A «No sé qui soc», la Sonia Guillén teixeix un fil argumental molt original, sorprenent i molt tens. Potser els primers capítols són els més desconcertants, perquè és quan ens introduïm en el context de la història i els seus personatges.
A més, a la contracoberta no apareix la típica sinopsis del llibre, sinó una descripció d’un fragment de l’inici del llibre que ja ens fa veure que no serà una història de color rosa.
«La llum d’una foguera il·lumina una clariana al mig del bosc. Atordida, entreveu ombres, ombres que es belluguen al seu voltant. Està despullada i nota un líquid calent entre els pits, però res li fa mal. Els arbres l’acompanyen. Pot sentir com la saba empeny les fulles mentre la seva sang brolla amb cada batec. L’aire no li passa, bombolleja als bronquis inundats. Pensa en la mare “Perdona’m mama”, prega, “T’estimo”. Pensa en l’Alex. “T’estimo”. L’amor inunda, i tot i que se sap perduda, li planta cara a la mort prematura».
Jugant amb dues personatges protagonistes, la Laia i la Júlia, viurem una història trepidant, plena de tensió i suspens. En cap moment et pots imaginar cap a on anirà el relat ni què succeirà, cosa que provoca que vulguis llegir encara més. Es podria dir que és un thriller, en aquest aspecte. A més, introdueix aspectes sorprenents, esotèrics, que porta a un final inesperat.
D’altra banda, crec que «No sé qui soc» també pot entrar en el mes temàtic de #ALOctubreLlegeixSalutMental de l’Aina @olordellibres. En quin aspecte? Doncs perquè tracten a una de les dues protagonistes com a boja, com si tingues algun brot psicològic, un problema psiquiàtric o esquizofrènia. Però la pregunta és, el té? Ella està boja? No us diré quina de les dues protagonistes és, ja ho descobrireu.
No sé qui soc també ens porta a reflexionar sobre nosaltres mateixes. Som de la forma que ens veiem o estem darrera d’una màscara i no som com ens mostrem a la societat?