La bogeria

by Narcís Oller

Al mig del rotllo hi havia un home desencaixat de cara, tot pàl·lid, molt alt, barbut, roig de pèl i grenyós, que, mig espellissat, sense corbata, un barret de palla abonyegat al cap i enlairada al cel la mirada, una mirada esmorteïda, mat com el mateix color de son rostre, aixecava una porra en l'aire, pronunciava mots incoherents interpel·lant algun fantasma que no vèiem, i, de sobte, flist-flast!, repartia garrotada a dreta i es­querra, aixecant la gran cridòria, fent xiular l'aire mateix. La multitud celebrava llavors amb rialla imbècil i escandalosa la traça amb què havia sabut salvar-se d'aquelles garrotades de cec eixamplant ràpidament el rotllo en què tenia tancat el boig i que no es passaven dos segons que no tornés a estrènyer per veure com els més insolents s'atrevien a trencar les oracions de l'infeliç, qui estirant-li l'americana, qui pessigant-li una cuixa, qui tirant-li fang al barret o burxant-lo amb un bastó.

Genres: Classics, School, Cats, Fiction, Spanish Literature

133 pages, Paperback

First published January 1, 1898

About the author

Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista gràcies a obres com La papallona (1882), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d'or (1890-1892), La bogeria (1899) o Pilar Prim (1906). De formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. Va aconseguir, no obstant, un estil propi, que el mateix Zola en una carta-pròleg a la traducció francesa de La papallona va especificar. Narcís Oller va incorporar temes i una visió del món inèdits en la literatura catalana vuitcentista.

Reviews

[Emmeline · Rating 3 out of 5]

I'm delighted by the existence of this new publishing house, focused on Catalan-English translation, even if this particular book left me a bit cold.

Narcís Oller is sometimes considered the Catalan Zola and is most famous for the novels Gold Fever and The Butterfly. Here instead is a brief novella tells the story of a man's descent into madness and the reactions of society -- from mirth to pity to the persecution of the mob -- to his deteriorating mental health.

There was some charm to depictions of 19th century Barcelona, plagued by various political conflicts, and the usual class of rather useless (though inexplicably successful) young bourgeois man that I always associate with Dickens's Mortimer Lightwood and Eugene Wrayburn. But reading enjoyment was marred by an unfocused story, all told second or third-hand, atrociously inadequate female characters (you can have virgins, whores or epileptic crones with Oller apparently) and well, by changed understandings of mental illness. I also would have liked a translation that sounded a little more nineteenth century, though I know there are different schools of thought on this.

Still, having read of some of Fum d'Estampa's upcoming publications and collaborations with well-known translators, I'm excited to see what 2021 brings them.

[Edgar Cotes Argelich · Rating 4 out of 5]

M’he sorprès a mi mateix en com de bé m’ho he passat llegint aquest llibre. Sobretot fluixeja per l’estil, una mica irregular, i que en certs moments, acaba desorientant una mica perquè no saps qui està parlant. Per la resta, és una novel·la amb unes reflexions interessants i unes escenes d’embolics divertidíssimes.

[Marina Castey · Rating 3 out of 5]

It's giving me els meus amics i jo comentant les peripècies de la resta. Daniel Serrallonga went INSANE.

[Meldelen · Rating 3 out of 5]

"Pobre Daniel! (...) Se'm nuà una vegada més el cor pensant que fins jo havia de figurar a la llista dels fautors d'aquell desastre! (...) Doncs i què? És que la mort, la desaparició absoluta d'un semblant nostre, no significa res, aquí?"

Ja fa uns bons dotze anys que vaig estar en Barcelona opositant i em van acollir a sa casa uns bons amics de la família. El meu amfitrió, àvid lector, em va mostrar per primera vegada un exemplar de "La bogeria" de Narcís Oller, que s'estava llegint en aquell moment, i em va preguntar si l'havia llegit i què em semblava. Malauradament no he pogut respondre fins ara.

"La bogeria" és un llibret molt curt, una novela breu o un conte llarg si vols, amb una temàtica prou simple i que de primeres no sembla massa impressionant. El protagonista és testimoni de la vida d'un veí, Daniel Serrallonga, i de les seues extravagàncies personals. Estructurada en diàlegs i diversos salts temporals, tant ell com altres persones properes al subjecte en qüestió debateixen si el pobre Serrallonga està boig o no, si és una persona excèntrica i extravagant o, senzillament, pateix una malaltia mental. El pas del temps acaba donant una resposta clara a la seua pregunta, i el tràgic desenllaç, la confirmació de les seues hipòtesis.

