Teoria del joc

by Arià Paco Abenoza

L’Ernest, el protagonista d’aquesta novel·la, escriu a algú a qui estima: li vol narrar el seu desig, vol recordar la nit anterior, celebrar-la. Però no pot fer-ho. No pot parlar de desig sense embrancar-se en l’autojustificació i la culpa, i per això convoca un narrador.

És aquesta nova veu, intel·ligent i desinhibida, que ens explica la seva història: coneixem l’Ernest quan encara és un nen i assistim al seu despertar sexual, amb les primeres obsessions, els estranys mecanismes de la seducció, la pornografia, l’amor, els desenganys... El seguim durant la joventut fins que s’enamora de l’Aurora, amb qui trava una relació insòlita i esquitxada d’altres persones, com la Gisela, casada, mare, interessada en l’amor lliure. Així, veiem desfilar gairebé dues dècades –les de la consolidació de les xarxes socials i el feminisme, les que van de Messenger a Tinder– com una educació sentimental i política. Trampejant el pes de les normes i les convencions, l’Ernest, com tota una generació, mira d’inventar un codi per a si mateix.

Honest i incisiu, Arià Paco obre la porta de la narrativa masculina sobre el desig heterosexual, sobre la seducció i sobre el sexe d’uns homes que no són ben bé uns altres però que ja no són els mateixos; una narrativa a la qual no valen els relats antics ni les etiquetes d’estar per casa, i que té tot un paisatge nou per explorar.

Genres: Fiction

280 pages, Paperback

Published March 26, 2025

Reviews

[Trodeponent · Rating 3 out of 5]

als cercles d'afruitadis molt sovint fem la conya que no ens relacionem amb omens sis estereos i aquest llibre m'ha recordat per que 💌

l'ernest es un titacalent que fa veure que dona singades pero es que primer has d'haver trepitjat la singueria. aixo es el que passa amb els omens estereos que sapiguer dir els noms de les coses no les fa i jo l'ernest no se si sent culpa o por de ser cancel·lat que tambe es una cosa molt de titoluts que tenen un minim temps de pantalla i de lectura.

ai si i aixo d'assimilar les ganes de fer el tossi tossi i l'amor com diu el ricard??? quin patir tota aquesta gent semblen victorians decimonònics que en comptes de pòdcasts fan cartes de cinc pàgines pero que s'han teletransportat a la paloma un cap de setmana del 2025 que han estrimejat la turra sobre parelles obertes han llegit tuits sobre en defensa d'afrodita i han tastat l'mdma en una festa i s'han posat fornosis perdudis i s'han menjat la boca

el tema metaliterari tambe he de dir que se m'ha acabat fent una mica ugh es com ok al llibre diuen que no hi ha llibres sobre omens i un català mai els farie (sic) i tu justament n'estas llegint un....marc jacobs by marc jacobs by marc jacobs quisso ahhhh

i ja per acabar aquesta necessitat masculina de citar ferrater constantment lowkey fa olor d'axe xocolata

si que he de dir que el final m'ha eslapejat genuïnament alt perque ens demostra que podem teoritzar tot lo que vulguem sobre models singoafectius que al final sempre seran un krisseig i que la força dels omens estereos rau exclusivament a la llengua i a la tita.

tambe m'ha agradat la part en que els amics comencen a desnatar-li el bussy a l'ernest gratuïtament per ser un piuviu com va dir la berta prieto a dret a pataleta les teves amigues son unes guarres.

la que mes be m'ha caigut es l'aurora una popuda real que no vol que li toquin la vagigi metaforicament i que te molt clar que vol com l'hi han de tocar literalment!!! i agafa mania als sarnalonautes i se'n va a berlin a ser una tossina i una gaudissera clar que si aurora viu aquesta vida d'urgell per a totes natres

[karen rambla · Rating 3 out of 5]

2.5 ⭐️ tinc tantes coses a dir però l’autor és massa milennial i segur que té goodreads

[Alcedo atthis · Rating 3 out of 5]

