3/5
La prosa de Ramon Mas és un refugi. Com a mínim per a mi. En els seus llibres sempre hi trobo experiències i històries interessants, emotives i sorprenents alhora. L'última nit abans de perdre'ns no ha estat ben bé així.
He gaudit de la lectura, d'això no en tinc cap dubte, però hi he passat una mica de puntetes, sense la possibilitat de submergir-me en la trama, com m'ha passat sempre fins ara amb les seves novel·les. Potser és un tema generacional, que com a lector m'estic fent gran i aquest text de marcat caràcter adolescent no m'ha interpel·lat prou, de manera que els personatges i els pares, sobretot els pares, m'han semblat una mica buits. O potser és perquè els elements fantàstics, que hi són, sempre hi són, queden massa desdibuixats i no compleixen les expectatives —ai, les expectatives!
És, en definitiva, el text que menys m'ha agradat d'en Ramon Mas. Trobo que tot plegat ha sigut massa superficial per mirar d'aprofundir-hi, però com que el moment em demanava una lectura curta i potser no massa absorbent doncs m'ha anat prou bé. Tot i això, tinc clar que tornaré a llegir a en Ramon Mas quan publiqui nou llibre, perquè del que no tinc dubte és que en Ramon és d'un dels autors més solvents, sincers i genuïns que tenim a casa nostra.