L’Ernest, el protagonista d’aquesta novel·la, escriu a algú a qui estima: li vol narrar el seu desig, vol recordar la nit anterior, celebrar-la. Però no pot fer-ho. No pot parlar de desig sense embrancar-se en l’autojustificació i la culpa, i per això convoca un narrador.
És aquesta nova veu, intel·ligent i desinhibida, que ens explica la seva història: coneixem l’Ernest quan encara és un nen i assistim al seu despertar sexual, amb les primeres obsessions, els estranys mecanismes de la seducció, la pornografia, l’amor, els desenganys... El seguim durant la joventut fins que s’enamora de l’Aurora, amb qui trava una relació insòlita i esquitxada d’altres persones, com la Gisela, casada, mare, interessada en l’amor lliure. Així, veiem desfilar gairebé dues dècades –les de la consolidació de les xarxes socials i el feminisme, les que van de Messenger a Tinder– com una educació sentimental i política. Trampejant el pes de les normes i les convencions, l’Ernest, com tota una generació, mira d’inventar un codi per a si mateix.
Honest i incisiu, Arià Paco obre la porta de la narrativa masculina sobre el desig heterosexual, sobre la seducció i sobre el sexe d’uns homes que no són ben bé uns altres però que ja no són els mateixos; una narrativa a la qual no valen els relats antics ni les etiquetes d’estar per casa, i que té tot un paisatge nou per explorar.
als cercles d'afruitadis molt sovint fem la conya que no ens relacionem amb omens sis estereos i aquest llibre m'ha recordat per que 💌
l'ernest es un titacalent que fa veure que dona singades pero es que primer has d'haver trepitjat la singueria. aixo es el que passa amb els omens estereos que sapiguer dir els noms de les coses no les fa i jo l'ernest no se si sent culpa o por de ser cancel·lat que tambe es una cosa molt de titoluts que tenen un minim temps de pantalla i de lectura.
ai si i aixo d'assimilar les ganes de fer el tossi tossi i l'amor com diu el ricard??? quin patir tota aquesta gent semblen victorians decimonònics que en comptes de pòdcasts fan cartes de cinc pàgines pero que s'han teletransportat a la paloma un cap de setmana del 2025 que han estrimejat la turra sobre parelles obertes han llegit tuits sobre en defensa d'afrodita i han tastat l'mdma en una festa i s'han posat fornosis perdudis i s'han menjat la boca
el tema metaliterari tambe he de dir que se m'ha acabat fent una mica ugh es com ok al llibre diuen que no hi ha llibres sobre omens i un català mai els farie (sic) i tu justament n'estas llegint un....marc jacobs by marc jacobs by marc jacobs quisso ahhhh
i ja per acabar aquesta necessitat masculina de citar ferrater constantment lowkey fa olor d'axe xocolata
si que he de dir que el final m'ha eslapejat genuïnament alt perque ens demostra que podem teoritzar tot lo que vulguem sobre models singoafectius que al final sempre seran un krisseig i que la força dels omens estereos rau exclusivament a la llengua i a la tita.
tambe m'ha agradat la part en que els amics comencen a desnatar-li el bussy a l'ernest gratuïtament per ser un piuviu com va dir la berta prieto a dret a pataleta les teves amigues son unes guarres.
la que mes be m'ha caigut es l'aurora una popuda real que no vol que li toquin la vagigi metaforicament i que te molt clar que vol com l'hi han de tocar literalment!!! i agafa mania als sarnalonautes i se'n va a berlin a ser una tossina i una gaudissera clar que si aurora viu aquesta vida d'urgell per a totes natres
A moments és interessant la profunditat amb la qual aconsegueix apropar-se a algunes de les complexitats de l’amor –de la manera de viure l’amor i relacionar-se d’una generació o d’una comunitat– i aquest interès potser ja el fa mereixedor del Premi Llibres Anagrama de Novel·la (i tot el tema dels homes d’aquesta generació/comunitat en relació amb el feminisme, la masculinitat, el desig, la culpa i tots aquests conceptes que tant s’han utilitzat –gastat!– per fer-ne promoció), però és tediosa la veu del narrador, a estones insuportable, tan turmentat i culpable amb una actitud poruga davant la vida. Per mi aquesta novel·la demostra –i contribueix a – l’esgotament dels exercicis d’autoficció (o almenys, l’autoficció d’aquesta manera en la qual s’utilitza la pròpia vida com a recurs per emmascarar de novel·la el que en realitat és un assaig sobre temes personals als quals donar voltes, divagar, exposar) i manifesta la necessitat de recuperar les ficcions reals, les veus de narradors que no s’identifiquen amb les de l’autor, de tornar al sentit atàvic de la creació literària. Estic cansat ja de les autoficcions mandroses, que parteixen de la pròpia vida no perquè això doni més veritat a la història que volen explicar, sinó per la incapacitat de crear una ficció sòlida que expressi les mateixes coses.