A moments és interessant la profunditat amb la qual aconsegueix apropar-se a algunes de les complexitats de l’amor –de la manera de viure l’amor i relacionar-se d’una generació o d’una comunitat– i aquest interès potser ja el fa mereixedor del Premi Llibres Anagrama de Novel·la (i tot el tema dels homes d’aquesta generació/comunitat en relació amb el feminisme, la masculinitat, el desig, la culpa i tots aquests conceptes que tant s’han utilitzat –gastat!– per fer-ne promoció), però és tediosa la veu del narrador, a estones insuportable, tan turmentat i culpable amb una actitud poruga davant la vida. Per mi aquesta novel·la demostra –i contribueix a – l’esgotament dels exercicis d’autoficció (o almenys, l’autoficció d’aquesta manera en la qual s’utilitza la pròpia vida com a recurs per emmascarar de novel·la el que en realitat és un assaig sobre temes personals als quals donar voltes, divagar, exposar) i manifesta la necessitat de recuperar les ficcions reals, les veus de narradors que no s’identifiquen amb les de l’autor, de tornar al sentit atàvic de la creació literària. Estic cansat ja de les autoficcions mandroses, que parteixen de la pròpia vida no perquè això doni més veritat a la història que volen explicar, sinó per la incapacitat de crear una ficció sòlida que expressi les mateixes coses.

[Nico Tomás · Rating 3 out of 5]

està bé per confirmar per què tinc moltes més amigues que amics

[Rosa Diop · Rating 1 out of 5]

Al principi sembla dotat de certa profunditat, després es converteix en un llibre pretensiós amb un protagonista que ens recorda que acabar soles amb un gat és una opció magnífica.

[Laura · Rating 3 out of 5]

està ben escrit però és autocomplaent amb ganes

[Júlia Sells · Rating 2 out of 5]

lowkey pedant i això del festival de noves masculinitats m’ha fet tremolar

[Aliena · Rating 3 out of 5]

M'esperava llegir i conèixer uns altres homes i ha sigut com parlar amb els meus amics heteros del poble quan es posen sensiblons de festa. Tinc el convenciment que a l'autor li cau molt bé el seu protagonista però sincerament és un home insuportable. És interessant el qüestionament i dubte constant que té sobre la seva persona i com és capaç de no evolucionar en tota la novel·la. Ja n'estava farta i quan ha començat a parlar del col·lectiu Queer sin saber nada de eso... ai. M'ha fet patir una mica. Però bueno. Sempre em sorprendrà la seguretat amb què els homes aborden temes que desconeixen intentant subjugar-los amb el criteri propi. Com si no hi hagués alternatives a la concepció que ells tenen del món. Com si les eines per construir la casa fossin les mateixes per a tothom. Són tan ignorants que no poden comprendre un lloc sense l'amo. A l'autor li recomanaria el llibre de MONJAS LESBIANAS: SE ROMPE EL SILENCIO. Perquè llegeixi i pugui pensar sobre una altra manera de relacionar-se. M'agradarà molt llegir més d'Arià Paco, té una bona retòrica i crea imatges interessants. M'agrada com comparteix les seves rumiacions i com es col·loca com aprenent d'observador.

[Anaïs Folguera · Rating 5 out of 5]

Em reafirmo que els diàlegs són el meu mitjà preferit dins i fora de la ficció. Ho vaig pensar amb la peli de Before Sunrise, les parts de Dones lliures d'El quadern daurat i amb El convit de Plató. I ho he recordat aquí, i no només perquè els dos llibres es referenciïn. A Teoria del joc no tot són converses estirats al llit (tot i que n'hi ha moltes i és del que més m'agrada), però crec que en conjunt se sent com una gran conversa així; mig tendra i mig rasposa, mig a les fosques però intentant trobar veritats o almenys coses que importin, i amb una veu juganera, íntima, sincera i intel·ligentíssima. M'ha impressionat molt llegir-lo.

Si en algun moment, mai, ningú, per qualsevol motiu em demanés que resumís aquesta novel·la en un sol fragment d'El Convit, ho dissimularia però tindria la resposta molt preparada:
"El més meravellós de tot és la convicció popular que l'enamorat és l'únic que, en fer un jurament, pot obtenir el perdó dels déus si l'infringeix, ja que no existeix tal cosa com un jurament amorós. Aquesta és l'absoluta llibertat que els déus i els homes han atorgat a l'amant, segons ens diu el costum." (traducció pròpia (del castellà))

[cori :) · Rating 1 out of 5]

Molt soroll per no res

I a tot això, l'Ernest té una energia de podcast bro male loneliness epidemic completament terrorífica, i no mentiré, tota la vibe de converses sobre el poliamor i l'anarquia relacional m'ha despertat l'estrès postraumàtic d'ex-monitora de lleure

[Arianna · Rating 1 out of 5]

He tingut reaccions físiques d’horror al transport públic

[Mal Auster · Rating 3 out of 5]

El llibre és bo i enganxa, sobretot la primera meitat. Però mare meva, quin final tant poc escaient.

