What do you think?
Rate this book
Las tinieblas del corazón
El autor de La piel fría, traducido a más de 30 idiomas, vuelve con una historia real sobre el miedo y la fascinación por lo desconocido.
«Defiende la literatura con mayú la que aún es capaz de atrapar al lector desde la primera línea».
Care Santos, El Cultural
Sería difícil encontrar un grupo humano más alejado de nuestra fisonomía y de nuestros patrones culturales que los habitantes de la selva africana mal conocidos como «pigmeos». Están lejos de nosotros y de todo el mundo. Son los exóticos de los exóticos. Homero les da ese nombre a unos seres en la Ilíada, y de sus versos nace uno de los malentendidos más ridículos y perdurables de la historia científica. El poeta se refería a unas criaturas tan fabulosas como nuestros duendes. Sin embargo, el mito siguió vivo, y, a partir del siglo XIX, contra todo pronóstico y empujados por la ciencia, la literatura y la fantasía, muchos exploradores han ido en su busca al corazón de África.
Las tinieblas del corazón narra las aventuras de algunos de el extravagante y seductor Paul Du Chaillu, el arrogante botánico alemán Georg Schweinfurth, el injustamente olvidado etnógrafo Paul Schebesta, la pintora Anne Eisner y su marido Patrick Putnam, el antropólogo Colin Turnbull e, incluso, el propio Albert Sánchez Piñol. Todos se embarcan en este viaje en pos de algo importantísimo para ellos, y todos dan con lo que deseaban. Y, sin embargo, se produce una tremenda lo que encuentran no existe.
La crítica ha
«Un escritor que se revela en el siglo XXI».
Carme Riera
«Defiende la literatura con mayú la que aún es capaz de atrapar al lector desde la primera línea».
Care Santos, El Cultural
«Avanza a pasos agigantados hacia el pedestal de los escritores catalanes más leídos de todos los tiempos».
El Periódico
Sobre La piel frí
«Me persigue después de haberlo leído. Un libro espléndido».
Enrique Vila-Matas
«Una especie de Robinson Crusoe visto a través de un cristal oscuro. Fascinante. Sorprende su impacto emocional».
Kirkus Reviews
Sobre El monstruo de Santa
«Arrastra al lector hasta la última página».
Lídia Penelo, Público
«Una novela [que] se va hasta el fin del mundo para poner a prueba el amor y los ideales, transformando lo histórico en fantástico».
The New Barcelona Post
«Defiende la literatura con mayú la que aún es capaz de atrapar al lector desde la primera línea».
Care Santos, El Cultural
Sería difícil encontrar un grupo humano más alejado de nuestra fisonomía y de nuestros patrones culturales que los habitantes de la selva africana mal conocidos como «pigmeos». Están lejos de nosotros y de todo el mundo. Son los exóticos de los exóticos. Homero les da ese nombre a unos seres en la Ilíada, y de sus versos nace uno de los malentendidos más ridículos y perdurables de la historia científica. El poeta se refería a unas criaturas tan fabulosas como nuestros duendes. Sin embargo, el mito siguió vivo, y, a partir del siglo XIX, contra todo pronóstico y empujados por la ciencia, la literatura y la fantasía, muchos exploradores han ido en su busca al corazón de África.
Las tinieblas del corazón narra las aventuras de algunos de el extravagante y seductor Paul Du Chaillu, el arrogante botánico alemán Georg Schweinfurth, el injustamente olvidado etnógrafo Paul Schebesta, la pintora Anne Eisner y su marido Patrick Putnam, el antropólogo Colin Turnbull e, incluso, el propio Albert Sánchez Piñol. Todos se embarcan en este viaje en pos de algo importantísimo para ellos, y todos dan con lo que deseaban. Y, sin embargo, se produce una tremenda lo que encuentran no existe.
La crítica ha
«Un escritor que se revela en el siglo XXI».
Carme Riera
«Defiende la literatura con mayú la que aún es capaz de atrapar al lector desde la primera línea».
Care Santos, El Cultural
«Avanza a pasos agigantados hacia el pedestal de los escritores catalanes más leídos de todos los tiempos».
El Periódico
Sobre La piel frí
«Me persigue después de haberlo leído. Un libro espléndido».
Enrique Vila-Matas
«Una especie de Robinson Crusoe visto a través de un cristal oscuro. Fascinante. Sorprende su impacto emocional».
Kirkus Reviews
Sobre El monstruo de Santa
«Arrastra al lector hasta la última página».
Lídia Penelo, Público
«Una novela [que] se va hasta el fin del mundo para poner a prueba el amor y los ideales, transformando lo histórico en fantástico».
The New Barcelona Post
345 pages, Kindle Edition
First published March 6, 2025
9 people are currently reading
116 people want to read
About the author
Albert Sánchez Piñol
20 books324 followersAlbert Sánchez Piñol was born in Barcelona in 1965 and is an anthropologist and writer. His writing has appeared in several journals, and Cold Skin is his first novel. Already translated into fifteen languages, it won the Ojo Critico Narrativa prize on its original publication in Catalan in 2003.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 27 of 27 reviews
March 29, 2025
A camí entre la novela, el relat antropològic sobré l'Àfrica tropical i el llibre de viatges amb perspectiva històrica. Interessant, no pas extraordinari.