"La bogeria" aborda una temàtica que inclús avui dia és tabú: la malaltia mental. Aquest clàssic català ho fa des del punt de vista de la burgesia catalana al segle XIX i ho fa des d'una visió humana i compassiva, a diferència dels altres clàssics del naturalisme, a llur escola pertany, com seria el cas de la bibliografia de Zola. Émile Zola, per cert, que va arribar a fer un pròleg a l'edició de La bogeria en francès, criticava el to místic i humà amb què Oller tanca la seua obra; però és ací, precisament, on jo trobe que resideix el autèntic valor d'este llibre.

Tot i que al principi el protagonista i els seus allegats es burlen de Serrallonga, i per molts anys és objecte d'animades rialles i conversacions, amb el pas del temps la - sí, disculpeu l'espoiler - confirmada bogeria de Daniel acaba per no fer tanta gràcia com al principi. A mesura que assisteix a la degradació física i mental de Serrallonga, la befa es torna compassió, i la compassió en tristesa i remordiment. Perquè el desenllaç és trist, molt trist; ja que finalment el boig mor en un manicomi després d'haver fet patir horrors a la família, i la família haver-lo fet patir horrors a ell, en un món com el d'avui, que ni comprèn ni acolleix la malaltia mental.

He de dir que el llibre, encara que trist, m'ha agradat perquè apart d'una dura crítica a la societat insensible a la malaltia mental i a la deshumanització del tracte en els hospitals psiquiàtrics, mostra molt bé la evolució del personatge narrador, que és espill d'aquesta societat hipòcrita, que passa de burlar-se del boig, a la repulsa, la distància, la llàstima i finalment la tristesa, la indignació i la compassió.

Entenc per què és un clàssic de la literatura catalana i també per què es fa llegir en molts instituts. Però no crec que els xavals de l'ESO o el Batxillerat estiguen preparats per llegir-lo. Pense que és un llibre per a edats més avançades.

[Ivan Ruiz · Rating 4 out of 5]

Tot i que no és una novel·la naturalista a la manera de Zola, m'agrada la forma en com està plantejada, com si fos un cas d'estudi. Tenim la història de Serrallonga i una sort de personatges (el narrador, Armengol i Giberga) que, com acadèmics, es dediquen a comentar la jugada i a teoritzar sobre si Serrallonga és boig o no i quines en són les causes. Però això només és la superficie: perquè Oller, amb aquesta història, no fa altra cosa que debatre sobre el determinisme, un dels postulats de la novel·la experimental, i, tot i que no acaba mullant-se, és un exercici molt interessant.

[Òmnia · Rating 4 out of 5]

Tot i no ser una obra aventurada, mancada de girs guionals, i disposada d’una trama si més no planera, l’he gaudit molt. Especialment al principi: a mesura que arribava a la fi entomava més pes, més avorridesa, però el principi ha estat molt entretingut. He agafat certa estima a Oller perquè el reconec com a molt humà, amb altibaixos en la redacció literària. Cal dir també que és un valor afegit que, com jo, fos jurista -i patriota- i que escrivís fundant la història en les seves vivències. Tinc ganes de llegir-lo més.

[Miquel Rodrigo Ubach · Rating 4 out of 5]

Bé!! Oller pot fer coses xules. Per la Maria Moreno, també

[Paola · Rating 3 out of 5]

els primers capítols són genials però després em fa l'efecte que l'exageració i la burla passen de taca d'oli i es fan una mica inversemblants, així com els personatges de les germanes... tot i això, la trobo superior a la papallona i és interessant el debat sobre el determinisme (ganes de saber què en diuen a classe).

[Agustina · Rating 4 out of 5]

Estava predeterminat o són les vivències que fan que es torni boig? Una novel•la divertida, que et permet conèixer a en Daniel a partir dels diàlegs entre tres personatges (principalment). I… ai!!! 🪴

[Patricia · Rating 3 out of 5]

3.5

[Elias Marti · Rating 4 out of 5]

Sobretot crec que d'aquesta obra s'ha de posar en valor el fet transgèneric de la novel·la, és a dir, l'experimentació estructural, coral a tres veus intraheterodiegètiques, un text que no acaba d'encaixar en el realisme ni el naturalisme i que potser només es podia permetre un autor de la trajectòria narrativa com Oller, malgrat els èxits i també decensissos del final del seu recorregut professional.

[joan · Rating 4 out of 5]

Crec sincerament que Narcís Oller és la cabra (GOAT) més infravalorada de la literatura catalana, i crec que és perquè escrivia novel·les realistes/naturalistes que em sembla que als catalans no ens acaben d’agradar (teoria completament infundada i sense cap mena d’argument més enllà que tinc la sensació que es parla poc de figures com Oller o Pla perquè fan literatura “””realista”””).