Després de llegir l’última escena del llibre m'ha entrat la mala llet i escriuré pensaments inconnexos que em passen pel cap, a veure si algú m’aclareix de què va aquesta novel·la i les relacions amoroses que defensa.

Quina és la conclusió del llibre? Que desig i sexe van abans que l’amor, l’estima i la comunicació? És l’únic que ens mou als joves d’avui dia?

Sembla mentida que, en el món hipersexualitzat en què vivim (pornografia a punta pala, xarxes socials, Tinder, sexting, hedonisme, kinks, etc.), haguem de seguir fent apologia del mateix en comptes de qüestionar si realment ens convé tot això, tant per als homes com per a les dones. I si realment ens convé, si la manera com ho estem fent és la més adient o no.

On és aquesta culpabilitat de l’Ernest de la qual tant es parla al llibre? Només hi veig egoisme mal dissimulat. No veig un home patidor i ple de contradiccions o dilemes interns, com ens vol fer creure l’autor.

I aquesta hipocresia de la comunicació en les relacions modernes? Si tant s’aboga per la comunicació i les cures, per què no s’explica tot?

Ah, clar, millor expliquem només el que ens convingui quan ens convingui per mantenir viu el joc el màxim temps possible sense assumir responsabilitats. Estirem el xiclet, doncs, així potser mai despertem d’aquest conte de fades! I si algú surt mal parat pel camí, que es foti.

Tant parlar de noves masculinitats i només veig un tiu que es deixa portar per la moda relacional dels modernets del moment: hedonisme i sexe per sexe. On el desig egoista és el que ens mou.

Recordem que l’Ernest al començament no és així. S’enamora, li fan mal i, inconscientment, hermetitza la seva vulnerabilitat disfressant-la de desig. Sembla que, després de la innocència de l’adolescència, es prohibeixi tornar-se a enamorar, i redirigeix els seus sentiments ferits cap a relacions basades en el sexe.

Coneix l’Aurora i tenen una relació de follamics de tota la vida. Quina novetat!

Però quan va coneixent la Gisela, què? Al final, una relació que semblava la més "tradicional" sentimentalment parlant s’acaba convertint a la última pàgina del llibre en una fantasia pornogràfica. El somni de qualsevol home subjacent a la nova masculinitat (ens vol fer entendre el llibre).

Ah! Però després intueixo que m’acabaré sentint culpable, pensa l’Ernest! Quina contradicció interna que tinc, valga’m Déu! Ernest, si vols només folleteo fàcil, assumeix-ho, però no ens venguis la moto. I comunica’t amb les teves relacions, si us plau, no siguis hipòcrita.

Irònicament, només hi veig por al compromís i a la comunicació honesta. "Teoria del joc" es titula. O dit d'una altre manera: "Incapacitat per prendre decisions per por a que t'acabin fent mal".

Pots estar més o menys d’acord amb l’actitud de l’Aurora, però és l’única que té les coses clares i que viu la seva sexualitat d'una forma tant natural que és envejable. En canvi, l’Ernest i la Gisela són uns hipòcrites, cadascú a la seva manera.

Bah, em costa la gent que juga a jugar amb els sentiments dels altres perquè no sap què vol i ho racionalitza per fer veure que no és així.

Potser m’hauria de rellegir el llibre per acabar d’entendre la psicologia dels personatges. Però, de primeres, no és aquesta la novel·la que m’esperava sobre la "nova masculinitat". Tot i que al mateix temps, que remogui racons incòmodes és un punt a favor.

Donc mèrit a l'Arià per intentar-ho.

Salut.

[Pol Viñas · Rating 3 out of 5]

Bona autoficció!

[Carlos Giacomelli · Rating 2 out of 5]

Escribir, escribe súper bien. Pero qué libro más insoportable. Qué poco interesante es su punto de vista, a la que te das cuenta de que esto no va a ir de nada más que de un tío que es como el Tom Cruise de Magnolia y poco más. Nuevas masculinidades, hombres frágiles, blablabla. Mira, no. Casualmente, es un hacha en la cama. Casualmente, sabe perfectamente lo que piensan las tías de él, y casualmente todas se enamoran de él y le bailan el agua y aceptan todo y se corren cuando él quiere y como nunca se habían corrido antes, y así se lo hacen saber. Bah. Acabas harto de ver cómo el autor se mete en las cabezas de todos y todAs sus personajes para que el protagonista, tío heterosexual pichabrava y poco más, acabe ensalzado. Entiendo el tono irónico que busca, el tonito crítico, pero es que, en mi opinión al menos, no le sale ni un poco, al contrario. Y lo contrario es, justamente, caer en la trampa de la que pretende alertar. El libro más insoportable que he leído este año. A ver qué tal el ganador del Planeta, que a este punto ya qué más da todo.

