Premi Ramon Llull 2025 Una novel·la que transcendeix en cada pàgina, amb una narrativa que emociona, provoca i inspira. Cal deixar d’enyorar per començar a viure. La Lena és una científica ambiciosa que malda per conciliar les fites laborals amb la criança. Quan és dalt de tot de l’escala de les il·lusions, un parell de sotracs vitals la tornen a la graella de sortida. En plena desfeta personal, desafiant el seu matrimoni, l’opinió aliena i, fins i tot, a ella mateixa, decideix emprendre un viatge inesperat amb l’Abel que la porta a Occitània, a casa la Margue i el Benoît. La convivència amb els tres desconeguts farà que la Lena es plantegi dilemes inesperats sobre la vida, la mort i l’amor. Aquest tros de vida explora amb sensibilitat la cruesa vital i la força per continuar endavant. Amb una escriptura precisa i carregada d’intensitat emocional, Estel Solé ens ofereix un relat captivador que ens parla de la fragilitat i la resiliència humanes.
És un tros de la història de la Lena, narrada en primera persona fins que, més endavant, apareix una segona veu, la d’un altre personatge amb la seva pròpia història. Les situacions que descriu m’han semblat forçades, i els diàlegs, poc naturals. No he acabat d’empatitzar amb els personatges i els he llegit amb certa distància. Té moments entretinguts, i alguns capítols els he trobat addictius, però d’altres se m’han fet feixucs. En fi, el Premi Ramon Llull avala la novel·la, així que, com tot a la vida, deu ser qüestió de gustos.
He de dir que crec que aquest libre no és per a mi: reconec el mèrit literari de l'Estel Solé, que escriu amb molta sensibilitat i crea imatges suggerents i boniques, però la història no m'ha arribat. No he pogut empatitzar amb els personatges i algunes situacions m'han semblat força inversemblants. També penso que l'autora ha volgut tocar molts temes, massa potser (sororitat, parella, maternitat, vellesa, mort, família, amistat...) i al final m'ha creat saturació lectora. Alguns capítols dels que narra la Lena, la protagonista, m'han enganxat prou per no parar de llegir, però d'altres, sobretot els de l'Abel, eren feixucs i reiteratius. En resum, que espero que molts altres lectors gaudeixin d'una novel·la amb la qual no he pogut connectar.
M’ha agradat molt. Passa molt bé, he entrat de seguida dins l’estil narratiu i la història. Toca temes interessants i també fa pensar. Li poso un 4,5 ⭐️
Crec que no tinc paraules per descriure'l… però ho intentaré:
A totes les persones que últimament m’han preguntat quin llibre estava llegint (deia aquest) i em preguntaven què tal, els hi deia: és maquíssim, és una història amb la qual no empatitzo, ja que parla d’una mare que ha perdut el seu fill —cosa que no m’ha passat—, però, com està escrit, amb la delicadesa amb què està escrit, el bé que s’explica i el bé que s’entén…
És maquíssim i melancòlic a la vegada, però amb un to d’humor molt bo.
Quines frases més maques
M’atreveixo a dir que mai havia llegit un llibre tan ben escrit -repeteixo- quina delicadesa, és reflexiu però al mateix temps directe.
"Així com no ens mengem sencera la barra de pa per no embafar-nos, tampoc hauríem de voler-nos menjar la vida tota d'una mossegada. Fes-la a trossos. Pren-la trosset a trosset, si no vols ofegar-te."
Primera lectura d'estiu. No estic llegint molt, perquè estic ocupat amb el carnet de conduir i escrivint la meua pròpia novel·la. Però no podia deixar escapar "Aquest tros de vida", guardonada amb el Premi Ramon Llull 2025 i que m'ha donat eines per seguir amb l'escriptura. El que més m'ha sorprès és saber que l'autora va estar tres anys escrivint-la
Només podria començar dient que és el meu llibre preferit fins al moment. “Aquest tros de vida” et fa veure i sentir les infinites maneres que tenim les persones de viure i de sentir. Com cadascú té unes necessitats tan diverses i que important és saber buscar-les, escoltar-les i cuidar-les. Que fàcil és seguir el ritme de la vida “implementada”, ja marcada, i quina valentia les que lluiten cada dia per buscar el seu propi camí, el de la seva veritable felicitat. La seva, la teva o la meva… totes vàlides i, segurament, totes tan dispars.
Busqueu entre les pàgines, jo ja he trobat les meves.
Vols conèixer quines són les temàtiques/problemàtiques/preocupacions que travessen a les dones de classe treballadora en el seu dia a dia? No deixis de llegir aquesta meravella d'una sensibilitat espectacular!
els primers capítols amb la vida a Barcelona em van enganxar! La situació que descrivia era realista i alhora complexa i necessària de visibilitzar. El llibre és agradable i llegidor, tot i això a partir de l'anada a França la situació era estranya i forçada, els diàlegs poc versemblants i tot s'allargassava sense que els personatges es comuniquessin entre ells, per acabar amb un desenllaç molt accelerat.
