Luis García Martín, conocido como Luisgé Martín es un escritor español, Premio Ramón Gómez de la Serna, Premio del Tren "Antonio Machado" de Cuento y Premio Vargas Llosa NH de relatos.
mai he sentit tanta repulsió com llegint aquest llibre. l'autor no para de comparar-se amb bretón, de compadir-lo i d'intentar humanitzar-lo (tots els humans som llops, diu). demostra un complet desconeixement pel perfil psicopàtic i narcisista, pel maltractador, i sobretot per l'estudi criminalístic que existeix al voltat d'aquesta figura. culpabilitza continuament la víctima i parla d'un 'mòbil del crim': la seva dona el deixa. El mòbil real de qualsevol forma de violència de gènere, incloent aquí la vicària, és continuar exercint la dominació indemne que s'ha fet al llarg de la relació. aquest no és un crim passional, és un assassinat masclista. compara l'assassí amb clàssics literaris i admet, fins i tot, que per a ell el contacte amb bretón i l'escriptura mateixa d'aquest llibre és un joc: queda patent la incomprensió absoluta del tema que tracta. val a dir, també, que és esgotador -i encara més pretenciós- parlar d'aquest llibre com 'un apropament a l'obscura ment d'un parricida'. en primer lloc, existeixen estudis que ho fan, des d'un criteri científic. en segon lloc, parlem d'un tema infinitament manit i, a més, absurd. el diagnòstic ja t'ho diu tot: el que hi ha darrera de bretón és el que hi ha darrera del meu pare i de tants i tants homes, el narcicisme del maltractador operant en un sistema que l'ampara. no hi ha més i no és medea i jasó. és violència.
abans d'empatitzar amb bretón al punt d'escriure 177 pàgines on només compta amb el seu relat viciat, negar la protecció integral a la víctima, anomenar infinitud de noms i detalls part de la intimitat d'altres persones gens vinculades al cas, potser Luisgé hauria d'haver parlat amb algun psiquiatra especialitzat en maltractador, o haver llegit un llibre, que n'hi ha un munt, sobre aquesta mena de violència.
Ese libro me parece uno de esos libros que cruzan una línea ética muy difícil de justificar.
Aunque el autor insiste en que no pretende defender a José Bretón y que el asesino “no sale bien parado”, gran parte de la polémica vino precisamente porque muchas personas sintieron que darle tanto espacio y profundidad a alguien que asesinó a sus hijos terminaba humanizándolo más de la cuenta.
Se que hay lectores que sienten que el libro convierte el horror en espectáculo intelectual y que revictimiza a la madre de los niños, pero...
Literariamente puede estar bien escrito, pero eso no siempre basta. A veces un libro puede ser brillante técnicamente y aun así resultar desagradable o moralmente vacío.
En este caso, mucha gente vio más provocación que reflexión real, y la sensación de “estar justificando” o intentando explicar demasiado a un asesino pesa muchísimo durante la lectura.
Si a ti te produjo rechazo, probablemente es porque el libro dedica más energía a entrar en la mente del criminal que al dolor de las víctimas, y eso deja un sabor muy frío y bastante incómodo.