Primer de tot, Oller escriu meravellosament bé, i la tria de paraules és tan atenta i tan exacta que fa una mica de por i tot. Després, i això és una cosa que em fascina, té quatre o cinc llibres que tots pertanyen al mateix “univers”, és a dir amb els mateixos escenaris (Vilaniu i Barcelona) i amb personatges que se superposen; una mica com García Márquez que també lligava tots els seus llibres (evidentment a una escala molt més gran que Oller). A banda d’això, m’encanta que tot i que ell fos un gran defensor del realisme, moltes de les seves novel·les tinguin un toc sentimentalista i amb opinions pròpies del narrador, que ho fa tot una mica romàntic. Ah! I fa un tractament de les malalties mentals (en aquest llibre) completament actual i encara amb vigència (i va escriure el llibre el 1898).

Vaja que aquest home tenia tots els ingredients per agradar-me: un autor infravalorat, que estava lluny de ser un intel·lectual, i que té la barreja justa de sentimentalisme i allunyament irònic que tant ens agrada als catalans.

[Scherzo · Rating 3 out of 5]

Però, d'on has tret que on presideixuna oficina hi pugui haver l'amor, ni la caritat, ni la pietat llagrimosa que busques? L'ordre, el reglament, una habitud rutinària, hi ofegaràn sempre el sentiment. Això és un hospital que acull els ferits de la batalla eterna: les baixes ni s'hi compten en tant que hi arriba un altre a ocupar el llit encara tebi. Sempre seràs un noi! Déu m'ho conservi i ens perdoni a tots.

Ca, noi! Això es com escatimar sants a l'altar. El fanatisme popular el mouries més amb figures que amb raons, que el poble no entén mai prou. L'heroisme anònim no ha despertat mai cap idolatria, sense idolatria no hi han fanatismes, i, sense fanatisme no es fan revolucions. Raons, raons...per al poble!...

[Joan Roure · Rating 3 out of 5]

3,5 ⭐

[xavi · Rating 3 out of 5]

una novelita realista bien

[Marta Pallarès · Rating 5 out of 5]

Impecable i implacable la figura del narrador en aquesta història olleriana.
Ens trobem davant un narrador protagonista, personatge sobresortint que fa de cronista i per tant, testimonia els esdeveniments. Oller arrisca subversivament amb aquesta formulació narrativa original, flamant, nova de trinca, inèdita. Oller trenca de soca-rel amb el model establert pel naturalisme. Tanmateix, no pas amb els seus principis. Renega del naturalisme quan defuig de l'omnisciència narrativa i l'altera quan introdueix el narrador-testimoni que és qui, a partir dels diàlegs que manté amb altres personatges com l'Armengol, desplega la temàtica conceptual de la novel·la.
La formulació narrativa és total. Es tracta d'una narració en dos plans. D'una banda, tenim la història de la follia de Daniel Serrallonga. De l'altra, la història explicada pel narrador, l'Armengol i en Giberga. El relat de la follia representa la raresa, la desviació, en contraposició a l'habitualitat, a l'ordre, representada pels tres protagonistes -el narrador, Armengol i Giberga- que, a través del seu anar i venir per la vida cartografien el relat.
Oller defuig d'un relat impersonal i en tercera persona i adopta la figura del narrador-testimoni (personatge fictici tot i que sovint podríem reconèixer l'alter ego del mateix Oller) que mitjançant tot un seguit de converses amb l'advocat Armengol i el metge Giberga, ens aproxima a la història de la follia de Daniel Serrallonga.
El narrador es troba present. Per tant, Oller opta per explicar la història a través dels ulls d'un participant en la història. Es tracta d'un narrador intern perquè parla en primera persona, que s'expressa amb les seves pròpies paraules, sense que entre ell i el lector s'ingereixi cap mena de consciència narradora.
Però, qui és realment aquest narrador? En tenim poca, d'informació. Intuïm que es pot tractar de l'alter ego de Narcís Oller, com ja he comentat abans. Es tracta d'un jove -ni tan sols sabem com es diu- que estudia Dret, que una vegada acabats els estudis s'instal·la a Barcelona fugint de la inseguretat que provoquen les carlinades, que es casa amb la Matildeta, que funda un despatx d'advocat, que a les acaballes de la novel·la té un hereu i nenes, que la vida el tracta bé, té diners, una institutriu per a la canalla, i poca cosa més.
Tanmateix, és un element imperdible en la història perquè esdevé personatge, importantíssim per entendre el frenesí. Insisteixo, és Oller qui parla, és Oller qui escriu. Tot i que Oller abandona, no del tot, segons el meu parer, el paper de narrador omniscient en primera persona i crea aquest personatge al qual li entrega la ploma, és Oller qui escriu, com he comentat abans, indubtablement, adoptant així l'anomenat "procediment indirecte". I aquest fet és inqüestionable, palpable, en el moment que el narrador fa de cronista del seu temps. No sabem si conscientment o inconscientment, Oller retorna aquí al narrador omniscient quan s'avança a fets històrics i quan emet judicis de valor.
El ritme de la novel·la s'accelera quan Oller introdueix altres personatges com el cosí del narrador, les germanes d'en Daniel Serrallonga, la Matildeta i la seva família. I és a partir de la veu de tots aquests personatges diguem-ne secundaris, que Oller desplega el seu punt de vista sobre la bogeria i les diferents visions que d'ella en té la societat del seu temps.
Hi ha una contradicció entre les normes establertes i els models literaris convencionals i l'atracció d'Oller per altres corrents literaris. Tanmateix, sembla que Oller aconsegueix superar aquesta contradicció
A La bogeria hi trobem un realisme que voreja el naturalisme de Zolà i un sentimentalisme moralista que s'allunya del romanticisme. Malgrat la pobresa lingüística, les dificultats expressives i la manca d'un llenguatge adient al realisme narratiu, la narració d'Oller és innovadora. I és sobresortint l'esforç que fa Oller per crear un llenguatge narratiu que introdueix la parla col·loquial dins el llenguatge literari.
No deixeu de llegir els clàssics catalans.