Una novel·la que remou per com la protagonista encaixa la complexitat de la seva vida quotidiana, afronta el desgavell emocional que li suposa i troba el camí que la portarà a conduir la pròpia vida. Protagonista i secundaris representen un mosaic sobre la identitat femenina i et conviden a reflexionar-hi.
Una història molt tendra sobre com quan la vida et porta al límit has de saber retrobar-te amb tu mateixa per saber què vols i tornar a aixecar-te per anar en direcció al teu objectiu. Recordant aquella idea de no sempre allò urgent és el més important. La Lena, després de patir un avortament, i gràcies a una coneixença ben casual que la porta a la Catalunya Nord, es recol·loca al centre de la seva vida que és des de l'únic lloc on podem dirigir-la!
Quina boniquesa de llibre. Divertit, tendre, eròtic, emocionant, senzill i complex i molt real. Vull saber què tal li va a la Lena després de deu anys, Estel Solé, per quan la segona part? ;)
He assaborit aquest llibre a poc a poc, tal com ens convida l’autora a viure la vida: dia a dia, moment a moment. La seva escriptura és un regal que demana calma i consciència.
Les situacions son forçades i poc creïbles. Masses personatges parlant en primera persona. Em sobta el premi. O, potser perquè té el premi, decepciona perquè n'esperes més. Una dona deixa passar una oportunitat de feina però després fuig amb un desconegut? Potser el personatge que més he cregut és el de l'Abel, per la seva por a l'amor real. Quants burros hi haurà així?!
This entire review has been hidden because of spoilers.
La intensitat amb què comença… posant paraules al patiment silenciat de moltes dones. L’entrada de nous personatges dona encara més sentit a aquesta història, abraçant moltes complexitats, i l’última pàgina… per rellegir-la un cop i un altre, preciosa
‘A partir d’ara, en vull degustar amb calma cada nou tros que tingui al davant. Em sembla que això és el que més s’acosta a ser feliç’ ❤️
Diria que és d'aquells llibres que toca tots els grans moments vitals, la maternitat, l'amor, el desamor, la malaltia, la vellesa i la mort. Una història sobre les relacions humanes, amb força reflexió feminista, que en algun moment he trobat una mica forçada (potser no calia abarcar tants àmbits). Així i tot, una molt bona novel·la.
Una bona història en mans d'una escriptora que troba les paraules adequades per fer emergir aquells sentiments i sensacions, de vegades tan subtils, que, sense la seva ajuda, potser no sabria identificar. La seva prosa natural, planera, honesta i sense filtres, m'arriba i em fa remoure.
Una reflexió nua i honesta sobre la maternitat, l’amor i la mort. I la vulnerabilitat. Un llibre que es llegeix gairebé de cop i que t’atrapa. Carregat de fragments que són com fogonades intenses, amb força visual i emocional.
La maternitat és un dels eixos centrals del llibre, però no des d’un lloc idealitzat. Però també el dol, les relacions de parella, la cura de l’altre, la malaltia. L’autora posa el focus en el costat fosc i complex de tot plegat, del que s’ha perdut, de la renúncia, de la fractura interna. També hi apareix, amb força, la qüestió de la identitat: qui som quan ja no som només nosaltres? Quan som filles, mares, treballadores, parella… Com superem les nostres pors. També molt interessant el retrat de les noves masculinitats i el pòsit patriarcal que encara tenen molts homes ‘d’esquerres’. I tot plegat amb un to honest, cru i sense filtres.
A mi, com a dona, mare, parella i filla, personalment, m’ha sacsejat, com segurament a moltes més dones a la quarantena. El sentiment de culpabilitat, la por de no fer-ho bé, les ferides de la relació amb la pròpia mare… són experiències que segur que a moltes ens interpel·len i Estel Solè posa damunt la taula amb una franquesa meravellosa.
Comencem temporada de club de lectura i aquest és el primer llibre de dos clubs de la biblioteca d'Olesa: el general i el d'autors i autores catalanes. Ha vingut l'autora i ens ha explicat moltes coses del procés d'escriptura. Ha tardat quatre anys a enllestir el llibre. Quan el va començar, tenia clar que volia parlar de dues coses: la violència obstètrica (fruit d'una experiència personal) i el retrobament d'un home d'uns seixanta anys amb el seu gran amor, molt temps després d'haver-se separat. I va buscar la manera d'ajuntar les dues coses. I una curiositat, l'episodi de l'ordinador perdut és real.
Hi ha dos narradors en aquesta història i a mi m'han agradat molt més les parts de la Lena que les de l'Abel. No he acabat d'entrar en la narració d'ell. I potser, potser, no caldria haver escrit l'epíleg. A la sessió d'avui li han dit a l'autora que l'epíleg hi dona un final Disney i no li ha agradat gens.