July 4, 2025
"Les coses importants de la vida no serveixen de res."
I serà verdad.
I serà verdad.
May 22, 2025
Un llibre que dona a conèixer realitats molt diferents de la nostra i que van més enllà de la ficció o imaginació.
“L’altre no és un desconegut. (...) El coneixem molt bé, de fet. (...) som qui som perquè sabem que no som com els altres. Nosaltres ens conformem i constituïm gràcies a ells: perquè existeixi un «jo», ha d’existir un «tu». Però què s’esdevé quan apareix algú que no és ni jo ni tu, amb unes característiques tan i tan irreconeixibles que no sabem ni com enquadrar?”
“Durant uns xerrada amb un mbuti (pigmeu) la conversa va derivar sobre la vida mateixa. Al final vaig preguntar a aquell home per què creia que havíem vingut al món. «I per què vol que sigui? Venim a fer coses». (...) Som aquí per fer, amb més o menys traça, però per fer. Ja tindrem tota l’eternitat per no fer.”
“Paradoxalment, les dades recollides em deixaven veure un altre patró: com més a prop estava un campament de la societat bantú, més nítida i poderosa floria la identitat cultural mbuti. (...) En alguns d’aquests campaments ja era impossible discernir què hi havia de pròpiament mbuti. Les cases ja no eren iglús d’herba, sinó barraques quadrangulars de tova, com feien els bantús (congolesos); (...) I encara més destacable: ni tan sols podia identificar els mbuti pel seu aspecte físic. (...) Clamaven que els bantús els havien pres la terra i que estaven destruint la selva. (...) éls bàndols no estaven exactament definits per l’origen ètnic dels individus. (...) I justament ara quan el seu món estava a punt de desaparèixer, de deixar d'existir, ara es reivindicaven com a mbuti. Ara que ja no ho eren. (...) I em dominava una inquietud creixent (...) Que potser no havia projectat «els meus» en «els altres»?
Catalunya no era una societat d’essències, sinó d’amalgames. Ningú estava segur de quins eren exactament els catalans «purs» (...) Les onades migratòries s’havien fos amb un substrat previ, l’havien mistificat, i, sovint, en lloc d’esborrar-lo, l’havien enfortit. Com els mbuti.(...) Bona part dels independentistes més fervents tenien orígens forans, perquè moltíssims catalans ja eren una barreja de tots dos. (...) Havia estudiat la societat mbuti o la meva a través de la seva? (...) La hiperalteritat tornava a atacar a qualsevol que s’apropés als mbuti, als «pigmeus». Teina pebrots, la cosa. Havia viatjat fins a la fi del món per conèixer els mbuti i acabava coneixent els catalans.”
“Quan vaig tornar del meu segon viatje al Congo, em pensava que la premsa estaria farcida d’articles parlant de la que es va arribar a batejar com a segona Guerra del Congo o fins i tot Primera Guerra Mundial Africana. (...) És un conflicte eternament oblidat, (...) Estan passant coses Horribles, i el pitjor potser és que les notícies ni tan sols arriben a la nostra latitud, o simplement no ens importen. La Història, i l’actualitat, ens demostren que hi ha «genocidats» de primera, de segona i de tercera. Els morts ucraïnesos ens importen molt més que els palestins, i els morts palestins més que els congolesos.”
“Ella era una periodista veterana i molt professional, però (...) va fer una pregunta que sempre m’irritava: D’acord, tot això que m’ha explicat és prou interessant. Però ara digui’m: exactament de què serveix, estudiar pigmeus?» (...) Què podia dir-li? Hauria pogut explicar-li que és impossible mantenir una relació amb els mbuti i no sortit-ne transfigurat. Que conèixer l’altre no ens fa més bones persones, en absolut, sinó que té una funció encara més primària, més important: fer-nos persones. Hauria pogut dir-li que la millor manera de conviure és conèixer-nos. Que la millor manera d’aprendre a conviure és aprendre a conèixer-nos. Però no vaig dir-li res d’això.
-Estudiar «pigmeus» no serveix absolutament per a res -vaig dir-. (...) Les coses importants de la vida no serveixen de res. (...) Totes aquestes coses no serveixen de res. Però les fem. (...) només serveixen per entristir-nos. Però què seríem sense aquesta mena de tristesa?”
“L’altre no és un desconegut. (...) El coneixem molt bé, de fet. (...) som qui som perquè sabem que no som com els altres. Nosaltres ens conformem i constituïm gràcies a ells: perquè existeixi un «jo», ha d’existir un «tu». Però què s’esdevé quan apareix algú que no és ni jo ni tu, amb unes característiques tan i tan irreconeixibles que no sabem ni com enquadrar?”
“Durant uns xerrada amb un mbuti (pigmeu) la conversa va derivar sobre la vida mateixa. Al final vaig preguntar a aquell home per què creia que havíem vingut al món. «I per què vol que sigui? Venim a fer coses». (...) Som aquí per fer, amb més o menys traça, però per fer. Ja tindrem tota l’eternitat per no fer.”