[Mireia Martí · Rating 4 out of 5]

dificil de fer una ressenya. l’estil m’ha matat. no he gaudit la lectura fins a la segona meitat del llibre. la construccio de les frases i vocabulari m’ha complicat la comprensió i ens diversos punts he tirat la tovallola d’intentar entendre que em deia. pero arribes al final i t’encaixa tot. el tema es interessant i la veritat que fa que se m’oblidi la part negativa i digui que m’ha agradat. basicament l’obra exposa la contraposicio entre el determinisme i la influencia del medi social per explicar la salut mental (bogeria) del personatge principal que acaba enganxant i fente reflexionar. aixi que no tinc clar si m’ha agradat o no

[Laura Pons Madrid · Rating 4 out of 5]

El Naturalisme va ser un moviment literari i artístic que va sorgir a la segona meitat del segle XIX com a resposta al Romanticisme i al Realisme. Aquest moviment va tenir com a objectiu retratar la realitat amb una visió objectiva i científica, destacant les influències deterministes i fatalistes. El Naturalisme va posar èmfasi en la influència de l'entorn i les forces biològiques en la formació del caràcter humà, sovint explorant les parts més crues i primitives de la natura humana. Estava bastant lligat a la filosofia positivista i a l'experimentalisme científic, i pretenia canviar la realitat que retractava.

A Catalunya, el Naturalisme va arribar a través de la traducció d'obres d'autors francesos com Émile Zola, considerat el líder d'aquest moviment. Narcís Oller va ser un dels escriptors catalans més rellevants que va abraçar aquest corrent. La seva obra, La Bogeria, publicada el 1899, es considera una de les representacions més notables del Naturalisme a la literatura catalana.

Oller, nascut a Valls el 1846 i mort a Barcelona el 1930, va ser un escriptor influent i una figura clau en la introducció del Naturalisme a Catalunya. Va traduir i adaptar obres de Zola, introduint així les idees naturalistes a la cultura catalana, i va escriure diverses novel·les, contes i articles que reflecteixen les característiques d'aquest moviment. Fou el primer gran novel·lista català de la Renaixença i és considerat el creador de la novel·la catalana moderna.

L'època en què s’escriu La Bogeria coincideix amb un moment de transformació i conflicte a Catalunya. A finals del segle XIX, la societat catalana experimentava canvis importants amb la industrialització i la urbanització, així com amb tensions polítiques i culturals. La Renaixença, un moviment cultural que pretenia revifar la llengua i la identitat catalanes, també era present en aquesta època.

Al llarg del segle, a mesura que avançava el mètode científic, es va anar expandint el debat públic sobre el fenomen de la follia. Es van construir diversos centres psiquiàtrics i van anar sorgint nous trastorns psicològics derivats de la revolució industrial, el naixement de plataformes d'informació modernes (com la premsa), etc.

L'obra d’Oller s'insereix en aquest context explorant les tensions socials i les conseqüències de la modernització a través de la lupa naturalista. La Bogeria no només ofereix una visió crua de la realitat, sinó que també reflecteix les inquietuds i els debats de la societat catalana del seu temps, convertint aquesta creació literària en una peça clau de la literatura catalana.

La bogeria es caracteritza per la seva estructura, marcada per diàlegs que destaquen per sobre les descripcions, i salts temporals que enriqueixen la trama. L'obra consta de nou capítols breus, amb Barcelona com a escenari principal de l'acció, a excepció del tercer capítol que trasllada els lectors a Vilaniu, proporcionant un canvi d'escenari temporal.

