"Des de l'atomisme materialista i la convicció en la mortalitat de l'ànima, Epicur i els seus companys combaten, desfent-ne les causes, la por del càstig i del més-enllà, i reivindiquen la recerca dels plaers de l'anima i del cos en aquesta vida. Entre ells, l'amistat és un bé natural, indispensable per a aquesta cura de l'ànima, un element fonamental de la vida bona, perquè aquestes pors només es mantenen apagades des de la confiança en l'ajuda de l'amic o de l'amiga.《Tota amistat ha de ser buscada per ella mateixa, encara que té el seu origen en la utilitatx.- Que l'arrel de l'amistat es trobi en la utilitat no significa que l'amic i. l'amiga siguin un instrument per al propi benestar. Ens indica, més aviat, que la necessitat d'ajuda és intrínseca a l'ésser huma, perquè és conscient de la seva fragilitat i,per tant, està exposat a la por.
Epicur es desvia, així, de l'ideal grec de virtut, que es basava en la noció d'autosuficiencia".
"Hem vist que l'amista,encara que sigui útil i plaent, no té cap altra finalitat que ella mateixa ni cap funció que es pugui institucionalitzar. Per tant, no té altra matèria que el temps viscut i que el temps per viure. L'amistat és temps de vida compartit. La seva temporalitat no és la de la memoria historica ni la del projecte col·lectiu. Les relacions d'amistat no es transformen en llinatges ni surten als currículums ni a les obres completes. Potser per això l'amistat, com a noció i com a experiència, és al mateix temps intemporal i repetitiva, sense grans canvis històrics i molt poca progressió en el que li és essencial"
"Ens trobem en una època en què una interessant reinvencio dels afectes en tots els ordres de la vida es creua perillosament amb una reducció de l'amistat a la condició de remei terapèutic:salvavides d'una vida orfe i refugi d'una vida amenaçada".
"Enfront d'aquesta expectativa, sovint defraudada, penso que la força de l'amistat no és la de ser un remei, sinó un problema.L'amistat sempre ha estat el problema. És a dir, és el vincle a partir del qual podem problematitzar allò que som i que no hem pogut escollir: el parentesc heretat, la posició social, el gènere i la sexualitat assignats, així com la condició professional o les ideologies que configuren els nostres contextos culturals. Digue'm amb qui vas i et diré qui ets>, es diu popularment. Precisament aquesta possibilitat d'anar amb qui no toca és el risc i la potència de l'amistat. També és la possibilitat que, quan no es dona, fa encara més ferma la sentencia, la condemna a ser, només, qui havies de ser"