En un primer moment tot feia suposar que havia estat un altre cas de suïcidi. Un altre desgraciat que s’havia llençat a les vies del tren. Punt final? Però el final només és el principi d’un dels casos més complicats als quals fins ara s’ha hagut d’enfrontar el caporal Roure. Tres morts amb un denominador comú. L’extirpació d’un òrgan vital. Qui els mata i per què? Un assassí en sèrie? Un col·leccionista sàdic? Una banda de traficants d’òrgans? Lleida, Sant Feliu de Guíxols i Calaf són els escenaris triats per l’assassí. Cor. Fetge. Ronyons. I una marca que els uneix. L’assassí tatua a la pell de les seves víctimes una paraula: CULPABILIS. “Aquell a qui es pot carregar la culpa.” Aquest thriller polièdric i trepidant aconsegueix que el lector es vegi immers en una trama vertiginosa en què res és el que sembla. El dolor i el patiment que ens poden convertir en assassins... o en víctimes.
Ens trobem a Lleida, una ciutat aparentment tranquil·la on els seus habitants són més de poble gran que de ciutat.
L'aparició d'un cadàver a les vies del tren fa pensar en un suïcidi però ben aviat el caporal Roure rebrà trucades que li deixaran ben clar que no és així. Primer del forense (magnífic personatge) i després de comissaries de fora de la Regió Policial.
Tres assassinats complexes i en diferents ubicacions potser requereix una investigació que el caporal Roure ara mateix no pot assumir ja que té en ment un cas d'assassinat ocorregut fa deu anys que no el deixa dormir.
Tot i així, accepta l'encàrrec del seu superior i s'implicarà dia i nit per tal de donar amb l'assassí.
"Rutina. La millor aliada dels assassins".
Podem intuir ben aviat que els assassinats tenen una vessant justiciera.
" La violència no pot tenir aturador quan el sacrifici es fa just i necessari pel bé de la humanitat".
Les víctimes d'aquests macabres crims són també culpables o almenys això en pensa el seu assassí que els tatua CULPABILIS perquè no en quedi dubte.
És igual que un personatge sigui de Lleida, de Barcelona o hagi vingut d'Hondures: tots parlen el mateix català. I tots diuen "va anar d'un canto de duro".
El to costumista, quasi caricaturesc i còmic, dels agents fa que no te'ls prenguis seriosament. Ni a ells, ni al que pretenen investigar.
L'afany divulgatiu (cap al lector) dels diàlegs entre els agents de la llei els fa força avorrits. No cal que entre ells s'expliquin què fer i com. Ja ho saben, no?