“Paradoxalment, les dades recollides em deixaven veure un altre patró: com més a prop estava un campament de la societat bantú, més nítida i poderosa floria la identitat cultural mbuti. (...) En alguns d’aquests campaments ja era impossible discernir què hi havia de pròpiament mbuti. Les cases ja no eren iglús d’herba, sinó barraques quadrangulars de tova, com feien els bantús (congolesos); (...) I encara més destacable: ni tan sols podia identificar els mbuti pel seu aspecte físic. (...) Clamaven que els bantús els havien pres la terra i que estaven destruint la selva. (...) éls bàndols no estaven exactament definits per l’origen ètnic dels individus. (...) I justament ara quan el seu món estava a punt de desaparèixer, de deixar d'existir, ara es reivindicaven com a mbuti. Ara que ja no ho eren. (...) I em dominava una inquietud creixent (...) Que potser no havia projectat «els meus» en «els altres»?
Catalunya no era una societat d’essències, sinó d’amalgames. Ningú estava segur de quins eren exactament els catalans «purs» (...) Les onades migratòries s’havien fos amb un substrat previ, l’havien mistificat, i, sovint, en lloc d’esborrar-lo, l’havien enfortit. Com els mbuti.(...) Bona part dels independentistes més fervents tenien orígens forans, perquè moltíssims catalans ja eren una barreja de tots dos. (...) Havia estudiat la societat mbuti o la meva a través de la seva? (...) La hiperalteritat tornava a atacar a qualsevol que s’apropés als mbuti, als «pigmeus». Teina pebrots, la cosa. Havia viatjat fins a la fi del món per conèixer els mbuti i acabava coneixent els catalans.”
“Quan vaig tornar del meu segon viatje al Congo, em pensava que la premsa estaria farcida d’articles parlant de la que es va arribar a batejar com a segona Guerra del Congo o fins i tot Primera Guerra Mundial Africana. (...) És un conflicte eternament oblidat, (...) Estan passant coses Horribles, i el pitjor potser és que les notícies ni tan sols arriben a la nostra latitud, o simplement no ens importen. La Història, i l’actualitat, ens demostren que hi ha «genocidats» de primera, de segona i de tercera. Els morts ucraïnesos ens importen molt més que els palestins, i els morts palestins més que els congolesos.”
“Ella era una periodista veterana i molt professional, però (...) va fer una pregunta que sempre m’irritava: D’acord, tot això que m’ha explicat és prou interessant. Però ara digui’m: exactament de què serveix, estudiar pigmeus?» (...) Què podia dir-li? Hauria pogut explicar-li que és impossible mantenir una relació amb els mbuti i no sortit-ne transfigurat. Que conèixer l’altre no ens fa més bones persones, en absolut, sinó que té una funció encara més primària, més important: fer-nos persones. Hauria pogut dir-li que la millor manera de conviure és conèixer-nos. Que la millor manera d’aprendre a conviure és aprendre a conèixer-nos. Però no vaig dir-li res d’això.
-Estudiar «pigmeus» no serveix absolutament per a res -vaig dir-. (...) Les coses importants de la vida no serveixen de res. (...) Totes aquestes coses no serveixen de res. Però les fem. (...) només serveixen per entristir-nos. Però què seríem sense aquesta mena de tristesa?”
March 18, 2025
Un llibre molt peculiar, però fascinant
December 4, 2025
Molt ben escrit i una molt bona manera d'acostar-se a l'antropologia.
July 20, 2025
"Què podia dir-li? Hauria pogut explicar-li que és impossible mantenir una relació amb els mbuti i no sortir-ne transfigurat. Que conèixer l'altre no ens fa més bones persones, en absolut, sinó que té una funció encara més primària, més important: fer-nos persones. Hauria pogut dir-li que la millor manera de conviure és conèixer-nos. Que la millor manera d'aprendre a conviure és aprendre a conèixer-nos. Però no li vaig dir res d'això.
-Estudiar «pigmeus» no serveix absolutament per a res -vaig dir-. És com riure, com follar, com llegir poemes bons o dolents. Les coses importants de la vida no serveixen de res. De què serveix jugar amb un gat? De què serveix tirar pedres a un riu? Ahir mateix jo mateix i una nena vam construir una trampa per a mosquits amb una ampolla de plàstic que no va funcionar. I doncs? De què va servir? Totes aquestes coses no serveixen de res. O, si ens ho pensem bé, només serveixen per entristir-nos. Però, que seríem sense aquesta mena de tristesa?
Mentre jo parlava, ella s'encenia un cigarret. Em sembla que estava massa pendent de la rodeta de l'encenedor per escoltar-me. Després cadascú va prendre direccions oposades, ella fumant i jo pensant en el semàfor."
-Estudiar «pigmeus» no serveix absolutament per a res -vaig dir-. És com riure, com follar, com llegir poemes bons o dolents. Les coses importants de la vida no serveixen de res. De què serveix jugar amb un gat? De què serveix tirar pedres a un riu? Ahir mateix jo mateix i una nena vam construir una trampa per a mosquits amb una ampolla de plàstic que no va funcionar. I doncs? De què va servir? Totes aquestes coses no serveixen de res. O, si ens ho pensem bé, només serveixen per entristir-nos. Però, que seríem sense aquesta mena de tristesa?
