cosa, però l'únic que m'ha quedat clar és que personalment l'he trobat llibre molt dolent. Pot estar molt ben escrit, però és massa complex i sento que son gairebé 400 pàgines d'una història buida
3'5. Certament és un llibre que cal llegir amb el cap clar. Potser no he triat el millor moment per llegir-lo i m'ha costat entendre'l. Si bé la seva proa poètica és extraordinària i la conclusió del llibre em sembla del tot encertada, certes parts del mig se m'han fet molt feixugues.
Tot ell una metàfora plena al mateix temps de metàfores, èssers que creuen la vida i el no-res i cossos i paisatges i moltes coses més. Personalment m’ha traslladat al Pedro Páramo d’en Rulfo i al Paradiso de Lezama Lima. Cal dedicar-li atenció i hores.
El llibre està ben escrit, amb un vocabulari ampli i acurat, però la resta no aporta gaire. La història és complicada i confusa, amb un abús de comparatius i una adjectivació excessiva. Fins a les últimes pàgines no saps de què tracta ni qui és qui. Vol fer-la complexa perquè el tema és molt sensible i difícil d'abordar, i ho aconsegueix de totes totes. El llenguatge és massa recargolat, i de vegades, per escriure bé, cal alliberar l'escriptura i fer-la senzilla i emotiva.
Dues històries d'un amor prohibit, el Noi i la Noia, la filla dels Sala de Bruc, i un dels seus esclaus. Cowboys catalans el Noi i en GrauT. La Borda, l'Avia Carbó, el fantasma,
Una llegenda o una rondalla.
Temes: l'esclavitud, el càstig i l’amor, la memòria i les herències, l’odi i la compassió, les relacions, la natura, l'enyorança, la culpa i la redempció, el dolor, la buidor i la recerca, la mort.
Llocs: Guinea, les plantacions de cacau, la Plana de Vic, Sant Romà de Sau, el riu Ter, el bosc, el mas, la construcció de l’embassament de Sau el 1963, l’ultramon.
Molt poétic, frases per llegir amb calma, a poc a poc. Realisme màgic Present i futur es barregen molt, les trames i el que no s'explica encara, cal llegir amb atenció per no perdre’s. Embolicat. A moments m'ha semblat una mica repetitiu. Intens. No deixa indiferent, en la línea de Guilleries. Un plaer llegir-lo
“La memòria ens retorna allò que hem perdut, em va dir una vegada la mare i, encara que sigui mentida, és l’única veritat. No importa que ens enganyi, només la memòria sap”
“Una llar és el lloc on deixes de tenir por”
“tan senzilla com només ho és la felicitat”.
”no amb paraules, perquè no hi ha paraules per dir una cosa així, sinó amb els ulls”
“miraven en silenci el bosc que els envoltava”
“La tremolor és la diferència entre l’ànima i Déu. Ell no tremola, nosaltres sí”.
“com si el poltre que un dia va ser l’hagués posseït de nou”
This entire review has been hidden because of spoilers.
Després de Guilleries, aquest és el nou llibre de Ferran Garcia, Sau, de 385 pàgines, força més llarg que Guilleries. La prosa és molt poètica per moments, però hi ha moltes repeticions. Té dues històries que s'entrellaçaran a través d'un personatge, la Borda, una esclava mulata que els seus amos van portar-se amb ells quan van deixar definitivament Guinea (Equatorial). Conté elements fantàstics que es volatilitzen amb un final molt material. Dona la sensació que faltava condensar una mica la novel·la perquè tingués una longitud semblant a Guilleries o una mica superior. La primera part passa a Guinea, la segona a Sant Romà de Sau, d'on eren els amos de la Borda i inclou el moment en què el poble desapareix sota les aigües del Ter. El llibre és del gener 2025, per tant després de la sequera severa que ha acabat fa poc i durant la qual tant hem vist l'església de Sant Romà de Sau totalment fora de l'aigua, que el llibre passi al poble de Sant Romà de Sau té un punt d'actualitat.
