«Què faràs, Déu, quan em mori? Jo soc el teu gerro (i si em trenco?) / Jo soc la teva beguda (i si em faig malbé?).»
«No tenim cap motiu per malfiar del nostre món, perquè no està en contra nostra. Si comporta pors, són les nostres pors; si conté abismes, són els nostres abismes; si hi ha perills, ens hem d’esforçar a estimar-los.»
«No vull dir que s’hagi d’estimar la mort, sinó que s’ha d’estimar la vida d’una manera tan generosa, tan desproveïda de càlculs i d’eleccions, que fins i tot sense voler, un no cessa d’integrar-l’hi (aquesta meitat oculta de la vida) i d’estimar-la alhora, cosa que, de fet, es produeix sempre en els grans moviments de l’amor, que no coneixen ni límit ni resistència!»
A mystic lyricism and precise imagery often marked verse of German poet Rainer Maria Rilke, whose collections profoundly influenced 20th-century German literature and include The Book of Hours (1905) and The Duino Elegies (1923).
People consider him of the greatest 20th century users of the language.
His haunting images tend to focus on the difficulty of communion with the ineffable in an age of disbelief, solitude, and profound anxiety — themes that tend to position him as a transitional figure between the traditional and the modernist poets.
“No vull dir que s’hagi d’estimar la mort, sinó que s’ha d’estimar la vida d’una manera tan generosa, tan desproveïda de càlculs i d’eleccions, que fins i tot sense voler, un no cessa d’integrar-l’hi (aquesta meitat oculta de la vida) i d’estimar-la alhora, cosa que, de fet, es produeix sempre en els grans moviments de l’amor, que no coneixen ni límit ni resistència!”
Rilke és un autor massa poc conegut per el geni que és i tot allò que diu. Aquests fragments, com bé va dir l’Ari, es converteixen en “una mena de bíblia” per a un mateix.