El carrer de la xocolata

by Ramon Solsona

Ramon Solsona reviu amb emoció i humor la Barcelona popular dels anys 50 i 60.

Les memòries dels germans Solsona fan olor de xocolata perquè van néixer a prop de la fàbrica del Cola Cao. Són els nens i nenes dels anys cinquanta que s'abstreuen del franquisme amb els tebeos, la ràdio i els Juegos Reunidos. Estrenen el telèfon, la dutxa, la nevera elèctrica, el televisor i el sis-cents. Gràcia és un barri popular, amb escombriaires, fanalers, cobradors, botigues de tota la vida, tramvies de gom a gom i cines de reestreno. Els fills del baby boom canten i protesten quan els seus pares comencen a voltar sols i a fer turisme. Pares, avis, oncles, la memòria estira els fils de la migració interior que conflueixen a Barcelona. Un avi orguener i un altre, carlí exaltat; una àvia teixidora, l'altra cria conills i ensenya als periquitos a dir «periquito». I les ties porten a missa un gos tan formal que alça una pota per donar la pau.

336 pages, Hardcover

Published March 5, 2025

About the author

Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 1950) és un escriptor, periodista i publicista català. Llicenciat en Filologia Romànica i professor de secundària en excedència, destaca pel seu estil irònic i per les nombroses collaboracions amb mitjans de premsa escrita (Avui, Diari de Barcelona) i de ràdio (Catalunya Ràdio), actualment és collaborador al programa de ràdio El món a RAC 1, de l'emisora Rac 1, en la secció "La paraula del dia".

També ha estat poeta (satíric) amb el pseudònim Lo Gaiter del Besòs. La seva novella Les hores detingudes va conquerir tres premis literaris el mateix any i va ser traduïda al castellà. Per a la televisió, ha treballat com a guionista per les sèries Agència de viatges i Estació d'enllaç, emeses per TV3.

Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, ​​1950) is a Catalan writer, journalist and publicist. He has a PhD in Roman Languages. He is renowned for his ironic style. He has also written poetry under the pseudonym Lo Gaiter del Besòs.

Reviews

[Jordi J · Rating 4 out of 5]

Un senyor que té 6 anys més que jo i que es posa a explicar en un llibre tot allò explicable de la seva infantesa/adolescència sobre Barcelona (sobretot Gràcia) , costums, societat, activitats, creences, marques, jocs, música, objectes i moltes coses més. Gran memòria i gran feina d’investigació i recopilació. Et passes el llibre dient “ostres sí, això”. Exquisit i fàcil de llegir alhora que molt agradable.

[marcel · Rating 3 out of 5]

el llibre vol demostrar una idea que els agrada molt compartir als nostres pares que van créixer entre la postguerra i el final de la dictadura i que ja menciona a la dedicatòria: "a la nostra generació. a pesar de tot, hem sortit bastant normals." no sé, és una mica d'acord-senyor-que-mai-no-has-dit-t'estimo-al-teu-fill-i-et-vas-comprar-un-pis-a-barcelona-amb-la-xavalla-que-duies-a-la-cartera, segur que heu sortit normals? xd

el llibre es construeix a partir d'històries de l'autor similars a les que jo he sentit a la meva família, sovint amb una pàtina de nostàlgia d'un temps i d'una barcelona (en aquest cas un barri de gràcia) que fa tant que no existeix que costa d'imaginar que hagi pogut existir: remeis medicinals científicament dubtosos, anar a buscar la llet a vaqueries en baixos en plena ciutat, lliçons d'escola per enfortir l'esperit nacional, relacions veïnals d'una confiança extrema, com l'arribada de tecnologies com el cotxe i la televisió van transformar les cases i les famílies, un catalanisme tossut i persistent que va sobreviure en corals, agrupacions excursionistes, ateneus i esplais i agrupaments. està entretingut malgrat que a vegades cau en alguns clixés: un constant meravellament vers les caramboles de la vida, una nostàlgia vers la innocència de la infantesa, guerres de coixins com el millor record de petit...

i molts apunts de llengua per recordar que el català genuí no és necessàriament el català correcte.