Al principi sembla dotat de certa profunditat, després es converteix en un llibre pretensiós amb un protagonista que ens recorda que acabar soles amb un gat és una opció magnífica.
Vaig escoltar un pòdcast on es parlava d’aquest llibre amb l’autor i em van venir ganes de llegir-lo. Però haig de dir que n’he quedat bastant decebuda. El mateix discurs de sempre i massa compassió pel protagonista. La part positiva és que n’he sortit una mica més lesbiana.
Em reafirmo que els diàlegs són el meu mitjà preferit dins i fora de la ficció. Ho vaig pensar amb la peli de Before Sunrise, les parts de Dones lliures d'El quadern daurat i amb El convit de Plató. I ho he recordat aquí, i no només perquè els dos llibres es referenciïn. A Teoria del joc no tot són converses estirats al llit (tot i que n'hi ha moltes i és del que més m'agrada), però crec que en conjunt se sent com una gran conversa així; mig tendra i mig rasposa, mig a les fosques però intentant trobar veritats o almenys coses que importin, i amb una veu juganera, íntima, sincera i intel·ligentíssima. M'ha impressionat molt llegir-lo.
Si en algun moment, mai, ningú, per qualsevol motiu em demanés que resumís aquesta novel·la en un sol fragment d'El Convit, ho dissimularia però tindria la resposta molt preparada: "El més meravellós de tot és la convicció popular que l'enamorat és l'únic que, en fer un jurament, pot obtenir el perdó dels déus si l'infringeix, ja que no existeix tal cosa com un jurament amorós. Aquesta és l'absoluta llibertat que els déus i els homes han atorgat a l'amant, segons ens diu el costum." (traducció pròpia (del castellà))
El llibre és bo i enganxa, sobretot la primera meitat. Però mare meva, quin final tant poc escaient.
Després de llegir l’última escena del llibre m'ha entrat la mala llet i escriuré pensaments inconnexos que em passen pel cap, a veure si algú m’aclareix de què va aquesta novel·la i les relacions amoroses que defensa.
Quina és la conclusió del llibre? Que desig i sexe van abans que l’amor, l’estima i la comunicació? És l’únic que ens mou als joves d’avui dia?
Sembla mentida que, en el món hipersexualitzat en què vivim (pornografia a punta pala, xarxes socials, Tinder, sexting, hedonisme, kinks, etc.), haguem de seguir fent apologia del mateix en comptes de qüestionar si realment ens convé tot això, tant per als homes com per a les dones. I si realment ens convé, si la manera com ho estem fent és la més adient o no.
On és aquesta culpabilitat de l’Ernest de la qual tant es parla al llibre? Només hi veig egoisme mal dissimulat. No veig un home patidor i ple de contradiccions o dilemes interns, com ens vol fer creure l’autor.
I aquesta hipocresia de la comunicació en les relacions modernes? Si tant s’aboga per la comunicació i les cures, per què no s’explica tot?
Ah, clar, millor expliquem només el que ens convingui quan ens convingui per mantenir viu el joc el màxim temps possible sense assumir responsabilitats. Estirem el xiclet, doncs, així potser mai despertem d’aquest conte de fades! I si algú surt mal parat pel camí, que es foti.
Tant parlar de noves masculinitats i només veig un tiu que es deixa portar per la moda relacional dels modernets del moment: hedonisme i sexe per sexe. On el desig egoista és el que ens mou.
Recordem que l’Ernest al començament no és així. S’enamora, li fan mal i, inconscientment, hermetitza la seva vulnerabilitat disfressant-la de desig. Sembla que, després de la innocència de l’adolescència, es prohibeixi tornar-se a enamorar, i redirigeix els seus sentiments ferits cap a relacions basades en el sexe.
Coneix l’Aurora i tenen una relació de follamics de tota la vida. Quina novetat!
Però quan va coneixent la Gisela, què? Al final, una relació que semblava la més "tradicional" sentimentalment parlant s’acaba convertint a la última pàgina del llibre en una fantasia pornogràfica. El somni de qualsevol home subjacent a la nova masculinitat (ens vol fer entendre el llibre).
Ah! Però després intueixo que m’acabaré sentint culpable, pensa l’Ernest! Quina contradicció interna que tinc, valga’m Déu! Ernest, si vols només folleteo fàcil, assumeix-ho, però no ens venguis la moto. I comunica’t amb les teves relacions, si us plau, no siguis hipòcrita.