Mentre jo parlava, ella s'encenia un cigarret. Em sembla que estava massa pendent de la rodeta de l'encenedor per escoltar-me. Després cadascú va prendre direccions oposades, ella fumant i jo pensant en el semàfor."
April 20, 2025
Magnífic relat ’antropològic, dedicat, suposo, a ignorants de l’antropologia com jo. Scrit de forma que només pots dormir quan descanses els ulls.
Ignoro si és in magnífic antropòleg dotat de l’escriptura o in descriptor excel.lent amb formació d’antropòleg. Magnífic
Ignoro si és in magnífic antropòleg dotat de l’escriptura o in descriptor excel.lent amb formació d’antropòleg. Magnífic
May 2, 2025
(Sant Jordi 2025)
El títol fa al·lusió a "Heart of Darkness" de Joseph Conrad, capgirant les paraules per donar sentit a la tesi principal del llibre: veiem el que volem veure. És a dir, que davant un gran misteri, com el dels mal anomenat "pigmeus", les conclusions que se n'extreuen depenen més de l'observador que no dels pigmeus mateixos!
Així doncs, en comptes d'endinsar-nos al cor de les tenebres del bosc tropical, tendim a endinsar-nos a les tenebres del nostre propi cor. És curiós perquè aquest missatge és més general del que sembla i aplicable a altres casos.
Per exemple, el misteri de les "Blue zones". Aquestes són unes zones on hi ha individus amb una longevitat elevadíssima comparada amb la mitjana. Evidentment s'han fet grans esforços a esbrinar perquè. Dieta saludable, exercici incorporat a la rutina, connexió social forta, fe religiosa... S'havien proposat un grapat de raons i publicat best-sellers explicant quin era el secret d'una vida llarga. Doncs resulta que, un científic "de veritat", d'aquells que prova de falsificar hipòtesis més que de confirmar-les... va rebre un dels premis Ig Nobel del 2024. Per què? Doncs perquè va descobrir que la gent d'aquestes "Blue Zones" simplement mentia sobre la seva edat en els censos per aconseguir jubilar-se abans!
La lliçó és que la veritat és molt difícil d'aconseguir, i que un dels grans paranys és projectar els nostres desitjos, esperances, i idees preconcebudes quan ho intentem.
La pura veritat sobre els pigmeus és que no existeixen. Simplement hi ha tribus africanes amb un fenotip que els fa ser baixets (i n'hi ha vàries, independents les unes de les altres). Són tribus interessantíssimes a nivell antropològic, però a diferència del que alguns personatges històrics pensen, són ben humans i semblants a nosaltres.
El llibre en si explica com diversos exploradors i antropòlegs cauen en aquest parany: que si els pigmeus són els éssers mitològics d'Homer, que si demostren l'existència de Déu, que si són un paradís sexual d'una societat egalitària... Resulta que els pigmeus són massa alts per ser cap bèstia mitològica (1,5 metres en comptes de 0,4), que només deien que el seu Déu era semblant al que reveren els cristians per costums hospitalàries, i que més que un paradís de llibertat sexual, el contacte físic és una manera per combatre les baixíssimes temperatures del bosc congolès (per exemple, un grapat de pigmeus dormint junts).
Aquesta tesi, "veiem el que volem veure", és només l'excusa per escriure el llibre. Està clar que els pigmeus fascinen a l'autor i volia escriure un llibre sobre ells. Per fer-ho, es basa en aquesta tesi i en crear narracions a partir dels fets històrics. Depenent del tipus de lector, això pot agradar més o menys. En particular per mi, m'ha agradat tan els petits fets curiosos que s'explica sobre l'Àfrica i els seus habitants com també l'estil narratiu (encara que segurament a vegades contingués elements de ficció o exageracions).
L'última part del llibre, on l'autor explica la seva experiència al Congo amb els mbuti, m'ha semblat divertida i recordat a l'estil de "Victus". Que protagonista sigui l'autor també li dóna un toc especial. Aquest protagonista és un optimista que no esquiva explicar el pateticisme de les seves aventures i a veure'n el punt comèdic. Em quedo amb la frase "el Congo embruteix", on l'autor indica que hi ha dinàmiques de poder que poden trastocar el compàs moral, com quan el protagonista castiga físicament el seu company congolès per arribar completament borratxo i fer-li perdre una entrevista amb un rei d'una tribu.
El títol fa al·lusió a "Heart of Darkness" de Joseph Conrad, capgirant les paraules per donar sentit a la tesi principal del llibre: veiem el que volem veure. És a dir, que davant un gran misteri, com el dels mal anomenat "pigmeus", les conclusions que se n'extreuen depenen més de l'observador que no dels pigmeus mateixos!
Així doncs, en comptes d'endinsar-nos al cor de les tenebres del bosc tropical, tendim a endinsar-nos a les tenebres del nostre propi cor. És curiós perquè aquest missatge és més general del que sembla i aplicable a altres casos.