[Marga · Rating 3 out of 5]

Quins records m’ha portat la lectura d’aquest llibre! Distret. M’ha refrescat la memoria de molts fets, noms expresions, productes, estils. He trobat expresions o dites que em pensava que eren propis de la meva familia.
Un llibre de lectura rapida i amena

[Montserrat Morera Escarré · Rating 5 out of 5]

Llegir El carrer de la xocolata és mantenir una conversa amb Ramon Solsona. El to familiar aconsegueix que un text rigorós i enriquidor sembli senzill i que l’acompanyem a passejar per la vida quotidiana de la dictadura franquista amb la sensació d’estar dialogant amb ell:

Com s’ho feien?
Sembla impossible!
Ara passa el mateix...

El carrer de la xocolata reconstrueix les remembrances dels quatre germans Solsona amb una veu coral única. Una veu que aporta punts de vista diferents com en el cas de la diferència entre la visió de la germana i la dels tres xicots. En aquesta riquesa de perspectives és on trobo el Solsona novel·lista que aquí no fa ficció, però continua sent curós amb un muntatge textual que trena tres fils principals: l’històric-sociopolític, l’humor amb punts de sornegueria marca de la casa i el lingüístic.

«... el pas del temps és això: ... camins entrecreuats que només pots copsar amb perspectiva al cap dels anys. Aquest és el moll de la meva novel·la Temps enrere.»

Des del mateix títol, revivim el carrer Bellver de Gràcia durant la infantesa de l’autor i sentim l’olor de xocolata del Cola-Cao. L’existència de les fàbriques, tallers, obradors, vaqueries... i altres establiments dins la ciutat i la seva desaparició marca l’evolució social del segle XX. Així mateix, tant si parlem de llibres i còmics, de cançons, pel·lícules o jocs, sempre hi ha històries com la de l’àvia Ventureta que «feia microcrèdits a veïnes del barri.» que no són pas anècdotes banals sinó situacions ben triades que construeixen i interpreten el passat per fer-ne la crònica social i sentimental de més d’una generació. Per altra banda, tot i que la conversa és amable, hi trobem moments de clam i de ràbia com en el capítol «Arriba pabrotes!».

«Ràbia per l’opressió d’una dictadura enemiga de la llibertat, per la destrossa d’un teixit intel·lectual i científic d’altíssim nivell, per l’acarnissament amb què es va afalconar contra Catalunya i el català...»

Alhora, l’autor va relacionant les seves obres amb diferents aspectes de la pròpia experiència vital, de manera que la ficció interrelaciona sense complicacions amb la reflexió metalingüística en aquest peculiar llibre de memòries. També ens fa saber qui és i per què ens parla. En el capítol final, explicita d’on ve a partir d’una fotografia on la seva família queda més retratada que en una selfie. No només és una família alegre que ha aconseguit una vida digne i honrada, sinó el fruit de generacions que responen a un mateix patró demogràfic:

«són el resultat d’uns corrents migratoris que durant tot el segle XX conflueixen a Barcelona des de diversos punts de Catalunya.»

L’analogia que tria és tan dinàmica com el text que l’expressa:

«... les filiacions formen una teranyina dispersa pel territori, són com rius que travessen estepes i salten muntanyes per unir-se a altres aigües que venen de lluny.»

Altre cop el fil lingüístic que relliga el conjunt amb metàfores com la de les ales de papallona i l’ull de Polifem de la radio Philips 145, amb anglicismes que ens piquen l’ullet com la memòria RAM de la germana, amb expressions col·loquials com tenir la flaca, Deu-n’hi do! o Quines penques!, amb l’estudi lingüístic sobre l’origen d’una expressió familiar enigmàtica: «Xamolixe me cuixe», amb una distància elegant que permet la ironia fina i amb l’humor que ja esmentàvem sigui amb respostes càustiques o en descripcions com la del costum d’obrir una llibreta a La Caja de Ahorros a un infant.