Irònicament, només hi veig por al compromís i a la comunicació honesta. "Teoria del joc" es titula. O dit d'una altre manera: "Incapacitat per prendre decisions per por a que t'acabin fent mal".
Pots estar més o menys d’acord amb l’actitud de l’Aurora, però és l’única que té les coses clares i que viu la seva sexualitat d'una forma tant natural que és envejable. En canvi, l’Ernest i la Gisela són uns hipòcrites, cadascú a la seva manera.
Bah, em costa la gent que juga a jugar amb els sentiments dels altres perquè no sap què vol i ho racionalitza per fer veure que no és així.
Potser m’hauria de rellegir el llibre per acabar d’entendre la psicologia dels personatges. Però, de primeres, no és aquesta la novel·la que m’esperava sobre la "nova masculinitat". Tot i que al mateix temps, que remogui racons incòmodes és un punt a favor.
I a tot això, l'Ernest té una energia de podcast bro male loneliness epidemic completament terrorífica, i no mentiré, tota la vibe de converses sobre el poliamor i l'anarquia relacional m'ha despertat l'estrès postraumàtic d'ex-monitora de lleure
el vaig comprar perquè havia guanyat l’anagrama i jo soc partidària de llegir els premiats de les nostres editorials. després d’anar a escoltar l’escriptor en directe en una conversa amb una de les meves periodistes preferides del país, se me’n van passar les ganes. vaig pensar que no faria per mi. m’ha acompanyat avui en un viatge de 7 hores de cotxe i l’he endrapat. no n’entenc les males crítiques; està ben escrit, és entretingut, àgil i parla de les inquietuds d’un noi que, al final, les vivim tots. potser sí que hi ha moments que m’han semblat un pèl desagradables o misògins, però crec que l’autor ja busca aquet rebuig. a més a més, els referents que utilitza són molt del meu món. l’únic que trauria és el mini capítol del principi. entenc que hi ha de ser, però es fa bola. bé, llegiu-lo, lectura distreta i amable❤️ sempre a favor de les bones converses (al llit)
La història es construeix des d’una mena de joc entre dues veus: un protagonista l’Ernest que no pot explicar-se directament, i un narrador anònim que pren el relleu per fer-ho en el seu lloc; però, d’on surt la veu d’aquest narrador, és la mateixa veu que la veu autorial?
Aquest dispositiu permet reflexionar sobre la culpa, la vergonya i la necessitat d’explicar-se sense assumir del tot les pròpies accions.
És una novel·la centrada en la crisi de la masculinitat contemporània. Mostra com un home jove, l’Ernest, educat amb valors progressistes i feministes, es veu atrapat entre el desig, la culpa, la por de fer mal i la voluntat de fer les coses bé, on aquest bé representa el punt de vist del feminisme o del feminisme entès per aquesta nova masculinitat o per aquesta masculinitat en construcció, encara amb herències de l’antic paradigma patriarcal.
La sexualitat es tracta amb cruesa i detall, però sense morbositat gratuïta. Les relacions obertes apareixen com a espais de llibertat però també de desorientació, dolor i desequilibri emocional. No es presenten com una solució, sinó com una realitat complexa. Penso que l’autor ho ha experimentat en la seva pròpia pell; no ho sé, m’estic arriscant; però si una ressenya no és mínimament arriscada no serveix per a res.
És, en certa manera, una educació sentimental de la generació nascuda als noranta, marcada pel pas del Messenger i Fotolog; del porno en línia a Tinder, el feminisme 4.0, el poliamor i la pressió per ser emocionalment responsable. Tot plegat es presenta com un joc d’estratègies i autoenganys.
Escribir, escribe súper bien. Pero qué libro más insoportable. Qué poco interesante es su punto de vista, a la que te das cuenta de que esto no va a ir de nada más que de un tío que es como el Tom Cruise de Magnolia y poco más. Nuevas masculinidades, hombres frágiles, blablabla. Mira, no. Casualmente, es un hacha en la cama. Casualmente, sabe perfectamente lo que piensan las tías de él, y casualmente todas se enamoran de él y le bailan el agua y aceptan todo y se corren cuando él quiere y como nunca se habían corrido antes, y así se lo hacen saber. Bah. Acabas harto de ver cómo el autor se mete en las cabezas de todos y todAs sus personajes para que el protagonista, tío heterosexual pichabrava y poco más, acabe ensalzado. Entiendo el tono irónico que busca, el tonito crítico, pero es que, en mi opinión al menos, no le sale ni un poco, al contrario. Y lo contrario es, justamente, caer en la trampa de la que pretende alertar. El libro más insoportable que he leído este año. A ver qué tal el ganador del Planeta, que a este punto ya qué más da todo.
