“La meva vida, la de veritat, comença cada dia a dos quarts de cinc de la tarda. No és que sigui un vampir que es desperta quan el sol es pon. Tampoc em moro al matí i ressuscito al capvespre. Però, de dilluns a divendres, tot el que passa abans d’aquesta hora és només supervivència”.
Com a escriptor ha publicat les novel·les Afores (Edicions de 1984, 2017) i Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012), el llibre de poemes Òsties (AdiA edicions, 2017) i un grapat de contes i articles escampats entre fanzins, revistes i antologies. Imparteix el seminari «Clàssics fora del cànon» (sobre literatura catalana no-realista) a l’Escola Bloom, i recentment ha fet la selecció i el pròleg del llibre Savis, bojos i difunts (El conte decadentista a Catalunya entre el 1895 i el 1930). També canta amb els grups de punk FP i Matagalls. Té una llicenciatura en Filosofia, però no sap què fer-ne.
Sempre és un plaer tornar a Puigsech de la mà d'en Ramon Mas. En aquest cas, amb una història de caràcter juvenil amb tres amics, l'Excel, la Júlia i la Irene que, en plena cerca maldestra de la seva identitat, encaren l'entrada al món adult amb els pares com autoritat antagonista, més per desídia que per autoritarisme.
Francament, no he entès on em volia portar l’autor. Em sembla un títol amb unes pretensions que no assoleix i amb un munt de temes que toca superficialment per després abandonar.
Un altre cosa a tenir en compte és: els joves volem llegir sobre com els joves beuen, follen (ah sempre amb l’ideal i inoportú fos negre quan comença el moment interessant), i com s’emprenyen entre ells o la mala relació que tenen amb les famílies? Creia que teníem clar que no des de que es va estrenar “Històries del Kronen” i va agradar molt als adults i gens als joves. I han passat ja més de 20 anys per haver après això.
L’interessant del llibre era la història sobre la cabana i com és inexistent, podia haver estat una cabana, un plàtan o un camp de futbol… però es queda en una metàfora molt dolenta d’algun tipus de droga.
No el puc recomanar per a cap biblioteca escolar, perquè se que agradarà entre poc i gens als meus alumnes.
Ahir vam tenir la darrera sessió del club juvenil “La tribu” amb la meva mitja taronja literària @teresalznmrt , a la nostra biblioteca de confiança @lescorxador. El darrer llibre d’aquest curs ha estat “L’última nit abans de perdre’ns” d’en Ramon Mas editat per @laltratribu . Us en faig cinc cèntims d’aquesta novela juvenil que m’ha fet gaudir molt. Tot passa en una setmana, al final de curs, on coneixerem a l’Excel , un adolescent amb les cabòries pròpies de l’edat , que per casualitat descobreix una cabana enmig de bosc que amaga un secret que trasbalsarà la seva vida… però no patiu, no fare cap spoiler! L’haureu de descobrir.. el que si que us diré el que més m’ha agradat : - el protagonista l’Excel, expressa molt bé les inquietuds de l’adolescent , te’l creus, te aquell punt entre rebel però no massa, bon jan però que també s’equivoca, … te’l fa proper. - el misteri de la cabana que manté la intriga, que atreu i et permet fer volar la imaginació . - l’entorn on passa tot, te un punt atemporal sense massa referencies a una època concreta però en la que tots ens hi podem sentir identificats. - la portada amb un punt que recorda els 80 (o Strangers things pels mes joves) Però sens dubte el millor va ser que vam poder-ho comentar amb l’autor que sempre es un plus a qualsevol conversa ! El primer llibre juvenil d’aquest autor, però estic convençuda que no serà el darrer perquè ens ho ha fet passar molt bé i ens han quedat ganes de mes!
La prosa de Ramon Mas és un refugi. Com a mínim per a mi. En els seus llibres sempre hi trobo experiències i històries interessants, emotives i sorprenents alhora. L'última nit abans de perdre'ns no ha estat ben bé així.
He gaudit de la lectura, d'això no en tinc cap dubte, però hi he passat una mica de puntetes, sense la possibilitat de submergir-me en la trama, com m'ha passat sempre fins ara amb les seves novel·les. Potser és un tema generacional, que com a lector m'estic fent gran i aquest text de marcat caràcter adolescent no m'ha interpel·lat prou, de manera que els personatges i els pares, sobretot els pares, m'han semblat una mica buits. O potser és perquè els elements fantàstics, que hi són, sempre hi són, queden massa desdibuixats i no compleixen les expectatives —ai, les expectatives!
És, en definitiva, el text que menys m'ha agradat d'en Ramon Mas. Trobo que tot plegat ha sigut massa superficial per mirar d'aprofundir-hi, però com que el moment em demanava una lectura curta i potser no massa absorbent doncs m'ha anat prou bé. Tot i això, tinc clar que tornaré a llegir a en Ramon Mas quan publiqui nou llibre, perquè del que no tinc dubte és que en Ramon és d'un dels autors més solvents, sincers i genuïns que tenim a casa nostra.