Per exemple, el misteri de les "Blue zones". Aquestes són unes zones on hi ha individus amb una longevitat elevadíssima comparada amb la mitjana. Evidentment s'han fet grans esforços a esbrinar perquè. Dieta saludable, exercici incorporat a la rutina, connexió social forta, fe religiosa... S'havien proposat un grapat de raons i publicat best-sellers explicant quin era el secret d'una vida llarga. Doncs resulta que, un científic "de veritat", d'aquells que prova de falsificar hipòtesis més que de confirmar-les... va rebre un dels premis Ig Nobel del 2024. Per què? Doncs perquè va descobrir que la gent d'aquestes "Blue Zones" simplement mentia sobre la seva edat en els censos per aconseguir jubilar-se abans!
La lliçó és que la veritat és molt difícil d'aconseguir, i que un dels grans paranys és projectar els nostres desitjos, esperances, i idees preconcebudes quan ho intentem.
La pura veritat sobre els pigmeus és que no existeixen. Simplement hi ha tribus africanes amb un fenotip que els fa ser baixets (i n'hi ha vàries, independents les unes de les altres). Són tribus interessantíssimes a nivell antropològic, però a diferència del que alguns personatges històrics pensen, són ben humans i semblants a nosaltres.
El llibre en si explica com diversos exploradors i antropòlegs cauen en aquest parany: que si els pigmeus són els éssers mitològics d'Homer, que si demostren l'existència de Déu, que si són un paradís sexual d'una societat egalitària... Resulta que els pigmeus són massa alts per ser cap bèstia mitològica (1,5 metres en comptes de 0,4), que només deien que el seu Déu era semblant al que reveren els cristians per costums hospitalàries, i que més que un paradís de llibertat sexual, el contacte físic és una manera per combatre les baixíssimes temperatures del bosc congolès (per exemple, un grapat de pigmeus dormint junts).
Aquesta tesi, "veiem el que volem veure", és només l'excusa per escriure el llibre. Està clar que els pigmeus fascinen a l'autor i volia escriure un llibre sobre ells. Per fer-ho, es basa en aquesta tesi i en crear narracions a partir dels fets històrics. Depenent del tipus de lector, això pot agradar més o menys. En particular per mi, m'ha agradat tan els petits fets curiosos que s'explica sobre l'Àfrica i els seus habitants com també l'estil narratiu (encara que segurament a vegades contingués elements de ficció o exageracions).
L'última part del llibre, on l'autor explica la seva experiència al Congo amb els mbuti, m'ha semblat divertida i recordat a l'estil de "Victus". Que protagonista sigui l'autor també li dóna un toc especial. Aquest protagonista és un optimista que no esquiva explicar el pateticisme de les seves aventures i a veure'n el punt comèdic. Em quedo amb la frase "el Congo embruteix", on l'autor indica que hi ha dinàmiques de poder que poden trastocar el compàs moral, com quan el protagonista castiga físicament el seu company congolès per arribar completament borratxo i fer-li perdre una entrevista amb un rei d'una tribu.
July 4, 2025
La alteración del orden de las palabras del título de esta última obra de Sánchez Piñol, publicada en el 2025, es una clara alusión a la famosa novela de Joseph Conrad y apunta directamente al centro de su tesis, una tesis que parte de la idea de que solo vemos aquello que queremos y esperamos ver.
En «Las tinieblas del corazón» una obra peculiar que intenta catalogarse bajo denominaciones varias como divulgación antropológica, narrativa autobiográfica, novela de aventuras y libro de viajes, Sánchez Piñol nos relata, manteniendo siempre su peculiar tono irónico, los avatares de todos aquellos exploradores, aventureros y antropólogos que desde el siglo XIX circularon por el África Central tras el falso mito de los pigmeos, repasando la historia de su formación a partir de la «Ilíada» Homérica para llegar a la conclusión de que nuestra mirada, preñada siempre de ideas preconcebidas, obsesiones y autoengaño, distorsiona siempre la realidad.
Identificando a los inexistentes pigmeos con numerosas comunidades centroafricanas como los mbuti, que poseen un genotipo que se traduce en una tendencia a la baja estatura, muchos creyeron haber hallado en ellos la prueba de la existencia de un dios único. Algunos, cayendo en la idealización, creyeron haber visto en ellos un paraíso sexual o pacifista, mientras que otros solo vieron infantilismo y primitivismo…
En la última parte de «Las tinieblas del corazón», Sánchez Piñol relata su llegada al Congo, también cargado de prejuicios, de ideas preconcebidas, hasta que descubre que es en África donde se ubica la cuna del auténtico surrealismo mágico y comprende que es imposible entender una cultura ajena sin antes despojarse de toda expectativa.
«Las tinieblas del corazón» es al mismo tiempo una obra de denuncia donde se advierte de que culturas tan fascinantes y complejas como la de los mbuti están en peligro de desaparecer debido a las cruentas guerras que han penetrado en los últimos años en los territorios que habitan, implacablemente colonizados por los intereses del salvaje capitalismo occidental.