Me l'havien recomanat com un llibre trencador sobre noves masculinitats però trobo que ha estat poc profund i s'ha omplert la boca de no monogàmia i els homes feministes encara que per mi s'ha quedat aquí a la superfície. L'escriptura tampoc ha estat res de l'altre món. Esperava més.
Un llibre d'homes sobre el feminisme. El vaig començar i ja em veia escrivint ben punyent en aquesta ressenya: el llibre que heu de llegir si mai em voleu entendre. I és que comença fort i amb la idea encarada (reconstruir-se no passa per passar-nos la vida demanant perdó; o bé, el desig pren uns camins inescrutables) però pren uns camins una mica estranys, difusos entre una clara autoficció i el que pot semblar una improvització d'estils. Espero que n'Arià segueixi explorant i segueixi escrivint.
M'esperava llegir i conèixer uns altres homes i ha sigut com parlar amb els meus amics heteros del poble quan es posen sensiblons de festa. Tinc el convenciment que a l'autor li cau molt bé el seu protagonista però sincerament és un home insuportable. És interessant el qüestionament i dubte constant que té sobre la seva persona i com és capaç de no evolucionar en tota la novel·la. Ja n'estava farta i quan ha començat a parlar del col·lectiu Queer sin saber nada de eso... ai. M'ha fet patir una mica. Però bueno. Sempre em sorprendrà la seguretat amb què els homes aborden temes que desconeixen intentant subjugar-los amb el criteri propi. Com si no hi hagués alternatives a la concepció que ells tenen del món. Com si les eines per construir la casa fossin les mateixes per a tothom. Són tan ignorants que no poden comprendre un lloc sense l'amo. A l'autor li recomanaria el llibre de MONJAS LESBIANAS: SE ROMPE EL SILENCIO. Perquè llegeixi i pugui pensar sobre una altra manera de relacionar-se. M'agradarà molt llegir més d'Arià Paco, té una bona retòrica i crea imatges interessants. M'agrada com comparteix les seves rumiacions i com es col·loca com aprenent d'observador.
A mi m'ha agradat prou. És un bon manual d'estil sobre com plasmar les nostres interfícies.
Pel que fa al contingut: llegiu les altres crítiques. No és anecdòtic que el col·lectiu femení + lgtb el trobi de palla mental post-noves-masculinitats; propagandístic com a mínim, ve a dir: no soc com els altres perquè no segueixo els cànons de la meva Barcelona (en el fons sí). Admireu-me, que soc molt bon jan, massa bo i tot, tot i que lo bo no em treu lo hedonista (si vols et deixaré la ma marcada al cul). Admireu-me, que soc l'home del segle vint-i-u, el que totes les dones voldrien!
M'ha sorprès molt. De bon principi m'ha atrapat moltíssim i he trobat molt interessant el tipus de protagonista que planteja (hi ha una línia molt fina entre que et caigui bé per la sinceritat com viu la vida, mentre que et pot caure fatal per la seva insensibilitat i egocentrisme). Està molt ben escrit tot i que el final no m'ha convençut. He de dir que, en algun fragment, les reflexions més filosòfiques sobre les relacions i la masculinitat m'han sobrat una mica. Crec que feien perdre una mica la força narrativa que té el llibre.
La valoració final és que el recomano 100%. És una aposta molt original.
Prescindible si no és que t'interessen els encontres sexuals d'un jove, molt llesterró, que ho fa tot i bé: filosofa, estima, dona consells de psicologia infantil i a més és capaç de fer tocar el cel a les dones (i amb les dues mans!). Ara fora berbes... se'n salva alguna reflexió sobre el desig... però la irritació i l'avorriment que et provoca no ho paga! Per cert, si el voleu llegir, no el compreu. Us el deix!
A veure, m’ha agradat, bastant, molt ben escrit blablabla. Això si, el protagonista passa de ser molt cuqui a ser odios cada 2x3 i el final…. Quina mala llet de final lol.
Tot i així sí que és un llibre que enganxa i tens ganes de seguir llegint, i sobre tot de llegir més coses de l’Arià Paco!! :)
si pertanys a la generació de l'Arià aquest llibre ressona per totes bandes. retrat d'un moment i d'unes dinàmiques socials compartides i apreses. gràcies pel què i el com, Arià.
Molt bon llibre, molt recomanable per a tots els homes joves enmig d'aquesta època de crisi de la masculinitat i desencís amb el feminisme.
La qualitat literària podria ser una mica millor i és el que li fa no ser un 5/5, tot i això m'ha fascinat completament la idea i l'objectiu del llibre.