L’obra es divideix en tres blocs clarament definits que guien la narrativa. El primer bloc, el plantejament, format pels tres primers capítols, estableix el context i presenta el protagonista. El segon bloc, el nus, que comprèn els capítols quatre a sis, explora el procés de desordre mental del protagonista, així com els seus aspectes psicològics i emocionals i els factors que contribueixen al seu estat de bogeria.

El darrer bloc, el desenllaç, que engloba del setè al novè capítol, presenta les conseqüències d'aquesta alienació. És en aquesta part de la novel·la que es revelen els efectes de la bogeria de Serrallonga en la seva vida i en la seva interacció amb l'entorn.

El tema principal de la novel·la és l’estudi de la bogeria (patida pel protagonista), els seus orígens i les seves conseqüències, centrant-se sempre en la malaltia i no en l'individu. Es mostren diversos enfocaments: l'humorístic (Armengol), el científic i positivista (Giberga) i l’humanitari (narrador). Tot i tenir un tema central molt marcat, també es tracten altres temes secundaris, com la política i l'anàlisi de la moral social.

Així, La Bogeria tracta sobre com el protagonista va embogint i mostra una investigació de les possibles causes de la seva malaltia, que giren al voltant de les dues teories científiques que destacaven en aquella època: una defensa que ha heretat la malaltia (determinisme biològic) i l'altra creu que és degut al medi social advers i les vivències personals (determinisme social).
Es podria considerar l’obra una dura crítica a la societat insensible a la malaltia mental i a la deshumanització del tracte en els hospitals psiquiàtrics.

L’obra explica la història de Daniel Serrallonga, un ric propietari del poble de Vilaniu, de caràcter idealista i romàntic. El protagonista és un fidel seguidor de general Prim que aconsegueix fer-se diputat a Barcelona, però amb tan mala sort que el seu ídol mor en un atemptat, esdeveniment que dona principi al seu lent i inevitable procés de demència.

Ser diputat sota l'ideal republicà el porta al rebuig i la indiferència social. En tornar al seu poble contreu un matrimoni que també tindrà un final desfavorable, posats que acusa la dona d'infidel. Així, cada cop està més malalt del cap, fins que ingressa a l'Asil dels pobres i, més tard, al Manicomi d'Horta, on mor tres mesos després.

La història de Serrallonga ens l'explica un personatge clau: el narrador; qui aquí no té ni nom ni descripció física, tan sols coneixem els seus pensaments i el seu punt de vista. Ell presenta els fets i opina sempre des d’una perspectiva sentimental i humanista.

Així, el narrador omniscient se substitueix per aquest narrador testimoni que ens parla en primera persona, de manera que se’ns dona a conèixer la història a través del seu diàleg amb altres personatges, mostrant així també els judicis morals i socials.

D’aquesta manera, la novel·la consta de dos plans narratius diferents: d’una banda, el pla de Serrallonga; i de l’altra banda, el pla del narrador, en el qual es mostren les tres actituds davant de la malaltia.

La reacció de la societat davant aquell qui pateix una malaltia mental és progressiva: primer, veiem com es burlen del boig; després, com senten rebuig i se'l distancia; i finalment, veiem la llàstima, la tristesa, i la compassió.

Els personatges més rellevants de l’obra, a part de Serrallonga (el malalt), són:

El narrador: el més moralista, piadós i caritatiu, que denuncia la insensibilitat de la societat i arriba a acusar-se a ell mateix i a Armengol d'haver agreujat l'estat de Serrallonga (determinisme social).

Armengol: el més frívol, que representa la veu popular de la societat i no dona importància a la malaltia de Daniel.

«Efectivament —i com sap Giberga— la veu popular no veu en individus com en Daniel sinó tipus originals.»
(Teresa Guiluz i Vidal, 1991)

Com diu Guiluz i Vidal, la societat no es preocupava per les persones que patien trastorns psicològics, tan sols veien una font d’entreteniment, persones que resultaven curioses i de les quals podien riure’s.

Giberga: un metge que ens aporta el punt de vista científic.

L’obra d'Oller està plegada d’elements naturalistes. El més clar i important és la presència del determinisme. Com hem dit, els personatges es mouen dins d'un determinisme marcat per l'herència genètica i l'entorn social. La bogeria de Serrallonga s’explica científicament: a causa que el pare estès malalt, com a conseqüència el fill ha heretat la mateixa malaltia.

Un altre tret naturalista és el pessimisme, que es manifesta al llarg de la novel·la. A l’estar determinat que Daniel embogeixi inevitablement, es respira un aire fatalista.

També és típic del naturalisme emprar el mètode científic per retratar la realitat, el qual es veu en la posició racional del metge.