[jana · Rating 4 out of 5]

el vaig comprar perquè havia guanyat l’anagrama i jo soc partidària de llegir els premiats de les nostres editorials. després d’anar a escoltar l’escriptor en directe en una conversa amb una de les meves periodistes preferides del país, se me’n van passar les ganes. vaig pensar que no faria per mi.
m’ha acompanyat avui en un viatge de 7 hores de cotxe i l’he endrapat. no n’entenc les males crítiques; està ben escrit, és entretingut, àgil i parla de les inquietuds d’un noi que, al final, les vivim tots. potser sí que hi ha moments que m’han semblat un pèl desagradables o misògins, però crec que l’autor ja busca aquet rebuig. a més a més, els referents que utilitza són molt del meu món. l’únic que trauria és el mini capítol del principi. entenc que hi ha de ser, però es fa bola.
bé, llegiu-lo, lectura distreta i amable❤️ sempre a favor de les bones converses (al llit)

[Jana · Rating 4 out of 5]

M'ha agradat? Sí. M'ha caigut bé el protagonista? Crec que no. M'ha fet reflexionar entorn de com concebem les relacions i l'amor actualment? Molt.

Crec que és un llibre que pot no agradar, però tal com diu un dels personatges: “És igual el que defensi un llibre. Del que es tracta és de posar els temes sobre la taula”. Potser té una mica de raó???

[Mariona · Rating 1 out of 5]

La ferida fife

[Aina TR · Rating 3 out of 5]

Sospito que m’hauria agradat més des del punt de vista de l’Aurora.

[Javier Gil Jaime · Rating 3 out of 5]

La història es construeix des d’una mena de joc entre dues veus: un protagonista l’Ernest que no pot explicar-se directament, i un narrador anònim que pren el relleu per fer-ho en el seu lloc; però, d’on surt la veu d’aquest narrador, és la mateixa veu que la veu autorial?

Aquest dispositiu permet reflexionar sobre la culpa, la vergonya i la necessitat d’explicar-se sense assumir del tot les pròpies accions.

És una novel·la centrada en la crisi de la masculinitat contemporània. Mostra com un home jove, l’Ernest, educat amb valors progressistes i feministes, es veu atrapat entre el desig, la culpa, la por de fer mal i la voluntat de fer les coses bé, on aquest bé representa el punt de vist del feminisme o del feminisme entès per aquesta nova masculinitat o per aquesta masculinitat en construcció, encara amb herències de l’antic paradigma patriarcal.

La sexualitat es tracta amb cruesa i detall, però sense morbositat gratuïta. Les relacions obertes apareixen com a espais de llibertat però també de desorientació, dolor i desequilibri emocional. No es presenten com una solució, sinó com una realitat complexa. Penso que l’autor ho ha experimentat en la seva pròpia pell; no ho sé, m’estic arriscant; però si una ressenya no és mínimament arriscada no serveix per a res.

És, en certa manera, una educació sentimental de la generació nascuda als noranta, marcada pel pas del Messenger i Fotolog; del porno en línia a Tinder, el feminisme 4.0, el poliamor i la pressió per ser emocionalment responsable. Tot plegat es presenta com un joc d’estratègies i autoenganys.

[Oriol Peralta · Rating 1 out of 5]

l'Ernest és un hetero tita fluixa amb trichomones que va de modern.
crec que no hi ha ni una pàgina en que no parli de sexe, però del barat clar.

[Ares · Rating 4 out of 5]

El sally rooney català

[Gerard Pasanau · Rating 3 out of 5]

a vegades m'ha costat tenir una lectura fluïda per la recargolació de la narració.

[Gerard · Rating 4 out of 5]

A mi m'ha agradat prou. És un bon manual d'estil sobre com plasmar les nostres interfícies.

Pel que fa al contingut: llegiu les altres crítiques. No és anecdòtic que el col·lectiu femení + lgtb el trobi de palla mental post-noves-masculinitats; propagandístic com a mínim, ve a dir: no soc com els altres perquè no segueixo els cànons de la meva Barcelona (en el fons sí). Admireu-me, que soc molt bon jan, massa bo i tot, tot i que lo bo no em treu lo hedonista (si vols et deixaré la ma marcada al cul). Admireu-me, que soc l'home del segle vint-i-u, el que totes les dones voldrien!