Sigue mis reseñas en:
https://maitemateos.wordpress.com/
https://librosmagazine.wordpress.com/
En «Las tinieblas del corazón» una obra peculiar que intenta catalogarse bajo denominaciones varias como divulgación antropológica, narrativa autobiográfica, novela de aventuras y libro de viajes, Sánchez Piñol nos relata, manteniendo siempre su peculiar tono irónico, los avatares de todos aquellos exploradores, aventureros y antropólogos que desde el siglo XIX circularon por el África Central tras el falso mito de los pigmeos, repasando la historia de su formación a partir de la «Ilíada» Homérica para llegar a la conclusión de que nuestra mirada, preñada siempre de ideas preconcebidas, obsesiones y autoengaño, distorsiona siempre la realidad.
Identificando a los inexistentes pigmeos con numerosas comunidades centroafricanas como los mbuti, que poseen un genotipo que se traduce en una tendencia a la baja estatura, muchos creyeron haber hallado en ellos la prueba de la existencia de un dios único. Algunos, cayendo en la idealización, creyeron haber visto en ellos un paraíso sexual o pacifista, mientras que otros solo vieron infantilismo y primitivismo…
En la última parte de «Las tinieblas del corazón», Sánchez Piñol relata su llegada al Congo, también cargado de prejuicios, de ideas preconcebidas, hasta que descubre que es en África donde se ubica la cuna del auténtico surrealismo mágico y comprende que es imposible entender una cultura ajena sin antes despojarse de toda expectativa.
«Las tinieblas del corazón» es al mismo tiempo una obra de denuncia donde se advierte de que culturas tan fascinantes y complejas como la de los mbuti están en peligro de desaparecer debido a las cruentas guerras que han penetrado en los últimos años en los territorios que habitan, implacablemente colonizados por los intereses del salvaje capitalismo occidental.
Sigue mis reseñas en:
https://maitemateos.wordpress.com/
https://librosmagazine.wordpress.com/
May 12, 2025
Quan l'Albert Sànchez Piñol va acabar el llibre "Pallassos i monstres" i fent referència a Conrad a "El cor de les tenebres", va fer-ho amb una frase afortunada:
"...Potser l'autèntic horror no habita al cor de les tenebres, sinó en les tenebres del nostre cor".
"Les tenebres del cor" és potser un llibre que duia dins i que mai no sortia fins ara, uns 20 anys després. I a parer meu, ha valgut la pena l'espera. No conec cap dels antropòlegs o viatgers que cita en la primera part però els descriu amb tant realisme que els "veus". Mentrestant et va retratant els mbuti, els que ell va estudiar i de la narració que fa entre els blancs que hi van i els mbuti, et fas una bona idea de com pot ser d'oposada l'actitud davant la vida i el tracte que donem els uns als altres. El cas d'Ota Benga serveix de mostra.
Però potser quan més "meu" s'ha anat fent el llibre és a la segona part, quan ell és l'antropòleg i els mbuti segueixen sent els mbuti. Lluny de ser un llibre d'antropologia, aquesta ho amara tot. I clar, quan descriu la seva experiència surt el professional creatiu que és.
He rigut molt amb algunes de les seves anècdotes, d'altres m'han fet posar els pèls de punta o la pell de gallina, però no hi he trobat cap tros balder, res superflu. No vull explicar gaire coses pels que encara no l'hagin llegit, però només per imaginar-te'l amb el seu ajudant i el policia que el vigila, ja valdria la pena haver-lo llegit.
Dues cites entre tantes de possibles:
Una de còmica: Quan l'Albert va anar a visitar els mbuti a un nen que va néixer aquell dia l'hi van posar "Albert". Al cap d'un temps hi torna i demana per l'Albert, però ara ja no es diu Albert ara és el "Ladidi" (per la Laidy Di)". (p.125).
I una de profunda: "Qui envaeix les tenebres del seu cor ja no tem el cor de les tenebres". (p. 310).
Un llibre que no es pot deixar de llegir!
"...Potser l'autèntic horror no habita al cor de les tenebres, sinó en les tenebres del nostre cor".
"Les tenebres del cor" és potser un llibre que duia dins i que mai no sortia fins ara, uns 20 anys després. I a parer meu, ha valgut la pena l'espera. No conec cap dels antropòlegs o viatgers que cita en la primera part però els descriu amb tant realisme que els "veus". Mentrestant et va retratant els mbuti, els que ell va estudiar i de la narració que fa entre els blancs que hi van i els mbuti, et fas una bona idea de com pot ser d'oposada l'actitud davant la vida i el tracte que donem els uns als altres. El cas d'Ota Benga serveix de mostra.
Però potser quan més "meu" s'ha anat fent el llibre és a la segona part, quan ell és l'antropòleg i els mbuti segueixen sent els mbuti. Lluny de ser un llibre d'antropologia, aquesta ho amara tot. I clar, quan descriu la seva experiència surt el professional creatiu que és.
He rigut molt amb algunes de les seves anècdotes, d'altres m'han fet posar els pèls de punta o la pell de gallina, però no hi he trobat cap tros balder, res superflu. No vull explicar gaire coses pels que encara no l'hagin llegit, però només per imaginar-te'l amb el seu ajudant i el policia que el vigila, ja valdria la pena haver-lo llegit.
Dues cites entre tantes de possibles:
Una de còmica: Quan l'Albert va anar a visitar els mbuti a un nen que va néixer aquell dia l'hi van posar "Albert". Al cap d'un temps hi torna i demana per l'Albert, però ara ja no es diu Albert ara és el "Ladidi" (per la Laidy Di)". (p.125).
