Ressenya de El blau al meu costat, d’Eva Moreno Bosch
Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2025
Hi ha llibres que no només s’expliquen: es respiren, es viuen, et travessen. El blau al meu costat és un d’aquests. Amb una prosa elegant, de textura gairebé líquida, Eva Moreno Bosch ens endinsa en una història tan punyent com delicada, que batega entre el desig de llibertat i el pes feixuc d’un món que encotilla.
L’Elisa creix en un indret envoltat de natura i records feliços, però la seva infantesa queda abruptament marcada per una pèrdua i una malaltia que la porten lluny de casa, fins a una Barcelona plena de contrastos. La ciutat es converteix en escenari d’una transformació íntima i profunda: entre les parets d’una societat que calla, observa i jutja, l’Elisa busca respostes, l’origen que li han amagat, i sobretot, una escletxa per ser ella mateixa.
En aquest viatge cap a l’autenticitat, el mar i la música esdevenen molt més que símbols: són refugi, memòria i resistència. Són una dansa secreta que l’ajuda a no perdre’s del tot, un vincle amb aquella nena que un dia va ser i amb la dona que vol arribar a ser.
L’autora ens regala escenes tan visuals que no calen esforços per imaginar-les: la seva escriptura té una força evocadora que convida a quedar-s’hi, com si les paraules fossin una casa oberta al record i al batec. I en aquest batec hi ressonen temes atemporals: l’amor prohibit, la pressió social, el silenci imposat i la força de l’esperança que, malgrat tot, s’obre camí.
El blau al meu costat és, en definitiva, una novel·la que emociona per la seva veritat, per la seva bellesa i per la capacitat de transformar el dolor en una dansa que salva.
En última instància allò que voleia entre línies és una pregunta:Entre allò que recordem i allò que ens han fet oblidar, potser hi ha el que som?