Oller narra una història que transcorre en llocs concrets i reals de Barcelona. (El cafè de les Delícies, el Passeig de Colom, Les Rambles, el Liceu, el Tibidabo, etc.)

«I llavors. Rambla amunt, [...]»
(Narcís Oller, 2009)

«[...] aquella mateixa nit, al Liceu,[...]»
(Narcís Oller, 2009)

«La gran colzada del Tibidabo, que, avançant cap a nosaltres, [...] Mirant a l'esquerra, dominàvem la plana d'Horta i Sant Andreu [...]»
(Narcís Oller, 2009)

També cal remarcar que la novel·la se situa en l’època de l’autor, qui parla a la seva obra sobre la situació social i política real que està vivint ell. Fa referència a personatges reals, com Prim, i a situacions reals que es vivien a Catalunya en aquella època, parla del govern espanyol, dels carlistes, etc., i per això podem dir que La bogeria recull fets i personatges concrets que formen el món que envolta Oller.

Oller ha rebut moltes crítiques referents al seu estil, al seu llenguatge, o en relació als corrents a on intentava encaixar. Agustí Calvet i Pascual, més conegut com a Gaziel, expressa en el pròleg a les Memòries literàries, obra d’Oller publicada l’any 1962, que sent que el llenguatge que empra Oller és pobre i sembla una mala traducció del castellà. Degut a que l’autor volia apartar-se del català arcaic dels Jocs Florals i mostrar el català que es parlava realment en el moment en un intent més de ser fidel a la realitat, en les seves obres es troba un llenguatge més col·loquial i amb certs castellanismes.

«Tota la vida escriví en una català rebaixat i pobre [..] Sovint la prosa d'Oller fa l'efecte d'una traducció defectuosa del castellà al català. Fins al punt que si us preneu la pena de posar en castellà algun dels seus paràgrafs en català més abruptes, no solament veureu que hi reeixiu amb gran facilitat, sinó que, un cop traduït, el fragment llisca molt millor i sona més bé que en l'idioma original»
(Gaziel, 1962)

Altres, com Sergi Beser o Mercedes Tibbits, ressalten que La Bogeria forma part de dos corrents literaris diferents, tenint molt contingut pertanyent al realisme i naturalisme, però també al romanticisme.

«La novel·la d’Oller serà, doncs, resultat de l’enfrontament de dos mons culturals i literaris difícils d’unir: per un costat, el realisme vorejant el naturalisme zolià; per l’altre, aquest sentimentalisme moralista que sembla allunyar-nos cap el romanticisme tradicionalista.»
(Sergi Beser, 1977)

«En La bogeria Oller combina hábilmente y con extrema eficacia procedimientos de varias escuelas literarias. El realismo característico de toda su producción forma la base de la técnica novelística de La bogeria, en la cual incorpora algunos elementos románticos, a la vez que numerosos procedimientos estilísticos y temáticos utilizados ampliamente por Zola y sus seguidores.»
(Mercedes Tibbits Vidal, 1991)

Beser també assenyala que Oller té certes limitacions, i les agrupa segons procedeixin del context cultural del català de l’època, les que s’originen en la personalitat del mateix autor, i les que venen marcades per les normes literàries del moment.

«La sèrie de limitacions que anem descobrint en estudiar les obres d’Oller es poden agrupar en dos grans conjunts: les que procedeixen del context cultural català i les que tenen llur origen en la personalitat de l’escriptor, molt més importants, des del punt estrictament literari, perquè, en certs casos, són valuosos elements per a la caracterització de la seva narrativa. Encara podríem afegir un altre grup de limitacions: les que procedeixen de les normes establertes per les convencions literàries de l’època, en el nostre cas, les que corresponen al model de novel·la realista que ha anat formant-se al llarg del segle XIX.»
(Sergi Beser, 1977)

El pare del Naturalisme, Émile Zole, defensa en el pròleg de la versió francesa de l’obra La papallona d’Oller que aquest no acaba d’entrar del tot en el marc naturalista. Zola diu que no compleix amb tots els requisits, perquè en lloc de limitar-se a presentar els fets, l’autor dota a les seves obres massa sentimentalisme.

«He llegit que prové de nosaltres, dels naturalistes francesos. Pel marc, per la factura de les escenes, per la manera de fixar els personatges en un medi, sí: però per l'ànima de les obres, per la concepció de la vida, no, de cap manera. Nosaltres som positivistes i deterministes, almenys no pretenem intentar sobre l'home més que experiències; i Oller, abans que tot, és un narrador que s'emociona amb la seva narració, que va fins al fons de l'entendriment, a risc de sortir-se de la veritat.»
(Émile Zola, 1902)

Malgrat les crítiques i diferències que Zola va establir, tot va contribuir a desencadenar la fama internacional d'Oller i el va consagrar com a escriptor.

