Una vida fora de la història real de Pepita Bernat, una dona de 105 anys que segueix ballant per la seva llibertat.
La llum de l’escenari travessa la gent i ens mostra un cos amb signes del pas del temps, però àgil i alegre que no para quiet. Movent l'esquelet, trobem la Pepita Bernat, qui amb 105 anys encara balla cada diumenge a La Paloma, però aquest fet no és res més que un epíleg del que ha estat la seva inusual, enèrgica, lluminosa i a contracorrent.
Des de jove, ha desafiat les normes socials, escapant d’un matrimoni opressiu i fugint a Ginebra, on va viure dos anys. Treballarà i veurà món, eixamplarà perspectives i, quan torni haurà renascut. Lluitarà per la seva independència econòmica, Ignorarà tots els “no” i obrirà diversos negocis, fent camí en un món d'homes. Treballarà i treballarà, i durant aquells anys gairebé no ballarà. Ho tornarà a fer després de la mort del seu marit, i un dia, a La Paloma, coneixerà l’amor de la seva vida. Malgrat les ombres, la Pepita ha afrontat la vida amb una llum inesgotable, convertint-se en un exemple de força, valentia i llibertat.
Esta biografía narra la trayectoria vital de Pepita Bernat, una mujer extraordinaria que alcanzó los 105 años viviendo a contracorriente. A través de sus páginas, la autora captura la esencia de una vida larga y plena, ofreciendo un relato que se siente como una conversación íntima y cercana sobre una historia personal que es, al mismo tiempo, un testimonio de resistencia y vitalidad.
Leer este libro ha sido una experiencia inmersiva total, hasta el punto de sentir que tenía a la propia Pepita sentada a mi lado contándome su vida. Es fascinante cómo la narración logra esa dualidad de cercanía absoluta y, a la vez, una distancia respetuosa cuando toca hablar de sus "miseries". He leído todo el texto escuchando mentalmente su voz, gracias a un trabajo de escritura excepcional que respeta y transmite el alma de la protagonista con un cariño inmenso.
Lo que más me ha ganado ha sido el respeto por su lenguaje auténtico, manteniendo sus palabras tal cual, con términos como "dingú", "numbru" o "sinyor", que la hacen sentir real y tangible. Me he emocionado y me he reído a partes iguales, quizás incluso más de lo que he llorado, porque ella deja claro que no quiere hablar de penas. Ha sido tan especial que he acabado leyendo párrafos en voz alta para todos en casa, incluida mi hija adolescente. Es una lectura grandiosa sobre una mujer que es, sencillamente, la jefa. Me quedo con la satisfacción haberla conocido, de haberle cantado un "Si nos dejan" que a ella tanto le gusta, de haberla visto ilusionarse al verme aparecer con el libro para que me lo firme.