«La primera mare és un camp de blat», canta Gemma Casamajó en aquest llibre singularíssim, que s’endinsa en la pregonesa de l’experiència més universal de totes: la materna. Amb intuïció i clarividència, ressegueix el seu rastre ancestral, tan meravellós com contradictori, per, seguint Jane Lazarre, fer un retrat complex, alhora exuberant i íntim, de la «farina mòlta de veritat i enigma» d’aquest incontestable llegat femení—no sempre fructífer però sí renovador—que ens remet als orígens mateixos de la vida. Amares, animares, mares d’aigua, mares mart i mares màquina, totes elles es donen i es dolen en aquests versos terrenals i incandescents que es debaten entre «el sí mitificat de ser mare» i «el no a contracorrent que també sento».
«La mort d'un altre sempre és una clau / trobada. La fiquem al pany i ens obre, / til·lant, la porta dels nostres difunts / i els deixa així penjant d'una esbrancada»
Li poso un 3,5. Hi ha imatges molt bones que m'ha agradat llegir en versos. És interessant abordar un mateix tema des de punts de vista diferents. Potser m'esperava que els poemes no fossin genèrics sinó més concrets, però.