En conclusió, arribats a aquest punt podem dir que La bogeria de Narcís Oller és una obra clau del moviment naturalista a Catalunya i de la literatura catalana del segle XIX. És considerada una de les obres més importants de l’autor, i gràcies a la seva visió crítica de la societat i abordar la temàtica de la salut mental, té una gran vigència que fa que encara es llegeixi.

Bibliografia:
Beser, S. [Sergi]. (1977). Les limitacions narratives de Narcís Oller. Actes del IV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (p. 333-347). Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Guiluz i Vidal, T. [Teresa]. (1991). Aproximació a la Bogeria de Narcís Oller. Quaderns de Vilaniu, 19(1991), 39–70. https://raco.cat/index.php/QuadernsVi....
Oller, N. [Narcís]. (1902). La Papallona. López Robert impresor. [nova edició esmeradament corregida per l'autor y seguida d'un judici critic de E. Zola]. https://es.wikipedia.org/w/index.php?....
Oller, N. [Narcís]. (2009). La Bogeria. Educaula.
Oller, N. [Narcís]. (1962). Memòries literàries. Història dels meus llibres. Aedos.
Tibbits Vidal, M. [Mercedes]. (1991). La técnica en La Bogeria, de Narcís Oller: romanticismo, realismo, naturalismo. Hispanófila, 101, 15–23. http://www.jstor.org/stable/43808257.
UOC (Universitat Oberta de Catalunya). (2010). El Naturalisme. Lletra: La literatura catalana a internet. Recuperat el 2023, de https://lletra.uoc.edu/ca/periode/nat....
UOC (Universitat Oberta de Catalunya). (2017). La bogeria (1899). Lletra: La literatura catalana a internet. Recuperat el 2023, de https://lletra.uoc.edu/ca/obra/la-bog....
Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC). (s.d.). Narcís Oller. http://www.xtec.es/~jpallas/

[Jan Meijers · Rating 4 out of 5]

De Knevelaar (1884)
Tegen het decor van de industriele revolutie maakt de vrek Oleguer zijn fortuin op het Spaanse platteland. Zijn pap eet hij koud want opwarmen kost geld. Ook de liefde is ondergeschikt aan zijn drang zijn geld te vermeerderen. Hij kiest de weduwe van de notaris als echtgenote omdat zij zo zuinig is en beschikt over het nodige onroerend goed. De echtgenote, Tuies, blijkt minstens zo berekenend. 's Avonds in bed tellen ze samen hun geld, maar de vermogens blijven wel gescheiden.
Oller neemt af en toe de ruimte de sores van zijn tijd in volzinnen te schetsen, maar de novelle heeft een rap tempo. Oleguer en Tuies naderen hun afgrond met de snelheid van de stoomtrein die regelmatig door het verhaal heen dendert. De enigszins abrupte ontknoping zou qua bruutheid niet misstaan in een hedendaagse thriller.

Waanzin (1899)
Deze novelle is anders van toon. De hoofdpersoon en verteller van het verhaal is een jurist en zijn vriend ook. Samen maken zij zich vrolijk over Daniel Serralonga, een man die belast is met de waanzin. Daniel brengt zichzelf steeds verder in de (juridische) problemen. De vrienden geloven in maakbaarheid en niet in erfelijke belasting of anderszins aangeboren gedrag. De teloorgang van Daniel bereikt de lezer steeds via anekdotes van de juristen, dat maakt het soms wat afstandelijk. (Oller werkte zelf als advocaat.)
Feitelijk gebruikt Oller deze novelle om het destijds in Spanje op zijn retour zijnde positivisme en naturalisme tegenover de nieuwe literaire stromingen (meer experiment, geen dogma's) te plaatsen. Het zal de lezer snel duidelijk zal dat Oller van de oude stempel is.
De novelle geeft aardige doorkijkjes in de maatschappelijke verhoudingen van toen. Politiek geharrewar, roddel en achterklap zetten de toon. De zus van Daniel, Adele, spant de kroon. Zij laat geen kans voorbij gaan invloed te krijgen of te vergroten. Type femme fatale: '... en putte zich uit in poses en lachjes met de overduidelijke bedoeling aanbidders te winnen, om geen moment de aandacht te verliezen van de mannen die ze vanuit de verte had verblind.'
Als hoofdpersoon Daniels huis bezoekt is deze niet thuis, zus Adele wel: '... toen ze naast mij ging zitten zoals ze dat deed, op één bil en de benen kruisend op een wijze dat haar twee voeten met lakschoenen en een flink stuk van haar kuit te zien waren, en onder het praten met mij zo ver over de armleuning van haar stoel hellend dat die haar boezem beknelde.'