[Cristina Madrid · Rating 4 out of 5]

si pertanys a la generació de l'Arià aquest llibre ressona per totes bandes. retrat d'un moment i d'unes dinàmiques socials compartides i apreses. gràcies pel què i el com, Arià.

[Uli · Rating 3 out of 5]

Una llàstima que un sac de tan bones idees i reflexions quedi soterrat entre tanta pedanteria i autocomplaença.

[albooks · Rating 2 out of 5]

masculinitat fràgil bla bla bla molts parèntesis bla bla bla

[Xisclet · Rating 1 out of 5]

Vaig començar aquest llibre amb s'intenció de ficar-me dins es cap d'un tio com n'Ernest, mirant de cara tots es defectes que hi podia suposar. Si una cosa li he de reconèixer a aquest tal Arià Paco, és que ho ha sabut fer a sa perfecció: horroritzar-mos amb una porta directa a l'infern xddddd

Podríem reconeixer-li, també, que hagi posat certs temes damunt sa taula. Però és que els ha posat damunt sa taula, en bandeja, sense criticar-ne ni un mil·límetre. I lo pitjor de tot (!!!) és que hi ha tanta sensació d'autobiografia, que se fa insoportable! Aquest xaval va dir a un podcast, que havíem d'anar en compte de voler noves masculinitats, que després havíem de poder assegurar que es tios mos seguirien agradant!!! XD però que cony?!

Hauríem de tornar a nes temps en què es tios no podien dir qualsevol cosa. Que és un temps que deuen recordar amb por, amb retret cap a ses ties, per ser massa poc pedagògiques, massa cruels )? Mai ho llegiran des des punt de què estan fent malament ells, què podrien fer diferent ELLS?

N'Ernest no sent culpa, ni remordiments! Si els sentís, se veuria forçat a deixar de projectar tot es seu bloqueig emocional cap a follar-se tot lo que se mou, això sí, sense compromisos porfa, que sinó t'atabala. En canvi, lo que precisament no vol fer és canviar de rol, deixar de tenir es control absolut de sa situació. Callant a vegades, mentint d'altres, i sempre justificant-se, sent autocomplaent. Però mai, mai, mai, sentit una preocupació i una estima genuïna cap a qui li envolta, molt menys cap a ses ties amb qui mentén relacions. És un manipulador de manual, encara que sigui insconscientment. Ho és per omissió, i a la pràctica.

I per últim, aquestes fantasies inventades, que dubt que se donin a sa realitat??? Sexe a tothora, sempre salvatge, amb un rol invariable de dominació masculina, completament pornogràfic, i amb un final de reflexions completament narcissistes? Amb unes ties que al final, i evidentment, sentien inseguretats, que és incapaç de veure fins i tot quan li diuen a sa cara!

Quin llibre més insoportable. Té mèrit, perquè com a mínim ho ha descrit a sa perfecció.

[Eve Weimann · Rating 2 out of 5]

Puedo decir lo que creo que no es: no es un libro sobre nuevas masculinidades, no es un libro con una mirada diferencial o reflexiva sobre el feminismo (aunque sí se empeña en reducirlo a la-amiga-pesada-que-siempre-discute-todo), no es una novela (hay demasiado ego propio en ese protagonista para ser ficción), no es ni siquiera un guión de telenovela con enredos adolescentes.
Puedo decir lo que creo que es: un diario para contar historias de conquista de uno que se cree distinto y donde sale siempre airoso con sus aires de galán intelectual. Pero no tiene la valentía de contar qué es tan distinto en él ni por qué le va tan bien (aparentemente) en su vida íntima y profesional. Y suma además una obsesión burlona para con los argentinos que esconde en la voz de otro personaje. Cobarde.

Llegué al final solo para verlo estrellarse.

[Gina · Rating 2 out of 5]

Me l'havien recomanat com un llibre trencador sobre noves masculinitats però trobo que ha estat poc profund i s'ha omplert la boca de no monogàmia i els homes feministes encara que per mi s'ha quedat aquí a la superfície. L'escriptura tampoc ha estat res de l'altre món.
Esperava més.

[AuDiggory · Rating 3 out of 5]

Un llibre d'homes sobre el feminisme. El vaig començar i ja em veia escrivint ben punyent en aquesta ressenya: el llibre que heu de llegir si mai em voleu entendre. I és que comença fort i amb la idea encarada (reconstruir-se no passa per passar-nos la vida demanant perdó; o bé, el desig pren uns camins inescrutables) però pren uns camins una mica estranys, difusos entre una clara autoficció i el que pot semblar una improvització d'estils.
Espero que n'Arià segueixi explorant i segueixi escrivint.