Quan la Maria rep una trucada de la Tere després de trenta anys de no veure's, el passat li cau a sobre com una llosa. Què deu voler, ara, aquest coi de Tere, la seva millor amiga i arxienemiga de petites, que tan malament la tractava sempre? Però la curiositat és poderosa, i la Maria es compra una brusa maca, agafa el seu Ford Escort i es planta a la urbanització on la Tere té la casa de rica que sempre havia somiat. Allà es troba la resta del vell grup d' la Ponça i l'esperit de la Doris, que segons la Tere ha tornat d'entre els morts. Així comença per a la Maria un cap de setmana frenètic, una cursa trepidant per recuperar un objecte de valor i reparar la memòria del seu amor de joventut. A cent trenta per la nacional és una novel·la de ritme galopant, volcànica i plena d'humor.
Aquest llibre ha estat com una accelerada per l’autopista: esbojarrat, implacable, i tan ple de corbes que acabes llegint amb les dues mans agafades al volant. Això és A cent trenta per la nacional: una comèdia negra amb molta mala llet, que combina el ritme cinematogràfic amb una reflexió ferotge sobre el poder, la memòria i la llengua.
La Maria, la Tere i la Ponça —tres amigues que fa dècades que no es veuen— es retroben per un motiu tan rocambolesc com commovedor: recuperar una caixa misteriosa i, de passada, enfrontar-se als fantasmes d’un passat compartit. Tot plegat es desplega a través de tres capes: una acció principal ambientada al 1997, flashbacks a la infància de les protagonistes, i una crítica implacable d’una societat marcada pel diner i la jerarquia lingüística.
Guillem Sala escriu amb puny i bisturí: té la ironia d’un Tarantino i l’afecte pels personatges d’un Coen. El seu estil directe i mordaç atrapa des del primer capítol, i l’ús del castellà intercalat —lluny de ser anecdòtic— esdevé clau per entendre la complexitat social i emocional dels personatges. Hi ha diglòssia, sí, però també hi ha trauma, classe, territori, pertinença. Tot dit amb un somriure tort i una intel·ligència feridora.
Una novel·la que fa riure, però també fa pensar. I que, com les bones carreteres, no et deixa indiferent quan hi arribes al final.
És un llibre que està bé, no esperes gens com segueix la història i menys el final.
M'ha desconcertat una mica tots els canvis temporals, no he acabat d'entendre per què tants.
La història principal al és molt bona i m'hauria agradat que se centrés més en aquesta, molt més detallada i no tant en tots els complements cronològics.
En general, un bon llibre, no dels millors però tampoc dels pitjors
és un llibre ple d’ironia i referències cinematogràfiques però els capítols de l’avi se m’han fet bastant feixucs. el final… estranyíssim, si més no. tot i així, et fa sentir com si anessis a cent trenta per la nacional
Bravo. Guillem Sala ho torna a fer. M'ha encantat. És brillant. Entretingut, amb un llenguatge mordaç, Irònic, sense caure en l'absurd i molt trepidant. Llegiu-lo!
✍️A cent trenta per la Nacional, amb un cràpula al volant del seu Ford Escort, foradant la negra nit com una partícula subatòmica, la Maria veu clar com l’aigua que no era una simple ocurrència. Rescatar el bronze. No és cap fantasia.
📍Aquesta és la història de tres amigues i l’esperit d’una quarta. Fa trenta anys que no es veuen. Tot comença amb la trucada de la Tere a la Maria: que necessita veure-la diu. A la reunió també hi haurà la Ponça i l’esperit de la Doris. El que sembla una trobada inofensiva es complicarà de mala manera amb un seguit de situacions insòlites que acabaran amb una cursa frenètica per recuperar un objecte de molt valor.
⭐️Una comèdia ambientada a Mataró als anys noranta, plena d’ironia i mordacitat. El ritme s’accelera a mesura que vas avançant la lectura, el títol no pot ser més adient. He rigut molt. Encara no havia llegit res d’aquest autor i ara tinc moltes ganes de llegir les novel·les anteriors.
Un road book que ni m'ha apassionat ni m'ha desagradat. Per a mi, aquest llibre, més enllà d'una lectura voluntària, ha sigut un must. En Guillem és un gran escriptor, però també un gran professor i encara el guardo al cor des de la tutoria del meu TFG.
M'han flipat les referències cinematogràfiques. Allà m'ha calat, sobretot per la historieta de la Maria i la Doris anant a veure Casablanca de joves. "Presiento que este es el comienzo de una hermosa amistad". I és que, estem parlant d'un romanç platònic i lèsbic del segle passat, m'encanta.
Pel que fa a l'argument de l'avi, se m'ha fet feixuc i, fins i tot, m'ha avorrit. Ara bé, fa que tot sigui ben rodó.
Una lectura imprevista però que et farà viure moments de bogeria i confusió.
Definitivament, un llibre que no hagués agafat mai per pròpia voluntat però que al venir-me em va tenir enganxada a aquesta curiosa trama.
Es nota la documentació de l'autor a nivell històric i destacar els personatges tan ben definits i tan característics que fan la història molt divertida i immersiva.
Aquesta és una història que es fa una mica curta i potser a la qual es troba a faltar una mica de produnditat més enllà de la mecànica bodevilesca tan ben greixada. Però tot això sembla poca cosa perquè, senyores, senyors, que bé que escriu en Guillem Sala! Quina llengua tan viva, divertida i àgil i amb quina intel·ligència barreja català i castellà.
M'ha costat seguir l'història en alguns capítols, on perdia el fil de la trama. Tenia molt bon record del llibre el càstig i aquest no m'ha agradat al mateix nivell. En tot cas, et dóna estones divertides i és entretingut.
Comèdia negra, amb punts dramàtics i amb punts surrealistes. Personatges del tot esperpèntics. Trama ben construïda, amb un ritme que no decau. Final molt sorprenent i ben lligat, amb una gran dosi de justícia poètica.
no li tenia gaires expectatives, però m'ha sorprès positivament. super recomanat com a lectura d'estiu. no t'esperes res de lo que passa, cosa que ho fa molt divertit