Aquest llibre ha estat com una accelerada per l’autopista: esbojarrat, implacable, i tan ple de corbes que acabes llegint amb les dues mans agafades al volant. Això és A cent trenta per la nacional: una comèdia negra amb molta mala llet, que combina el ritme cinematogràfic amb una reflexió ferotge sobre el poder, la memòria i la llengua.
La Maria, la Tere i la Ponça —tres amigues que fa dècades que no es veuen— es retroben per un motiu tan rocambolesc com commovedor: recuperar una caixa misteriosa i, de passada, enfrontar-se als fantasmes d’un passat compartit. Tot plegat es desplega a través de tres capes: una acció principal ambientada al 1997, flashbacks a la infància de les protagonistes, i una crítica implacable d’una societat marcada pel diner i la jerarquia lingüística.
Guillem Sala escriu amb puny i bisturí: té la ironia d’un Tarantino i l’afecte pels personatges d’un Coen. El seu estil directe i mordaç atrapa des del primer capítol, i l’ús del castellà intercalat —lluny de ser anecdòtic— esdevé clau per entendre la complexitat social i emocional dels personatges. Hi ha diglòssia, sí, però també hi ha trauma, classe, territori, pertinença. Tot dit amb un somriure tort i una intel·ligència feridora.
Una novel·la que fa riure, però també fa pensar. I que, com les bones carreteres, no et deixa indiferent quan hi arribes al final.