3.5 Quin llibre més complicat de valorar. Comencem per la part bona. L'estil d'escriptura de l'autor és per a envejar. Té una habilitat per a fer narracions i descripcions agradables de llegir i que generen interès. Els diàlegs són potents i encertats. La història genera curiositat i està ben tramada. Dit tot això, arriba la part no tan bona. La novel·la està dividida en dues parts clarament diferenciades però sense cap connexió fins al final. Potser m'hauria estimat més una narració més integrada. A l'autor li agrada molt ocultar informació: sovint no saps quins personatges estan intervenint, alguns personatges no tenen nom, barreja fragments amb escenes totalment diferents sense donar massa pistes... Tot això provoca una confusió que a vegades, més que generar interés per seguir llegint i entendre-ho, et fa ganes d'abandonar el llibre. En el meu cas no he aconseguit entendre moltes coses i se m'han quedat dubtes per resoldre. Crec que l'he acabat de llegir únicament perquè l'estil és elaborat però potser ja no tornaria a repetir amb l'autor.
Dens, llarg i confús. Segons diuen és un llibre que vol parlar de l'enyor i la buidor, i deunido com en va de ple. Dues històries que tarden 300 pàgines a trobar-se (aquí em vaig sentir profundament estafada), amb afegits inconsistents i gratuïts, un llenguatge profundament extens i repetitiu. Un to pretesament bonic i intens que acaba sent evident, cursi i un punt moralitzant. Costa creure's la majoria dels personatges, amb actituds infantils i que no articulen més de dues frases seguides durant pàgines i que de cop fan monòlegs profunds de gairebé tres pàgines. Moltes trames, algunes innecessàries i d'altres que es relacionen fent un triple-tirabuixó barroc.
Sincerament, penso que l'autor ha estat més content d'haver escrit aquest llibre que qualsevol lectora de llegir-lo.
Si no el llegeixes en sprint és pràcticament impossible acabar-lo.
T'espanta o t'arrossega, l'estil i el món d'en Ferran Garcia. A mi m'ha atrapat, en aquest cas força més que Guilleries, ja que l'he trobat més fonda (també més críptica, per moments potser massa), amb alguns dels passatges d'una cruesa que recorda el seu terrorífic Blasfèmia.
Lúcidament cinematogràfic i alhora profundament literari. Si fóssim ianquis, de Sau ja se n'estaria fent una minisèrie o una pel·li. I segurament seria un èxit.
Un llibre difícil de valorar. Per una banda retrobem fragments que ens recorden a Guilleries, com descripcions de gran bellesa (que bé que escriu Ferran Garcia!), l'ambient dens d'Osona, o el fet que els personatges estiguin contínuament en moviment. Dit això, el llibre em sembla abusar massa del realisme màgic i es torna confós i massa críptic. No l'he acabat de gaudir ja que perdia sovint el fil. No descarto tornar a llegir-lo d'aquí a un temps
Molt i molt bé. Quin plaer llegir escriptors catalans que no només escriuen bé, sinó que s'animen a portar la normativa al límit i trencar-la. M'han encantat l'univers fantàstic, els cowboys de la Catalunya rural al més pur estil Quimi Portet i les històries d'amor, per complicades que hi fossin. Seguiré llegint a Ferran Garcia, que ho ha fet encara millor que a Guilleries.
Una història bonica, un pèl mística i amb prosa poètica, cosa que dificulta seguir el fil. També penso que sense aquest embelliment, el relat hagués sigut duríssim. Ha fet bonic un relat dur per cuidar i protegir al lector.
Preciosa la manera com està escrit. Hi ha frases que són autèntica poesia… Però el final, el final m’ha semblat exactament el mateix final que una coneguda sèrie… Potser és un homenatge, no ho sé. Però em va faltar un desenllaç. Ara, només per la bellesa que hi trobes, val la pena
Després de 'Guilleries' tenia ganes de retornar a Ferran Garcia i la seva escriptura, els seus paisatges, la força dels seus personatges, les seves llums i ombres... i no m'ha decebut pas. Quina manera d'escriure!