«Com que era ben bé una religió, les caixes d’oros feien de pica baptismal quan els pares, els avis o els padrins obrien una llibreta a nom d’un nounat.»

Ramon Solsona no només aconsegueix evocar records sense barrejar realitat i ficció, ni només segueix el deixant de llibres com La memòria es diverteix de Valentí Castany o La memòria fa pessigolles de Joaquim Muntanyola; sinó que...

ens fa reviure una època,
documenta l'evolució de la parla
i manté una mirada crítica que fa somriure, alhora que esperona a continuar la roda per què el món giri millor.

El carrer de la xocolata està escrit en estat de gràcia.

[Heribert Mestres · Rating 4 out of 5]

El llibre és una mena de biografia de la família de l’autor en to més que humorístic, entranyable. Jo també soc d’aquella època i d’una vila, encara que no de la de Gràcia. I m’ha fet molta gràcia recordar les coses que hem anat vivint: el joc al carrer, el pa amb xocolata, misses i lletanies a l’escola, els primers divendres de mes, l’arribada de la tele i dels sis-cents i tants i tants records que han aflorat de les profunditats.
El primer capítol, que dona nom a tot el llibre, m’ha fet molta gràcia. Anys més tard, professionalment vaig visitar aquella empresa i l’olor de xocolata se’m va fer present de forma impensada.

[Susi · Rating 3 out of 5]

no

[Neus Nogué-Serrano · Rating 4 out of 5]

No passa gaire sovint que un bon escriptor escrigui sobre la seva infantesa..., que va passar a uns 100 metres d'on tu vius ara i a uns 200 d'on vas passar tu la teva.

Ramon Solsona és 12 anys més gran que jo, però llegir el seu llibre de memòries d'infantesa m'ha activat molts records. Tota la lectura era "jo igual", "a casa igual", "mira, no, això va ser diferent"... Molt bonic.

Tot plegat, en un llibre molt ben escrit i molt ben construït, amb una estructura temàtica, no narrativa (l'escola, la televisió, els veïns, la família d'una banda, la família de l'altra, la casa...), i algun toc d'ironia i humor de tant en tant. I amb un valor afegit gens menyspreable --almenys per a mi--: el munt de lèxic i expressions que Ramon Solsona recupera i reté --ell mateix ve a dir que és un dels seus propòsits escrivint el llibre--, sovint amb comentaris valoratius interessants i que, de vegades, ens fan somriure.

Les dones també hem d'agrair a l'autor la mirada que projecta sobre les components femenines de la seva família i com les va condicionar el fet de ser dones. Diguem-ne, si volem, una certa perspectiva de gènere.

[Ginamandarina · Rating 4 out of 5]

Interessant recorregut al passat de la família de l'autor.
Records, imatges, situacions, dites populars, jocs, l'escola, l'educació, etc.

Que et fan imaginar com eren els temps de postguerra quan encara hi havia viu el Franquito

[Alícia Lara · Rating 2 out of 5]

"La vida és com un joc de bales, un entrexoc de situa-cions, d'oportunitats aprofitades i oportunitats per-dudes sense la prerrogativa del «tórnins si convé». Perquè la vida es juga sempre «a la veri»."

[Maikel Nuñez · Rating 4 out of 5]

Un paseo por el recuerdo de aquellos años en los que la vida era de otra manera.
Si quieres recordar los años 50-60 en adelante, este es tu libro.
Redactado de forma amena y sencilla, rápido de leer y divertido.

[Eugenio Benito]

En catalán o en castellano desde el 20 de mayo hasta el pilar no van tres meses y medio. Las matemáticas son iguales en todas partes. ¿no sería el 20 de junio, cuando te daban las vacaciones, Ramón? Como al resto de los que estudiábamos por aquel entonces en la piel de toro.