I una de profunda: "Qui envaeix les tenebres del seu cor ja no tem el cor de les tenebres". (p. 310).
Un llibre que no es pot deixar de llegir!
April 29, 2025
Amb en Sánchez Piñol em passa gairebé sempre el mateix. El trobo un tiu amb idees boníssimes, molt ocurrent, que sap triar les històries més sucoses i explicar-ne les parts més interessants. Aquesta és la virtut principal del llibre: un relat apassionant que només ell, obsessionat en el tema, podia arribar a construir. A través de la biografia de sis exploradors, ens desmunta el mite dels “pigmeus” africans i revela com són més fruit de la imaginació occidental que de la realitat bio-antropològica. Les persones que tria per il·lustrar el contacte entre el Primer Món i els mal dits “pigmeus” mereixen per si soles un llibre, i l’autor encara hi afegeix la seva delirant vivència personal fent d’etnògraf entre els mbutis (una de les tribus que tradicionalment s’han identificat com a pigmees). És a dir, sap triar una història i muntar-la per fer-la interessant. Ara bé: em falla l’execució. A nivell d’estil el trobo encarcarat, la seva utilització constant del vocatiu és artificial i les referències directes al lectors es fan carregoses. Tampoc em convencen les expressions i onomatopeies sobtades que contribueixen a entendre el text més com un monòleg per ser recitat que com un llibre per ser llegit. Tot i això, el llibre val la pena i no renunciaria en cap cas a llegir-lo. Cosa que demostra com de bo és Sánchez Piñol triant i construint històries.
April 25, 2025
La primera part del llibre potser és una mica (poc) feixuga. A més, de bon principi dubtes de si tot el què s'hi explica és realitat o ficció, i més venint d'un autor que escriu ficció i que té un sentit de l'humor força recargolat, o si més no polièdric (?), però un pic va avançant el llibre veus que tot va de debó, però potser no n'acabes d'entendre el propòsit fins que vas avançant, encuriosit.
Però la part final, que explica l'experiència vital del propi autor amb els malanomenats pigmeus del Congo (els mbuti) és sensacional. I el millor de tot és que el mateix escriptor confessa haver dubtat d'incloure al llibre aquest testimoni, en un exercici d'humilitat que per sort no va acabar fent descartar aquesta grandíssima crònica, que per mi dona sentit a tot el llibre i el sublima.
El món dels mbuti i del Congo ens horroritza i alhora ens fa riure de la manera més absurda perquè ens mostra un món tan incomprensible com magnètic: caòtic, sovint cruel i horrorós, i molt sovint absurdament graciós. Em falten paraules per definir-lo amb precisió. Llegiu-lo, si us crida l'atenció, i encabat ens truquem i etc.
Però la part final, que explica l'experiència vital del propi autor amb els malanomenats pigmeus del Congo (els mbuti) és sensacional. I el millor de tot és que el mateix escriptor confessa haver dubtat d'incloure al llibre aquest testimoni, en un exercici d'humilitat que per sort no va acabar fent descartar aquesta grandíssima crònica, que per mi dona sentit a tot el llibre i el sublima.
El món dels mbuti i del Congo ens horroritza i alhora ens fa riure de la manera més absurda perquè ens mostra un món tan incomprensible com magnètic: caòtic, sovint cruel i horrorós, i molt sovint absurdament graciós. Em falten paraules per definir-lo amb precisió. Llegiu-lo, si us crida l'atenció, i encabat ens truquem i etc.
December 30, 2025
M’ha enganxat i m’ha fascinat moltíssim. És un llibre de no ficció, on si bé es fa servir una veu narrativa per fer la lectura més planera, no considere en cap moment que siga una novel·la. Ara bé, el llibre es divideix en dos parts molt diferents:
Del capítols 1 al 6 se’ns narra la vida i obra dels personatges que donaren a conèixer i/o estudiaren les poblacions de caçadors-recol·lectors de la selva del centre d’Africa, els mal anomenats “pigmeus”. Es clar, tots ells occidentals. No només la seua experiència m’ha paregut brutal, sinó la conclusió reiterada de l’autor: tots trobaren en ells allò importantíssim que buscaven i, tanmateix, això mai no existia.
El capítol 7 se’ns narra l’experiència personal de l’autor al Congo i amb els mbuti. És com llegir un episodi llarg del podcast “La Ruina” tot ple d’escenes subrealistes i que mai no sabes com acabaran.
M’ha agradat molt com explica i se’ns acosta la faena i la tasca dels antropòlegs. M’ha encisat la lectura!
Del capítols 1 al 6 se’ns narra la vida i obra dels personatges que donaren a conèixer i/o estudiaren les poblacions de caçadors-recol·lectors de la selva del centre d’Africa, els mal anomenats “pigmeus”. Es clar, tots ells occidentals. No només la seua experiència m’ha paregut brutal, sinó la conclusió reiterada de l’autor: tots trobaren en ells allò importantíssim que buscaven i, tanmateix, això mai no existia.