In deze novelen kan de lezer de late negentiende eeuw proeven.

Mooi uitgegeven door MKW uitgevers, vertaald uit het Catalaans door Frans Oosterholt

[Pablo Mallorquí · Rating 4 out of 5]

La bogeria és una novel·la curta que narra cinc episodis de la vida d'en Daniel Serrallonga des del punt de vista d'un conegut seu que mostren la degradació moral i física del protagonista. El llibre és una investigació sobre les causes de la bogeria que es mou entre el determinisme biològic i el social, fins arribar al final on es pren partit per una de les dues vessants.

El llibre funciona bé, ajuda que sigui curt, però els personatges són interessants (sobretot els secundaris) i els seus interessos espuris hi queden molt ben reflectits, fins i tot hi ha algunes motivacions que se suggereixen i queden a interpretació del lector. No obstant això, hi ha un problema amb l'estil narratiu que no acaba d'encaixar, en varies escenes no queda clar qui està parlant o fins i tot, quins personatges hi són presents, fins al punt que a les notes a peu de pàgina hi fan referència. També és cert que com assistim al descens a la bogeria del protagonista a partir de diverses escenes separades en el temps, a vegades he tingut la sensació que no acaben d'encaixar algunes reaccions.

En conclusió, La bogeria em sembla una novel·la que demostra perfectament com els temes del naturalisme encara són d'actualitat amb una crítica social interessant (recordem que la trama té lloc en plena revolució industrial a Catalunya) i a més a més, per l'època, l'estil del llibre es troba ja contaminat per molts elements del modernisme que fan encara més interessant la seva lectura.

[Alberto · Rating 3 out of 5]

En esta obra, Oller nos va relatando a través del narrador el hundimiento de Daniel; y entre varias conversaciones con Armengol y Giberga se cuestionan si está loco o no. Daniel es un chico diferente al resto, es original, variable, y poco a poco va degenerando hasta llegar a la "follia", una degeneración debida al trato que recibe de la gente que le rodea: unos se burlan de él, otros le estafan...; unos por diversión, otros por maldad y otros por ignorancia. Un libro que leí hace tiempo y que me ha encantado volver a leer. A pesar de eso, el vocabulario, a veces desconocido para mí, hacía que a veces perdiera el hilo de la historia.

[Lucas Millan · Rating 2 out of 5]

Vaig llegir aquest llibre ara fa no fa vint anys, a l'ESO o potser ja era a Batxiller. No recordava cap detall de la trama, només les impressions d'haver-lo llegit: l'avorriment, la dificultat de la llengua, l'antipatia amb el narrador, amb el protagonista i amb tots els personatges.

Una llàstima que vint anys no hagin millorat la meva experiència. Apart dels mèrits històrics i filològics, que s'hi han de valorar, no trobo cap altre aspecte que redimeixi aquesta obra. És el retracte de la mediocritat d'una cultura burgesa que es creia objetiva en la seva subjectivitat, vomitant arrogància fins i tot quan es creu benedicte.

[Mar]

“I ¿que no és molt més sublim aquesta bogeria que tota la sabiduria humana?”

Ahi se li veu el costat romàntic a Oller jijiji 💕

Pel que fa a l’estil, tot i les crítiques que ha rebut per posar el col•loquial a les seues novel•les, a mi em pareix de locos, és molt més real i proper i fàcil de llegir i puuuunx

[Xavier · Rating 3 out of 5]

Una obra del nostre clàssic, en Narcís Oller, considerat el primer novel·lsta modern en català que conserva l'interès pel tema que tracta, la bogeria i el determinisme de l'herència al darrere, en el context de la societat de la seva època, a finals del sXIX.

[Josep Maria Zapater Mestre · Rating 4 out of 5]

És important abans de llegir esta obra, conèixer i entendre el context històric i sociolingüístic de la llengua catalana al segle XIX. És una de les aportacions importants per la renaixença de la nostra literatura.

[Nil Barceló · Rating 3 out of 5]

Lectura obligatòria. Feixuc i avorrit. Utilitza un vocabulari complicat per l'alumnat que encara dificulta més la seva lectura. Decisió poc encertada apostar per aquest llibre. Realment, l'argument i la història està bé, tot i que penso que s'hauria de tractar de manera diferent.

[Cristiann! · Rating 4 out of 5]

3.5

[Summer · Rating 2 out of 5]

You know it’s been a busy week when it takes you over a week to read a 120 page book lol

[Enric To · Rating 3 out of 5]

mid

[Nur · Rating 3 out of 5]

La idea és molt bona pero ha sigut dificil de seguir sense perdre's. Tot i aixi, estic contenta d'haver decidit llegir-ho 😊