El capítol 7 se’ns narra l’experiència personal de l’autor al Congo i amb els mbuti. És com llegir un episodi llarg del podcast “La Ruina” tot ple d’escenes subrealistes i que mai no sabes com acabaran.
M’ha agradat molt com explica i se’ns acosta la faena i la tasca dels antropòlegs. M’ha encisat la lectura!
April 21, 2025
Menuda castaña se ha marcado el autor. Y mira que me mola a mi este autor...pero este ensayo medio autobiográfico,tela. Y todavía los primeros capítulos, pues bueno, bien.
Pero ya sus experiencias en el Congo hace 30 años, me han resultado tediosas nivel top. Sinceramente no me interesan ni sus vivencias ni sus reflexiones, esa moralina cutre.... Igual es que me esperaba otra cosa. Bueno, eso seguro. Con el telón de fondo y dándole una vuelta al clásico de Conrad, con los "pigmeos ", de fondo. Un fracaso.
Pero ya sus experiencias en el Congo hace 30 años, me han resultado tediosas nivel top. Sinceramente no me interesan ni sus vivencias ni sus reflexiones, esa moralina cutre.... Igual es que me esperaba otra cosa. Bueno, eso seguro. Con el telón de fondo y dándole una vuelta al clásico de Conrad, con los "pigmeos ", de fondo. Un fracaso.
April 28, 2025
Compré el libro a ciegas, solo por su autor. Al principio entré en pánico pensando que me esperaban páginas y páginas de un ensayo científico con datos fechas y nombres que no me iban a apetecer. Pero Piñol no defrauda, nos adentra en su experiencia en el Congo de un modo muy humano, que sorprende a cada vuelta de hoja. Un acercamiento a la comunidad Mbuti (pigmeos) que nos hace replantearnos de lo absurdo y sinsentido de tantas conductas y reglas de nuestra vida moderna.
Muy recomendable.
Muy recomendable.
May 18, 2025
A good writer is a good writer, especially if he has a good subject. And if you can read it in his original voice, all the better. Albert's writing is rhythmic, sardonic and has great comic timing, especially in the second half of the book, when he comes to describing his own experiences in Africa, with a magnificent cast of characters. Now I have to go back and read La Pell Freda again, to see where his real-life experiences shine through.
September 3, 2025
Aquest home escriu com els àngels, és un plaer llegir cada línia seva. Vaig agafar aquest llibre perquè m’havia llegit una novela seva que em va agradar molt i volia més, però resulta que era un llibre d’antropologia i el vaig estar a punt de deixar perquè sincerament, em feia una mica de mandra, però no puc estar més contenta d’haver-li donat una oportunitat. No havia llegit res igual abans, he disfrutat i aprés moltes coses alhora, super recomenat a tothom:)
April 8, 2025
Una altra obra molt recomanable d'en Sánchez Piñol. La història de diferents antropòlegs que han conviscut i estudiat els "pigmeus" i la seva cultura al cor de la selva del Congo. Fins a arribar al propi Sánchez Piñol i les seves al·lucinants històries de les bogeries que percebem en la hiperalteritat que és aquella selva i aquella gent.
June 24, 2025
Me'l van regalar per Sant Jordi, certament els primers capítols van constar-me, ja que no estic molt familiaritzat amb l'antropologia ni alguns dels temes tractats, però són imprescindibles per després poder gaudir de la segona part del llibre, he après nous conceptes i una altra visió de les coses importants.
September 19, 2025
Intrigant, desconcertant, divertida, molt documentada (segur que una feinada sobre la primera part del llibre), una lectura distreta, entretinguda, on aprens coses que possiblement no hauries llegit enlloc més. Gràcies, Lady Di.
October 21, 2025
És molt atrapant la narrativa de l'Albert. M'he quedat cada capitol, desitjant saber-n'he més, des de les històries dels protagonistes, com les pròpies aventures de l'escriptor. 100% recomanat. Ara que me l'he acabat, sento que aquest llibre s'ha quedat amb una part de mi.
December 31, 2025
La part de l'Ota Benga pot ser útil per fer-la llegir a l'alumnat de 4t d'ESO o 1r BAT que estigui estudiant la història colonial.
Està bé si t'interessa el tema, però l'autor es fa massa present en les digressions. Tinc pendent d'acabar la part en què se centra en la seva experiència.
Està bé si t'interessa el tema, però l'autor es fa massa present en les digressions. Tinc pendent d'acabar la part en què se centra en la seva experiència.
July 29, 2025
Una història molt interessant pero no m’ha semblat extraodinària
October 3, 2025
Tan curiós, tan interessant, tan ben explicat, tan divertit. (Cap sorpresa venint de l’Albert).
October 24, 2025
Assaig- novela sobre els mbuti ( pigmeus) del Congo.
Com sempre l'Albert Sánchez Pinyol ha aconseguit que em tornes a enamorar de la lectura.
Com sempre l'Albert Sánchez Pinyol ha aconseguit que em tornes a enamorar de la lectura.
December 27, 2025
Em van regalar aquest llibre pensant que era una novela i resulta ser una experiència vital d'antropologia. I es fascinant.
January 9, 2026
Interesantísimo ensayo novelado sobre los pigmeos
Displaying 1 - 27 of 27 reviews